“Gènesi” és una sèrie que entra en escena amb una ambició clara: explicar la revolució gastronòmica catalana com un relat fundacional, gairebé mític, però sense perdre el rigor històric. Dirigida per David Pujol, amb supervisió directa de Ferran Adrià, la ficció es desplega en sis capítols que combinen la reconstrucció minuciosa de l’univers d’El Bulli amb una línia narrativa paral·lela que aporta textura emocional i mirada crítica.
El primer que colpeix és la versemblança. No és una sèrie que jugui a la recreació superficial: hi ha més de 70 plats cuinats expressament per a la producció, triats entre els 1.846 que es van elaborar a El Bulli. Aquesta obsessió pel detall (que Adrià exigia com a condició per participar-hi) es nota en cada seqüència de cuina… els moviments, els silencis, la concentració, la idea que la creativitat és una forma de disciplina extrema.
Narrativament, “Gènesi” juga amb dues línies temporals: una on la història real dels anys en què El Bulli va sacsejar la cuina mundial; i l’altre, com la trama fictícia de Glòria Canabach, crítica gastronòmica retirada que torna a Catalunya i es confronta amb el llegat d’aquella revolució.
Aquest doble moviment permet que la sèrie sigui alhora crònica i reflexió, memòria i present, tradició i innovació. No és només un biopic d’Adrià: és un mosaic coral on apareixen figures com Juli Soler, Albert Adrià, Santi Santamaria, Oriol Castro, Fermí Puig o Christian Escribà, imprescindibles per entendre la magnitud del fenomen.
El repartiment és un dels grans encerts. Miquel Fernández compon un Ferran Adrià convincent, amb aquella barreja d’obsessió, vulnerabilitat i genialitat que defineix el personatge. Mònica López, Iván Massagué, Carlos Cuevas i Pere Arquillué aporten solidesa i matisos, convertint la sèrie en un treball actoralment dens i ple de vida.
Visualment, “Gènesi” és una carta d’amor al territori català: Penedès, cala Montjoi, Montserrat, Barcelona… La sèrie entén que la cuina d’El Bulli no es pot explicar sense el paisatge, sense el producte de proximitat, sense la cultura que la sosté. Aquesta dimensió territorial no és decorativa: és narrativa.
El resultat és una sèrie que emociona sense manipular, que explica sense simplificar, que celebra sense mitificar. Una obra que, més que mirar enrere, sembla preguntar-se: què vol dir crear? què vol dir arriscar? què vol dir transformar un llenguatge? I ho fa amb una elegància que la situa entre les produccions catalanes més ambicioses dels últims anys.
