Amb aquest escrit tanquem la vuitena temporada; una travessa que ens ha portat de gener a juliol del 2026 amb una intensitat que només el cinema sap sostenir. Ha estat un semestre ple de descobertes, de retorns inesperats, de converses que s’han anat fent més fondes a mesura que avançaven les setmanes. Ara, a les portes del descans estival, podem mirar enrere i veure el mapa complet del que hem compartit.

Aquest primer tram de l’any ha estat marcat per pel·lícules que han arribat amb la força del present. Estrenes que ens han permès parlar de cap on va el cinema, de com es renoven els llenguatges, de quines veus emergents comencen a ocupar espai. Algunes han estat sorpreses, altres han confirmat expectatives, però totes han aportat aquella sensació de seguir el pols del moment: el cinema que encara té la pintura fresca, que respira l’aire del 2026 i que ens ha fet debatre amb ganes.

Al costat de les novetats, us he convidat a reveure títols que enguany feien anys d’estrena. Tornar-hi ha estat com obrir una finestra al passat i comprovar com ha canviat la nostra mirada. Aquestes sessions han funcionat com un pont entre generacions: hem recuperat context, hem reviscut emocions, hem vist què perdura i què es transforma. El cinema, quan el reveus, sempre et convida a una nova reflexió, una nova perspectiva, un nou coneixement.

També hem dedicat espai a les “imprescindibles”, aquelles pel·lícules que feia temps que volíem veure o que havien quedat pendents. Clàssics, joies ocultes, obres que havien passat desapercebudes en el seu moment. Aquestes recuperacions han estat un regal: ens han ampliat la mirada, ens han permès completar trajectòries de directors i ens han recordat que el cinema és immens, que sempre hi ha alguna cosa que espera ser descoberta.

Ara que tanquem la vuitena temporada, queda la sensació d’haver construït alguna cosa més que una llista de pel·lícules. Hem construït un espai de trobada, de conversa, de mirades compartides. El cinema ha estat el pretext, però el que queda és la comunitat: proposo que en un futur puguem debatre, reforçar les interpretacions divergents, reflexionar sobre les emocions que s’han anat sumant recomanació rere recomanació.

Al setembre tornarem a encendre la pantalla. I ho farem amb la força acumulada d’aquest semestre, amb ganes de seguir explorant, discutint, descobrint. La novena temporada ja espera: més estrenes, més aniversaris, més imprescindibles. Però sobretot, més converses. Perquè el cinema, quan es mira en companyia, sempre és més gran.

Quan Godard va rodar “El final de l’escapada” el 1960, el cinema va canviar de ritme. De sobte, la càmera corria pels carrers, els personatges parlaven com si no sabessin que estaven dins d’una pel·lícula, el muntatge tallava abans d’hora, les mirades a càmera trencaven la il·lusió. Tot era fresc, nerviós, improvisat, ple d’una llibertat que fins llavors no existia. Aquell film era una fugida, literal i formal: una manera de dir que el cinema podia ser una cosa diferent.

“Nouvelle Vague” recupera aquell batec, però ho fa des d’un altre lloc. Aquí, Godard ja no corre: flota. El muntatge és fragmentat, però meditatiu. Les frases són aforismes que semblen sortir d’un llibre que no existeix. Els personatges són idees que es repeteixen, es transformen, desapareixen i tornen. La pel·lícula és un eco del seu propi cinema, com si Godard estigués revisitant les ruïnes del llenguatge que ell mateix va inventar.

I és precisament aquest gest —aquest retorn al batec original— el que fa que “Nouvelle Vague” dialogui tan bé amb el que Richard Linklater ha fet recentment. Linklater, en la seva última obra, ha decidit fer un homenatge explícit a “El final de l’escapada”. No és una imitació, ni una còpia, ni un exercici de nostàlgia. És un gest de complicitat: una manera de reconèixer que aquell film del 1960 continua sent una font inesgotable d’energia cinematogràfica.

Linklater recupera el muntatge nerviós, la seducció com a motor narratiu, la idea que la identitat és una performance, el pla que es trenca, la fugida com a forma de vida. És Godard filtrat per un director del 2026 que entén que el cinema modern va néixer corrent pels carrers de París. I que, d’alguna manera, tots els directors que han vingut després —ell inclòs— continuen dialogant amb aquell impuls.

Així, veure “Nouvelle Vague” avui és com obrir una porta doble: una que dona al passat i una que dona al present. D’una banda, hi ha el Godard que recorda el Godard jove; de l’altra, hi ha Linklater recordant el Godard que va canviar-ho tot. Entre els dos, el cinema es converteix en una conversa infinita, un espai on les pel·lícules es responen, es citen, s’inspiren i es transformen.

