Som una llibreria general del barri de Sant Antoni. Seleccionem acuradament els títols de narrativa, poesia, fotografia, il·lustració… i, sobretot, els del petit racó infantil i juvenil que tant agrada als clients més menuts. Però també mantenim les arrels que ens han fet créixer: les del món del cinema, oferint als nostres clients molts títols tant temàtics com tècnics.
Creiem en l’essència del treball de llibreter, volem que a la nostra llibreria els clients se sentin com a casa. L’espai està pensat per a ells, cada matí obrim les portes perquè qui ens visiti passegi tranquil·lament i pugui remenar llibres, acompanyat per bandes sonores de pel·lícules, descobrint racons de lectura,
Recordem al gran Robert Duvall amb la projecció i posterior col·loqui de “La Organización Criminal” (The Outfit, 1973).
Un excel·lent neo-noir que serveix com a seqüela de la no menys excepcional “A Quemarropa” (Point Blank, 1967). El cineasta Quentin Tarantino la recorda i celebra al seu llibre “Cinema Speculation” catalogant-la com la millor adaptació de les novel·les de Donald E. Westlake (aka Richard Stark).
S’acosten els premis de l’Acadèmia del 2026 i, com cada any, la industria tornarà a desplegar el seu ritual. Trobo pertinent revisar algunes de les obres que, en el passat, han estat distingides amb l’Oscar a millor pel·lícula i que, més enllà del consens institucional, han consolidat una veritable densitat estètica i moral dins la història del setè art. Comencem amb una de les més incisives: The Apartment, dirigida per Billy Wilder.
Estrenada el 1960, la pel·lícula de Wilder s’inscriu en una modernitat cinematogràfica que ja no pot sostenir l’optimisme naïf del classicisme. I és que, sota l’aparença d’una comèdia romàntica s’hi desplega una anàlisi severa de la moral corporativa nord-americana i de la progressiva colonització de l’esfera íntima per la lògica instrumental del capital. Fou, sens dubte, una pel·lícula clàssica amb una pinzellada de modernitat que ens arriba fins avui, als nostres dies. C.C. Baxter, el personatge principal, és un individu amb ambició professional, que es desplega sempre com un subjecte configurat per una estructura que exigeix la disponibilitat absoluta del cos i de l’espai privat. L’apartament que dóna títol al film pot interpretar-se com una metàfora operativa. La seva cessió sistemàtica als superiors perquè hi consumin les seves aventures extramatrimonials constitueix un dispositiu de promoció laboral entremaliat i divertit. La transacció no és sexual en sentit estricte, però sí profundament eròtica en el sentit foucaultià del terme: el poder circula a través dels cossos, reorganitza el desig, administra la intimitat. Wilder articula aquesta crítica amb una posada en escena d’una precisió geomètrica, marca de la casa. L’individu es dilueix en la repetició, esdevé una peça intercanviable. En aquest marc, l’ascens social de Baxter no apareix com a èxit, sinó com a progressiva alienació. La relació amb Fran Kubelik introdueix un element de fractura. Tractant-se d’alguna cosa més que una història d’amor, potser d’un conflicte entre dues formes d’instrumentalització: la del cos femení utilitzat pel poder masculí i la del subjecte masculí que es deixa instrumentalitzar pel sistema.
Wilder evita qualsevol romanticisme redemptor. La vulnerabilitat d’en Fran —especialment en la seqüència del suïcidi frustrat— és filmada sense patetisme, amb una contenció que reforça la seva dimensión tràgica. L’humor no desapareix; esdevé una forma de lucidesa. Allò que distingeix The Apartment no és únicament la seva intel·ligència narrativa, sinó la seva radicalitat moral. El gest final no promet una felicitat garantida, sinó la possibilitat d’una dignitat. En un univers regit per la lògica de l’intercanvi, la decisió de no negociar-ho tot adquireix una força subversiva. Que l’Acadèmia premiés aquesta obra no deixa de ser significatiu. Poques vegades el reconeixement institucional ha coincidit amb una crítica tan incisiva de l’ordre que el sosté. The Apartment roman, encara avui, com un text fílmic que interroga la relació entre ambició, desig i integritat amb una modernitat que no ha perdut vigència.
Durant el pròxim mes de març trobareu, entre moltes altres, noves adquisicions literàries.
Pels amants de la ficció narrativa, tindrem Després del naufragi, Tot era el mateix forat i La belleza del desastre.
