La Castanyada és una tradició que s’ha vist alterada per l’entrada del Halloween, i el cinema pel que fa aquesta tradició internacional ha fet gairebé un gènere exclusiu, però bé cal centrar-se amb la ressenya de la setmana, on us proposem entrar en el terror.
Després de dècades de zombis, mutacions i adaptacions irregulars, semblava que la saga cinematogràfica de “Resident Evil” ja ho havia ensenyat tot. Però arriba Zach Cregger i fa una pregunta senzilla: què passaria si el terror fos més important que la mitologia?
La seva “Resident Evil” no intenta reproduir fil per randa els videojocs. Tampoc busca construir una epopeia plena d’herois reconeixibles. La seva aposta és molt més modesta i, precisament per això, molt més efectiva: seguir una persona normal atrapada en una nit infernal.
Bryan és un simple missatger sanitari. No és policia, ni militar, ni expert en bioarmes. Quan el caos esclata, la seva principal virtut és la mateixa que la de l’espectador: la necessitat desesperada de sobreviure. Aquesta mirada terrenal és el que dona autenticitat a la pel·lícula.
Els qui hagin vist Barbarian reconeixeran immediatament la mà de Cregger. Hi ha una incomoditat constant, una sensació que el malson pot aparèixer des de qualsevol racó. La violència és brusca, inesperada i sovint grotesca. No és un terror de grans ensurts prefabricats, sinó un terror físic, brut i enganxós.
També és probablement la primera pel·lícula de “Resident Evil” en molts anys que sembla interessada a espantar abans que a impressionar. Els monstres són importants, però l’atmosfera encara ho és més. Raccoon City recupera aquell aire de lloc maleït que els videojocs havien convertit en icònic.
No tots els fans quedaran satisfets. L’absència de personatges històrics és una decisió arriscada i alguns espectadors trobaran a faltar les figures més emblemàtiques de la saga. Però Cregger ja va defensar que incloure-les hauria estat forçat per a la història que volia explicar.
El resultat és una pel·lícula que funciona millor com a film de terror que com a recopilació de referències. I això, sincerament, és el millor elogi que se li pot fer.
És una “Resident Evil” que fa olor de pluja, de sang i de carrers abandonats. Una “Resident Evil” que torna a recordar que darrere dels virus i les conspiracions sempre hi ha una idea més simple: la por.