“Nouvelle Vague” no és només una pel·lícula: és un retorn al batec original del cinema modern. I és en aquest retorn on trobem el pont amb Linklater, amb “El final de l’escapada”, amb aquella energia que encara avui continua movent directors, espectadors i històries.

Ripley emergeix aquí com una figura que transcendeix el cinema de gènere. Ja no és només la supervivent que va escapar del xenomorf; és una dona que torna a l’infern per enfrontar-se als seus fantasmes, per protegir una nena que simbolitza tot el que ha perdut, per desafiar una corporació que només veu números on ella veu vides. Sigourney Weaver construeix un personatge d’una intensitat emocional que converteix cada decisió en un acte de coratge. Quan pronuncia el famós “Get away from her, you bitch!”, no és només una frase icònica: és la culminació d’un viatge interior que la transforma en una heroïna irrepetible.

La colònia de LV-426 és un espai que sembla dissenyat per devorar els humans que hi entren. Els passadissos humits, les estructures metàl·liques, els silencis massa llargs: tot respira amenaça. Els marines arriben convençuts que la tecnologia i les armes són suficients, però Cameron els despulla d’aquesta arrogància amb una precisió quirúrgica. A mesura que la situació es descontrola, la pel·lícula es converteix en una coreografia de caos, on cada radar que pita és un presagi, cada ombra un possible final.

I llavors apareix la Reina. Majestuosa, monstruosa, intel·ligent. Una criatura que no només aterra, sinó que fascina. La seva presència redefineix el concepte de monstre cinematogràfic: és una mare que defensa el seu niu amb la mateixa intensitat que Ripley defensa Newt. Aquest paral·lel, subtil però poderós, és el cor emocional de “Aliens”. Dues mares enfrontades, dues formes de supervivència, dues ferocitats que xoquen en un clímax que encara avui és una lliçó de tensió i espectacularitat.

Amb el temps, “Aliens” s’ha convertit en un referent que ha influït videojocs, literatura, cinema d’acció i ciència-ficció. Ha demostrat que una segona part pot ser més ambiciosa, més humana i més memorable que l’original. Quaranta anys després, continua sent una pel·lícula que no només es mira: es viu. I en aquest aniversari, el seu rugit encara ressona com el primer dia.

La història segueix el viatge d’Odiseu —interpretat per Matt Damon— en el seu retorn a Ítaca després de la guerra de Troia. Nolan opta per una aproximació realista a la mitologia grega, fugint del digital excessiu i rodant en localitzacions naturals de sis països, entre ells Grècia, Marruecos, Itàlia, Escòcia i el Sàhara Occidental, en un esforç per donar al mite una textura física i tangible . Aquesta aposta visual es nota en cada seqüència: els paisatges no són només decorats, sinó espais dramàtics que reflecteixen l’estat interior del protagonista.

Matt Damon construeix un Odiseu lluny de l’heroi infal·lible. El film el presenta com un líder que dubta, que pren decisions equivocades i que veu com la seva fama s’esmicola a mesura que avança el viatge. L’actor mateix ha remarcat que aquesta imperfecció és el que fa que el personatge continuï ressonant després de tres mil·lennis . Al seu costat, Anne Hathaway aporta una Penèlope serena però ferma, mentre Tom Holland interpreta un Telèmac decidit a trobar el seu pare. Zendaya, en el paper d’Atena, actua com una presència ambigua, entre guia i prova, reforçant la dimensió simbòlica del relat WikipediaWikipedia. La Odisea (película de 2026) – Wikipedia, la enciclopedia libre.

Nolan filma els episodis mítics —Polifem, Circe, les sirenes, Calipso— amb una combinació d’espectacularitat i contenció. La seva voluntat de realisme es tradueix en criatures que semblen sorgir d’un món físic, no d’un render digital. Aquesta decisió, sumada a l’ús del format IMAX, converteix La Odisea en una experiència immersiva que busca capturar la grandesa del mite sense renunciar a la versemblança .

El tema central del film és la culpa. Nolan, que ja havia explorat la responsabilitat moral en Oppenheimer, aquí la situa en el cor del viatge d’Odiseu: un heroi que ha de confrontar les conseqüències dels seus actes, la desconfiança dels seus companys i la fragilitat del lideratge. Aquesta lectura humanista del mite és el que dona profunditat a la pel·lícula, més enllà de la seva escala monumental .