A més a més, per a les ments més curioses podreu afegir a les vostres prestatgeries una edició butxaca de les grans preguntes de l’Univers respostes pel brillant Stephen Hawking.
Pels qui els agradi una sucosa novel·la romàntica, arribarà Llames amb un amor impossible d’apagar.
Finalment, pels més petits (i no tan petits), podeu gaudir de l’àlbum il·lustrat Historia del No, una recopilació de llegendes catalanes i la tercera entrega de la saga infantil L’Únic i el Guillat.
“Amadeus” és molt més que una recreació històrica sobre la vida de Mozart; és una meditació profunda sobre la mediocritat, la gelosia i la naturalesa del geni. Miloš Forman construeix la història des de la mirada d’Antonio Salieri, un músic respectable però conscient de les seves limitacions, i és precisament aquesta consciència el que el condemna. La pel·lícula esdevé així una tragèdia existencial: Salieri no pateix perquè sigui dolent, sinó perquè és prou bo per entendre fins a quin punt Mozart és millor. La seva vida queda marcada per aquesta revelació dolorosa, que converteix la mediocritat en una mena de càstig diví.
La gelosia que sent Salieri no és superficial ni competitiva; és una gelosia espiritual. Ell havia dedicat la seva vida a Déu, convençut que la disciplina i la devoció li serien recompensades amb el talent. Quan descobreix que el do suprem ha estat concedit a un jove irreverent, vulgar i aparentment irresponsable, la seva fe es trenca. La pel·lícula retrata aquesta fractura amb una intensitat gairebé religiosa: Salieri no només enveja Mozart, sinó que l’admira amb una profunditat que el destrueix. Cada obra que escolta és una prova de la grandesa de l’altre i, alhora, de la seva pròpia insignificança. L’enveja es converteix en una forma perversa de devoció, un amor que fa mal perquè revela una veritat que no pot suportar.
Mozart, per la seva banda, és presentat com un geni caòtic, espontani i amoral. No és un artista torturat ni un savi; és un nen brillant, incapaç de comprendre la magnitud del seu talent. Aquesta caracterització trenca el mite romàntic del geni com a figura profunda i atormentada. A “Amadeus”, el geni és una força natural, gairebé una possessió divina, que no té res a veure amb el mèrit personal. Mozart crea sense esforç, sense consciència, com si la música li brollés de manera inevitable. Aquesta facilitat és el que més tortura Salieri: ell treballa, s’esforça, resa… i mai no arriba ni a la sola de la sabata del seu rival.
La música es converteix en el veritable llenguatge de la divinitat. Per Salieri, cada composició de Mozart és una prova que Déu existeix, però també que l’ha abandonat. La pel·lícula utilitza aquesta tensió per construir un drama teològic: Mozart és el canal de la voluntat divina, mentre que Salieri és el seu intèrpret frustrat, condemnat a entendre la bellesa sense poder crear-la. Aquesta paradoxa és el cor emocional del film i explica per què la relació entre els dos músics és tan intensa i destructiva.
La confessió de Salieri, que estructura tota la narració, és un altre element clau. No es tracta d’una confessió per obtenir perdó, sinó d’un acte de vanitat i desesperació. Salieri vol que algú escolti la seva història, que algú reconegui que ell va ser testimoni privilegiat del miracle i que aquesta experiència el va condemnar. La confessió és el seu últim intent de donar sentit a una vida marcada per la frustració, i alhora és l’únic moment en què parla amb absoluta sinceritat.
La mort de Mozart, tal com la presenta la pel·lícula, no és un fet històric, sinó un mite. El Requiem que escriuen plegats es converteix en un ritual simbòlic: Salieri, incapaç de crear música divina, ajuda Mozart a donar forma a la seva última obra, com si fos un sacerdot negatiu que acompanya el geni cap a la mort. És un moment carregat de significat, que culmina la relació tòxica i fascinant entre els dos personatges.
El final, amb Salieri lluny de redimir-se, accepta la seva mediocritat i la converteix en identitat. És un final irònic i profund, que desmunta el mite de l’heroi i reivindica la condició humana en tota la seva limitació. Amadeus acaba així com ha començat: no parlant de Mozart, sinó de Salieri, i de la tragèdia universal de reconèixer la bellesa sense poder assolir-la.
Ahir, dijous, es va celebrar una altra sessió de la lectura poètica Radical 3. L’acte, com de manera habitual, la va conduir Jaime Parra. Van llegir poemes de producció pròpia els poetes Amanda Bassa, Rocío Exposito, Gustavo Vega, Miguel Ángel Feria i Ambrosio Gallego.
