Som una llibreria general del barri de Sant Antoni. Seleccionem acuradament els títols de narrativa, poesia, fotografia, il·lustració… i, sobretot, els del petit racó infantil i juvenil que tant agrada als clients més menuts. Però també mantenim les arrels que ens han fet créixer: les del món del cinema, oferint als nostres clients molts títols tant temàtics com tècnics.
Creiem en l’essència del treball de llibreter, volem que a la nostra llibreria els clients se sentin com a casa. L’espai està pensat per a ells, cada matí obrim les portes perquè qui ens visiti passegi tranquil·lament i pugui remenar llibres, acompanyat per bandes sonores de pel·lícules, descobrint racons de lectura,
Amb motiu del 84é aniversari del gran Martin Scorsese, és important parlar d’ell a través d’una de les seves pel·lícules, en aquest cas “The King Of Comedy”.
Aquesta obra és una dissecció brillant i inquietant del somni de la fama, una sàtira que es mou entre l’humor negre i la tragèdia silenciosa. Scorsese abandona la violència explícita de Taxi Driver per explorar una violència més subtil: la del desig frustrat, la de la fantasia que s’imposa a la realitat fins a deformar-la.
Rupert Pupkin, interpretat per un Robert De Niro fascinant, és un aspirant a còmic que viu en un món paral·lel. No és un psicòpata, ni un marginat perillós; és, simplement, algú que confon la persistència amb el dret a triomfar. La seva obsessió per Jerry Langford (un presentador famós que encarna la indiferència del sistema mediàtic), es converteix en una mena de religió personal. Pupkin no vol només ser famós: vol ser reconegut, validat, estimat per un públic que encara no sap que l’ha d’estimar.
La pel·lícula retrata amb una ironia finíssima la cultura de la celebritat, anticipant, amb dècades d’avantatge, la lògica de les xarxes socials, on la fama és un objectiu en si mateix i no una conseqüència. Scorsese filma els espais amb una fredor gairebé clínica: els passadissos de la televisió, els estudis, els carrers nocturns… tot sembla buit, com si fos un decorat que espera algú que mai no arribarà.
El segrest de Jerry Langford, que podria ser el clímax d’un thriller, es converteix en una escena absurda, gairebé còmica, que reforça la idea central del film: quan la realitat no ens dona el que volem, la fantasia esdevé una arma. Pupkin no és malvat; és ingenu fins a la monstruositat. I això és el que fa que la pel·lícula sigui tan inquietant: ens mostra com la necessitat de ser algú pot portar-nos a creure que tot és legítim.
El final, ambigu i brillant, deixa l’espectador en un terreny incòmode. Pupkin triomfa? O és només una fantasia més? Scorsese no ho resol, perquè la qüestió no és si Pupkin aconsegueix la fama, sinó què diu de nosaltres que ens importi tant.
“The King Of Comedy” és una obra mestra silenciosa, una crítica ferotge disfressada de comèdia, un retrat d’un món on la línia entre l’èxit i el deliri és tan fina que gairebé desapareix.
Hi ha pel·lícules que parlen de la supervivència i n’hi ha que parlen de la necessitat de continuar vivint. “Heart of the Beast” pertany clarament al segon grup. Sota l’aparença d’un thriller de supervivència, la nova proposta protagonitzada per Brad Pitt construeix una història molt més íntima: la relació entre un home esgotat per les seves ferides invisibles i un gos que representa tot allò que encara el manté connectat al món.
La premissa és senzilla. Després d’un accident aeri en plena naturalesa d’Alaska, un veterà de les forces especials ha de trobar el camí de tornada a la civilització acompanyat del seu gos de servei. Però el film és prou intel·ligent per entendre que el veritable enemic no és la muntanya, ni el fred, ni els animals salvatges. El conflicte real és interior.
Brad Pitt ofereix una interpretació continguda, allunyada del carisma expansiu que acostuma a mostrar en altres papers. Aquí treballa sobretot amb silencis, mirades i una fragilitat que resulta inesperada. El personatge avança físicament pel paisatge mentre emocionalment intenta reconciliar-se amb un passat que encara l’habita.
La gran sorpresa és el gos. La pel·lícula evita convertir-lo en un simple recurs sentimental. No és un accessori ni un element còmic. És un company de viatge, una presència constant que funciona com a recordatori de confiança, lleialtat i afecte enmig d’un món hostil. Moltes de les escenes més emotives neixen precisament d’aquesta relació, construïda sense excessos melodramàtics.