“La Odisea” és, en definitiva, una obra desmesurada, intensa i profundament nolaniana. Una adaptació que no busca només recrear el poema de Homero, sinó reinterpretar-lo per a un públic contemporani, convertint el viatge d’Odiseu en una reflexió sobre la identitat, el poder i el pes de les decisions. Amb una posada en escena espectacular i un repartiment en estat de gràcia, Nolan signa una pel·lícula que aspira a ocupar un lloc destacat en el cinema èpic del segle XXI.

Darrere la façana de thriller febril que exhibeix Ravalejar, batega un impuls testimonial d’una honestedat crua. La minisèrie pren com a punt de partida una ferida estrictament real – tancament forçat del restaurant Can Lluís l’any 2021 – i la transforma en el bastió de ficció de Can Mosques, un establiment centenari amenaçat per la lògica implacable d’un fons d’inversió. La codirecció de Pol Rodríguez i Isaki Lacuesta articula un dispositiu on les convencions del cinema de denúncia social es dilueixen dins una estructura gairebé documental, aconseguint que l’angoixa immobiliària es palpi a través de la textura de la imatge. Un drama social travessat per la lògica del neonoir més cru i contemporani.

L’acció avança impulsada per la ràbia, la injustícia, que s’allunya de la paràbola moralitzant. El guió opta per explorar una hipòtesi perillosa, que mai havia estat tan actual, d’altra banda: la legitimitat de la resistència física quan els canals institucionals queden buidats de contingut.

Mitjançant una fragmentació polifònica on s’entrecreuen el català, l’àrab i l’urdu, la pantalla registra la destrucció de la identitat comunitària davant la pressió turística. La lent d’Isaki Lacuesta capta el Raval no com un decorat pintoresc per al consum forà, ho fa com un ecosistema degradat, claustrofòbic i profundament complex, on les fronteres morals dels personatges es van desplaçant a mesura que s’acosta el desnonament irreversible.

I és que, l’eficàcia del relat descansa de manera rotunda en un repartiment que domina els codis de l’hiperrealisme. Enric Auquer i Maria Rodríguez Soto assumeixen el desgast de la gestió del conflicte amb una naturalitat desprovista d’heroisme èpic; els seus rostres evoquen la fatiga crònica de la supervivència urbana. Al seu costat, intèrprets com Sergi López i Francesc Orella aporten un contrapès de veterania que ancora la història en la quotidianitat de la Barcelona desposseïda.

Evitant el maniqueïsme fàcil que sovint llastra aquesta mena de produccions, Ravalejar s’imposa com una peça de cambra lluent i incòmoda, una crònica que utilitza els codis del suspens per fixar un testimoni inclement sobre la pèrdua d’identitat dels nostres carrers.

La trama se sosté sobre una tensió elemental: la por a allò que no veiem. Spielberg entén que el terror més profund neix de la imaginació, i per això el famós tauró mecànic —que sovint fallava durant el rodatge— es converteix en una presència gairebé espectral. La càmera observa l’aigua com si fos un mirall traïdor, i cada ondulació, cada ombra, cada silenci, es transforma en una amenaça latent. Aquesta decisió narrativa, lluny de ser un obstacle, és el que dota “Jaws” d’una atmosfera única: el monstre és tan real com la por que desperta.

A través del personatge del cap de policia Martin Brody, la pel·lícula articula un conflicte que va més enllà del terror animal. Brody és un home atrapat entre la responsabilitat moral i la pressió política d’un poble que prefereix ignorar el perill per no perdre turistes. Aquesta tensió entre seguretat i economia, entre veritat i conveniència, ressona encara avui, convertint “Jaws” en una obra sorprenentment contemporània. El film no només ens parla del mar, sinó de la fragilitat humana davant les crisis.

Quan la història avança cap a la caça del tauró, la pel·lícula es transforma en una aventura marítima clàssica, gairebé mítica. La relació entre Brody, el biòleg Hooper i el capità Quint és el motor emocional del tercer acte. Quint, amb el seu monòleg sobre l’USS Indianapolis, aporta una profunditat inesperada: el terror del passat es converteix en la llavor del terror present. És en aquest tram final, amb el vaixell Orca lluitant contra la immensitat del mar, que Spielberg demostra una maduresa narrativa extraordinària per a un director tan jove.

No es pot parlar de “Jaws” sense mencionar la música de John Williams. Les dues notes que anuncien el perill formen part de l’imaginari col·lectiu, una mena de advertiment universal que transcendeix el cinema. La banda sonora no acompanya la pel·lícula: la defineix, la guia, la converteix en una experiència visceral.