“Monster’s Ball” és un drama colpidor que explora la fragilitat humana en un entorn marcat pel dolor, el racisme i la pèrdua. La pel·lícula segueix les vides de Hank, un funcionari de presó que ha crescut sota la influència d’un pare profundament racista, i Leticia, una dona que lluita per mantenir-se a flotació després de la condemna a mort del seu marit i la mort del seu fill. Tots dos personatges, atrapats en realitats dures i plenes de contradiccions, acaben trobant-se en un moment en què les seves vides s’esfondren, i és precisament en aquesta trobada inesperada on s’obre una escletxa de possible redempció.
La pel·lícula destaca per la seva manera de retratar el patiment sense caure en el melodrama fàcil. La direcció de Marc Forster aposta per una narrativa austera, amb silencis carregats de significat i una fotografia que reforça la sensació d’opressió emocional. No hi ha grans discursos ni escenes grandiloqüents; el pes del relat recau en els gestos, en les mirades i en la manera com els personatges es relacionen amb un món que sovint els és hostil.
Un dels punts més potents del film és la interpretació de Halle Berry, que ofereix un retrat profundament humà i vulnerable de Leticia. La seva actuació transmet una barreja de desesperació i força que travessa l’espectador. Billy Bob Thornton, per la seva banda, construeix un personatge contingut, marcat per una educació emocionalment rígida, que es va esquerdant a mesura que avança la història. La química entre tots dos no és romàntica en el sentit tradicional, sinó que neix de la necessitat, del dolor compartit i de la recerca d’un refugi momentani.
“Monster’s Ball” és una pel·lícula incòmoda, però necessària. No ofereix solucions fàcils ni finals idealitzats; en canvi, convida a reflexionar sobre com el trauma pot condicionar les nostres decisions i sobre com, fins i tot en els contextos més foscos, pot sorgir una forma inesperada de connexió humana. És un film que remou i que deixa un pòsit emocional durador, precisament perquè s’atreveix a mirar de cara allò que sovint preferim evitar.
La pel·lícula “Tota una vida”, estrenada recentment, és una adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de l’autor austríac Robert Seethaler. Dirigida per Hans Steinbichler, l’obra ens presenta la vida d’Andreas Egger, un home senzill que viu en una vall alpina, i ens convida a recórrer amb ell les vuit dècades que conformen la seva existència. Lluny de les grans gestes o dels personatges extraordinaris, Egger representa la figura de l’home comú, aquell que viu discretament però que, en el fons, conté una riquesa humana immensa.
Des de la seva infantesa, marcada per la duresa i la manca d’afecte, fins a la seva vellesa solitària, Egger transita per una vida plena de moments de dolor, però també de bellesa. La seva relació amb la natura és constant i profunda: les muntanyes, els boscos, la neu i les estacions no són només escenari, sinó companys silenciosos que l’acompanyen i el transformen. La pel·lícula fa servir aquests elements amb una sensibilitat especial, convertint el paisatge en un reflex de l’estat emocional del protagonista.
Un dels moments més commovedors del film és la relació amb Marie, l’amor de la seva vida. Tot i que breu, aquest vincle deixa una empremta inesborrable en Egger, que la recorda amb tendresa al llarg dels anys. La pel·lícula no cau en el melodrama, sinó que opta per una narrativa pausada, contemplativa, que dona espai al silenci, a les mirades, als gestos petits però significatius.
La direcció de Steinbichler destaca per la seva sobrietat i elegància. La fotografia és delicada, amb una paleta de colors que ressalta la bellesa natural del paisatge alpí. La música, subtil i emotiva, acompanya sense imposar-se, reforçant l’atmosfera íntima del film. Les interpretacions, especialment la d’August Zirner en el paper d’Egger en la seva maduresa, són contingudes però plenes de veritat.
“Tota una vida” és una reflexió sobre el pas del temps, sobre la memòria i sobre el valor de les coses senzilles. Ens mostra que cada vida, per humil que sigui, té moments de llum, de connexió, d’amor. És una pel·lícula que ens convida a mirar enrere amb serenitat, a valorar el que hem viscut i a acceptar el que hem perdut.
En definitiva, “Tota una vida” no és només la història d’un home, sinó una meditació sobre la condició humana. Amb una sensibilitat poètica i una mirada compassiva, ens recorda que la vida, amb totes les seves imperfeccions, és digna de ser viscuda i recordada.
LLIBRERIA DE LA IMATGE 