Primer gran èxit de la temporada a les sales de cinema de tot el territori: La Bola Negra, la segona pel·lícula del duet de directors Els Javis. I quina rebuda més merescuda!
El que ens han brindat els directors espanyols aquest 2026 és una de les joies cinematogràfiques més impactants, emotives i impecables que romandrà al record de tots malgrat que passin els anys.
La Bola Negra funciona com un tríptic de tres històries creuades travessades per un mateix fenomen social en etapes diferents de la història recent d’Espanya: tres històries que versen de la repressió del col·lectiu LGTBQ des de l’any 1932 fins el nostre present, de l’herència que encara el país carrega de la dictadura franquista i de la necessitat d’exhibir i dignificar el record de vides que van cessar per la vivència lliure del desig, per defensar la llibertat, la comunitat i la creació artística pròpia. No hi havia altra manera de fer-ho: fent una reconstrucció de l’obra d’un dels més grans poetes de la història contemporània, el gran Federico García Lorca, qui fou afusellat per defensar el que, precisament, també fa la pel·lícula.
I sí, se n’han fet moltes de pel·lícules sobre la Guerra Civil, la dictadura i la dignificació del col·lectiu; però poques ho han fet amb aquesta petjada estilística, amb aquest guió absolutament cuidat fins al més mínim dels detalls, amb aquesta capacitat tècnica i estilística enlluernadora. Perquè la Bola Negra és un mosaic de peces que casen a la perfecció entregades a un relat: i és kitsch, expressionista, excessiva, cañí i sens dubte, excel·lent i preciosa.
Un collage coherent i perfectament dirigit a un objectiu narratiu emotiu, amb una intuïció narrativa en imatges que han aconseguit fixar un estil irrepetible que, m’atreviria a dir, no vèiem aquí des del gran Pedro Almodóvar (que n’és un dels productors, d’altra banda).
No sols us animo a veure-la: us animo a fer una immersió dins del que és aquesta pel·lícula, una experiència que de ben segur els impactarà, emocionarà i deixarà amb la sensació d’haver vist en una sala de cinema, quelcom que farà història. Podria seguir parlant de cada una de les imatges, de les actuacions perfectament dirigides de totes i cada una de les actrius i actors del repartiment, de la direcció de fotografia genuïna o de la composició de cada una de les imatges; però podria resumir-ho en dues paraules: absolut cinema. Una carta d’amor, també, al setè art que ningú pot perdre’s.
