L’any 2021, després de la crua peça fílmica”Grave”, Ducournau apareixeria al Festival de Cannes amb una proposta singular i difícil d’empassar-la, tot i l’eloqüència visual i estètica inherent. La pel·lícula, deixaria a tots els acadèmics del festival meravellats i els espectadors alhora, corpresos. Parlem del body horror “Titane”

El film posseeix una línia argumental mínima que funciona com un pretext, un parèntesi que comprèn conflictes interns molt més íntims i romàntics inclús. Un individu androgin apareix després d’un episodi violent i sanguinari, identificant-se com un nen desaparegut anys enrere. El pare de l’infant desaparegut el va a buscar a l’instant, tot i que la seva relació, que havia d’acabar amb un malson per ambdós, n’encén un altre.

Les relacions que ambdós protagonistes posseeixen amb l’entorn que els envolta són esperpèntiques, grotesques, crues, violentes, repulsives, carnals i lascives. Però les relacions que estableixen amb els seus propis cossos, esdevé encara més atroç, salvatge, autolesives…, És a dir, són personatges convulsos que entenen la realitat i el seu propi cos com un element que els impedeix perpetrar la vida que la seva naturalesa interior els demana.

“Titane”, així i tot, és un film on cada imatge està cuidat fins al més mínim detall estètic. Perquè, tot i les brutals escenes crues i del més interessant “body horror” de Cronenberg (en les referències incommensurables al director: el vincle singular amb els vehicles -Crash-, la idea de mutació física mitjançant l’horror físic cap a un estat superior -Videodrome-…,), posseeix un seguit de seqüències precioses on el foc és el protagonista, que coronen a Ducournau com una de les millors narradores visuals de la segona dècada del segle XXI.

Per sorpresa de tothom, “Titane” va ser premiada amb la Palma d’Or al Festival de Cannes. Un film difícil, introspectiu, extremadament gràfic, però impol·lut i bell.