Visualment, Alaska es converteix en un personatge més. Les grans panoràmiques transmeten una sensació simultània de bellesa i indiferència. La natura no està allà per salvar ningú. És majestuosa, però també implacable. Aquesta combinació contribueix a una atmosfera de vulnerabilitat permanent.
Potser el film cau ocasionalment en alguns llocs comuns del cinema de supervivència i algunes situacions semblen dissenyades per reforçar el component emocional. Tot i això, la sinceritat amb què aborda el trauma, la companyia i la necessitat de trobar alguna cosa a què aferrar-se li permet superar moltes de les seves convencions.
Al final, “Heart of the Beast” no parla tant de sobreviure a la natura com de sobreviure a un mateix. I ho fa recordant-nos que, de vegades, la diferència entre rendir-se o continuar caminant pot tenir quatre potes i una fidelitat incondicional.
De vegades les pel·lícules més explosives no necessiten persecucions, monstres ni finals del món. N’hi ha prou amb una taula parada, quatre cadires i algunes veritats que ningú no s’atrevia a pronunciar; “The Invite” és exactament això.
La proposta és aparentment senzilla; una parella en crisi convida a sopar els seus veïns. Però el que comença com una trobada incòmodament cordial es converteix en una dissecció brillant de les relacions contemporànies. El desig, la rutina, la gelosia, la por d’envellir, les expectatives frustrades i aquella estranya sensació de compartir la vida amb algú que ja no acabes d’entendre.
Olivia Wilde entén perfectament que la tensió no depèn de l’acció, sinó de l’espai que existeix entre una pregunta i una resposta. La càmera es mou amb elegància entre els personatges mentre les màscares van caient lentament. Ningú és exactament qui sembla ser al començament del sopar.
El gran encert és el repartiment, Seth Rogen ofereix probablement una de les interpretacions més madures de la seva carrera. Deixa de banda bona part del registre còmic habitual per construir un personatge vulnerable, irònic i profundament perdut.
I després hi ha Penélope Cruz, que converteix cada intervenció en un petit terratrèmol. En una pel·lícula basada gairebé exclusivament en els diàlegs, la seva presència és magnètica. No necessita elevar la veu per dominar l’escena.
La pel·lícula parla de sexualitat, però en realitat està parlant de la intimitat. De tot allò que deixem de dir a la persona que tenim més a prop. De com les relacions poden anar morint lentament sense que ningú se n’adoni fins que arriba una nit qualsevol i algú fa la pregunta equivocada.
El text de Cesc Gay continua funcionant especialment bé perquè retrata conflictes reconeixibles. No hi ha grans drames. Hi ha coses pitjors: la quotidianitat.
Potser alguns espectadors trobaran que tot és massa teatral. I és cert. Però és una teatralitat assumida, gairebé celebrada. La pel·lícula no intenta escapar dels seus orígens escènics, sinó aprofitar-los.
Quan acaba, no tens la sensació d’haver vist una gran trama. Tens la sensació d’haver escoltat quatre persones despullar-se emocionalment durant cent minuts… i això és molt més incòmode.
La Castanyada és una tradició que s’ha vist alterada per l’entrada del Halloween, i el cinema pel que fa aquesta tradició internacional ha fet gairebé un gènere exclusiu, però bé cal centrar-se amb la ressenya de la setmana, on us proposem entrar en el terror.
Després de dècades de zombis, mutacions i adaptacions irregulars, semblava que la saga cinematogràfica de “Resident Evil” ja ho havia ensenyat tot. Però arriba Zach Cregger i fa una pregunta senzilla: què passaria si el terror fos més important que la mitologia?
La seva “Resident Evil” no intenta reproduir fil per randa els videojocs. Tampoc busca construir una epopeia plena d’herois reconeixibles. La seva aposta és molt més modesta i, precisament per això, molt més efectiva: seguir una persona normal atrapada en una nit infernal.
Bryan és un simple missatger sanitari. No és policia, ni militar, ni expert en bioarmes. Quan el caos esclata, la seva principal virtut és la mateixa que la de l’espectador: la necessitat desesperada de sobreviure. Aquesta mirada terrenal és el que dona autenticitat a la pel·lícula.
