Rodrigo Sorogoyen i Isabel Peña tornen a fer pinya per concebre una de les millors pel·lícules de l’any, sens dubte. Se’m fa impropi tractar “El Ser Querido” com a pel·lícula, tan sols; puix que és una autèntica obra d’art que se serveix amb escreix del llenguatge cinematogràfic (amb l’amplitud dels registres que aquest admet, i és que Sorogoyen explora en dues hores de metratge més de quinze registres que fugen del clàssic 35mm en color).
Abans de fer aquest breu anàlisi d’aquesta, els he d’animar encaridament a que puguin delectar-se del film als cinemes: frega el miracle, fent-lo brollar del vincle humà. Podria fer una enumeració d’allò que destaca del film, però m’hi podria passar pàgines. Centraré aquesta ressenya en allò que fa de pont entre cada un dels encerts de Sorogoyen i la bàrbara (fora de sèrie) interpretació de Bardem i Luengo.
La sinopsi possible del film és ben simple: una història d’un pare absent que recupera el contacte amb la seva filla oferint-li un paper dins la pel·lícula que dirigirà aquest mateix. Però amb aquest tret de sortida, la cinta ens ofereix el vestigi, les conseqüències d’una absència tan notòria com la d’un pare, retrobant l’Esteban i l’Emilia per recordar-se el dolor viscut en un passat que, per suposat, no interessa a la mirada del film. Una mirada que es fa lloc en allò real (i no pas realista): en el residu, el rastre d’una relació que hagués pogut ser i no fou. Dolor, tristesa, ressentiment i una filla disposada a esdevenir-ho, però constantment expulsada pel relat fal·laç d’un pare que no és capaç d’assumir l’èxode autònom que protagonitzà en el passat.
I, així com ja és comú en el cinema del director, s’explica aquesta història des de dins, pràcticament des dels rostres de la parella principal. Sorogoyen té la mestria de seleccionar què es mostra al plànol i el que deixa fora, mantenint el pes narratiu d’ambdós. Una tensió constant entre el que queda a l’ombra i el que s’exhibeix. És sorprenent que un film com aquest estigui tenint bona rebuda, ja que ens demostra un públic capaç a qui li agrada ser tractat amb maduresa i ambigüitat. Quina gran ventura que no sobreexpliquin els fets! Perquè l’art, la literatura i el cinema no han d’explicar sempre allò que mostren: han de sembrar la llavor de la mirada de qui escriu sense fer-la florir artificialment al públic. Per aquesta raó és una obra d’art en tota regla: perquè és incòmode, silenciosa, amb decisions ambivalents (que no errònies ni poc meditades) i amb un equip sencer a l’alçada d’una història que parteix de la necessitat i la memòria.
És ben bé una interrupció deliciosa dins d’aquest fluxe continu de l’actualitat, que ens explica el més devastador que ocorre als éssers humans, amb música de fons i entre anuncis publicitaris. Directors com Sorogoyen i guionistes com Peña recuperen les runes que s’acumulen en tantes històries i no ens les apropen, sinó que fan que nosaltres hi submergim, recordant-nos que també és, d’una manera o una altra, el nostre dolor.
Un absolut excel·lent que recomano amb efusivitat i vehemència.