Els qui hagin vist Barbarian reconeixeran immediatament la mà de Cregger. Hi ha una incomoditat constant, una sensació que el malson pot aparèixer des de qualsevol racó. La violència és brusca, inesperada i sovint grotesca. No és un terror de grans ensurts prefabricats, sinó un terror físic, brut i enganxós.
També és probablement la primera pel·lícula de “Resident Evil” en molts anys que sembla interessada a espantar abans que a impressionar. Els monstres són importants, però l’atmosfera encara ho és més. Raccoon City recupera aquell aire de lloc maleït que els videojocs havien convertit en icònic.
No tots els fans quedaran satisfets. L’absència de personatges històrics és una decisió arriscada i alguns espectadors trobaran a faltar les figures més emblemàtiques de la saga. Però Cregger ja va defensar que incloure-les hauria estat forçat per a la història que volia explicar.
El resultat és una pel·lícula que funciona millor com a film de terror que com a recopilació de referències. I això, sincerament, és el millor elogi que se li pot fer.
És una “Resident Evil” que fa olor de pluja, de sang i de carrers abandonats. Una “Resident Evil” que torna a recordar que darrere dels virus i les conspiracions sempre hi ha una idea més simple: la por.
“Unabomber” (2026) és un thriller psicològic que aborda un dels casos més foscos de la història recent dels EUA, però ho fa des d’un angle inesperat: els anys de Harvard de Ted Kaczynski i els experiments psicològics que van marcar la seva trajectòria.
Dirigida per Janus Metz i protagonitzada per Russell Crowe i Jacob Tremblay, la pel·lícula combina dues línies temporals que es van entrellaçant: la formació del jove prodigi matemàtic i la investigació del FBI que, dècades després, el capturaria.
El film arrenca el 1958, quan un Ted Kaczynski de 16 anys entra a Harvard. Allà es converteix en subjecte dels experiments del professor Henry Murray, interpretat per Crowe, que sotmet els estudiants a sessions d’estrès psicològic, interrogatoris agressius i manipulació emocional. Aquestes escenes són el cor del film: un espai tancat, tens, on la càmera observa com la ment d’un adolescent brillant comença a esquerdar-se.
La pel·lícula evita glorificar el criminal. Mostra, amb fredor, com aquell trauma acadèmic es converteix en una llavor que germina anys després en una ideologia radical contra la tecnologia i la industrialització. El film connecta aquests orígens amb la campanya de bombes que, entre 1978 i 1995, va causar tres morts i més de vint ferits, i amb la llarga investigació del FBI liderada per l’agent Joanne Miller (Shailene Woodley).
Visualment, “Unabomber” és auster: boscos, cabanes, despatxos impersonals. Tot respira solitud, distància, una mena de silenci moral. La direcció de Metz aposta per un ritme tens però contingut, més proper al drama psicològic que al thriller explosiu. La pel·lícula és, en essència, un estudi de personatge: com es fabrica un monstre, i com el sistema que l’ha creat intenta després entendre’l i atrapar-lo.
Les interpretacions són el punt fort. Crowe compon un Murray carismàtic, brillant i inquietant, un home convençut que la ciència justifica qualsevol mètode. Tremblay ofereix un Ted jove fràgil, intens, que transita de la genialitat a l’aïllament amb una naturalitat colpidora. Les crítiques han estat mixtes, amb puntuacions baixes a Rotten Tomatoes, però gairebé totes coincideixen en elogiar les actuacions i la solidesa formal del film.
“Unabomber” és, en definitiva, una pel·lícula incòmoda, fosca i fascinant. No busca justificar res, busca entendre. I en aquest intent, troba un espai narratiu potent, on la psicologia, la ideologia i la violència es trenen en un relat que incomoda i interpel·la.
Primer gran èxit de la temporada a les sales de cinema de tot el territori: La Bola Negra, la segona pel·lícula del duet de directors Els Javis. I quina rebuda més merescuda!
El que ens han brindat els directors espanyols aquest 2026 és una de les joies cinematogràfiques més impactants, emotives i impecables que romandrà al record de tots malgrat que passin els anys.
La Bola Negra funciona com un tríptic de tres històries creuades travessades per un mateix fenomen social en etapes diferents de la història recent d’Espanya: tres històries que versen de la repressió del col·lectiu LGTBQ des de l’any 1932 fins el nostre present, de l’herència que encara el país carrega de la dictadura franquista i de la necessitat d’exhibir i dignificar el record de vides que van cessar per la vivència lliure del desig, per defensar la llibertat, la comunitat i la creació artística pròpia. No hi havia altra manera de fer-ho: fent una reconstrucció de l’obra d’un dels més grans poetes de la història contemporània, el gran Federico García Lorca, qui fou afusellat per defensar el que, precisament, també fa la pel·lícula.
I sí, se n’han fet moltes de pel·lícules sobre la Guerra Civil, la dictadura i la dignificació del col·lectiu; però poques ho han fet amb aquesta petjada estilística, amb aquest guió absolutament cuidat fins al més mínim dels detalls, amb aquesta capacitat tècnica i estilística enlluernadora. Perquè la Bola Negra és un mosaic de peces que casen a la perfecció entregades a un relat: i és kitsch, expressionista, excessiva, cañí i sens dubte, excel·lent i preciosa.
Un collage coherent i perfectament dirigit a un objectiu narratiu emotiu, amb una intuïció narrativa en imatges que han aconseguit fixar un estil irrepetible que, m’atreviria a dir, no vèiem aquí des del gran Pedro Almodóvar (que n’és un dels productors, d’altra banda).
No sols us animo a veure-la: us animo a fer una immersió dins del que és aquesta pel·lícula, una experiència que de ben segur els impactarà, emocionarà i deixarà amb la sensació d’haver vist en una sala de cinema, quelcom que farà història. Podria seguir parlant de cada una de les imatges, de les actuacions perfectament dirigides de totes i cada una de les actrius i actors del repartiment, de la direcció de fotografia genuïna o de la composició de cada una de les imatges; però podria resumir-ho en dues paraules: absolut cinema. Una carta d’amor, també, al setè art que ningú pot perdre’s.
“Gènesi” és una sèrie que entra en escena amb una ambició clara: explicar la revolució gastronòmica catalana com un relat fundacional, gairebé mític, però sense perdre el rigor històric. Dirigida per David Pujol, amb supervisió directa de Ferran Adrià, la ficció es desplega en sis capítols que combinen la reconstrucció minuciosa de l’univers d’El Bulli amb una línia narrativa paral·lela que aporta textura emocional i mirada crítica.
El primer que colpeix és la versemblança. No és una sèrie que jugui a la recreació superficial: hi ha més de 70 plats cuinats expressament per a la producció, triats entre els 1.846 que es van elaborar a El Bulli. Aquesta obsessió pel detall (que Adrià exigia com a condició per participar-hi) es nota en cada seqüència de cuina… els moviments, els silencis, la concentració, la idea que la creativitat és una forma de disciplina extrema.
Narrativament, “Gènesi” juga amb dues línies temporals: una on la història real dels anys en què El Bulli va sacsejar la cuina mundial; i l’altre, com la trama fictícia de Glòria Canabach, crítica gastronòmica retirada que torna a Catalunya i es confronta amb el llegat d’aquella revolució.
Aquest doble moviment permet que la sèrie sigui alhora crònica i reflexió, memòria i present, tradició i innovació. No és només un biopic d’Adrià: és un mosaic coral on apareixen figures com Juli Soler, Albert Adrià, Santi Santamaria, Oriol Castro, Fermí Puig o Christian Escribà, imprescindibles per entendre la magnitud del fenomen.
El repartiment és un dels grans encerts. Miquel Fernández compon un Ferran Adrià convincent, amb aquella barreja d’obsessió, vulnerabilitat i genialitat que defineix el personatge. Mònica López, Iván Massagué, Carlos Cuevas i Pere Arquillué aporten solidesa i matisos, convertint la sèrie en un treball actoralment dens i ple de vida.
Visualment, “Gènesi” és una carta d’amor al territori català: Penedès, cala Montjoi, Montserrat, Barcelona… La sèrie entén que la cuina d’El Bulli no es pot explicar sense el paisatge, sense el producte de proximitat, sense la cultura que la sosté. Aquesta dimensió territorial no és decorativa: és narrativa.
El resultat és una sèrie que emociona sense manipular, que explica sense simplificar, que celebra sense mitificar. Una obra que, més que mirar enrere, sembla preguntar-se: què vol dir crear? què vol dir arriscar? què vol dir transformar un llenguatge? I ho fa amb una elegància que la situa entre les produccions catalanes més ambicioses dels últims anys.