Som una llibreria general del barri de Sant Antoni. Seleccionem acuradament els títols de narrativa, poesia, fotografia, il·lustració… i, sobretot, els del petit racó infantil i juvenil que tant agrada als clients més menuts. Però també mantenim les arrels que ens han fet créixer: les del món del cinema, oferint als nostres clients molts títols tant temàtics com tècnics.
Creiem en l’essència del treball de llibreter, volem que a la nostra llibreria els clients se sentin com a casa. L’espai està pensat per a ells, cada matí obrim les portes perquè qui ens visiti passegi tranquil·lament i pugui remenar llibres, acompanyat per bandes sonores de pel·lícules, descobrint racons de lectura,
Fa il·lusió anar un dilluns quasevol al cinema i veure la sala plena. Una fita que semblava impossible d’assolir els últims temps, poc a poc es reverteix, per regalar-nos altra vegada el caliu que sempre es crea anant plegats al visionat d’una pel·lícula.
Tan sols com una excusa per anar a veure-la abans que les plataformes se n’apoderin, ja val la pena recomanar “Cronos”, la proposta de Fernando González Molina en català d’aquest inici de curs del 2026. El director ens proposa una reconstrucció de l’operatiu policial dels Mossos d’Esquadra a partir del 17 d’agost del 2017, arran dels atemptats a la Rambla de Barcelona i Cambrils. El guió repassa aquest desplegament les primeres 124 hores des de l’atropellament massiu al centre de la capital fins la captura del darrer implicat en l’atemptat terrorista.
És menester destacar que la pel·lícula, en llenguatge de thriller, ens fa posar a la pell de les forces de l’ordre en totes les unitats que s’hi implicaren. S’esdevé, així, com un mosaic d’històries humanes creuades, al límit durant l’operatiu, que han d’encarar amb fredor un fet que els impacta sense precedents. I aquest acaba per ser el conflicte interior de tots els personatges de la narració: professionals travessats per una vivència traumàtica a la seva ciutat, que no poden evitar. Veuran, doncs, un total de 5 històries en tota la profunditat (la que permet el metratge de 120 minuts): la del cap de l’operatiu inicial, la de la unitat comunicativa dels cossos policials en tensió amb la pretensió interessada de gestió del govern central, la de qui estava més propera als humans amagats darrere dels joves terroristes,… I bé, la resta les descobriran en el visionat. Voldria destacar la que té lloc a Ripoll, on es fa una radiografia humana del fet a partir dels implicats directes en els fets del 17A, tot seguint els passos de la cap de la policia de la ciutat. Potser una de les més fondes i menys explorades pel guió. Ja faig entreveure una de les mancances del film: una mala administració de l’interès dramàtic. I és que els arcs narratius dels personatges són discontinus, construïts sense ordre, generant una sensació de descontrol dramatúrgic que no crec que sigui intencionat.
Ara bé, el film, malgrat que sigui d’interès general per la temàtica que aborda i la perspectiva diversa que ens ofereix, no assoleix la mestria. No és comú topar-se amb un llenguatge policíac d’aquest estil al cinema català i, a pesar de l’intent, no assoleix el registre que ella mateixa promet. La requerida tensió creixent que el públic identifica des dels primers deu minuts de pel·lícula, és inconstant.
Qui molt abraça, poc estreny. Malgrat tot, “Cronos” funciona en més d’una seqüència: aquelles on el repartiment (excel·lent, per cert, capitanejat per Mònica López, Diana Gómez i Enric Auquer) i la direcció disruptiva de Molina es troben per entregar-se a aquesta empresa quasi documental. I en aquestes, ens regalen moments a l’alçada del thriller i la narració d’aquell esdeveniment que, malauradament, tots recordem.
És, tot i les insuficiències avantdites, una cinta satisfactòria, de visionat recomanat aquestes dates. Una pel·lícula que ens fa sortir de la sala havent estat partíceps d’un cos policial a contrarellotge, subjectes a la pressió de les ciutadanes, el govern i la seguretat d’una nació sencera.
“The Whisper Man” és una immersió en la por més íntima: aquella que no ve del monstre que s’amaga sota el llit, sinó del que s’insinua en les esquerdes de la realitat quotidiana.
La pel·lícula —adaptació del thriller psicològic de Alex North— construeix un relat que combina el terror atmosfèric amb el drama familiar, i ho fa amb una elegància fosca que no necessita grans sobresalts per mantenir-te en tensió.
El centre emocional és la relació entre un pare i un fill que intenten reconstruir-se després d’una pèrdua devastadora. Aquest vincle, fràgil i ple de silencis, es converteix en el terreny perfecte perquè la presència del Whisper Man —a mig camí entre llegenda, trauma i amenaça real— s’hi infiltri. La pel·lícula juga amb aquesta ambigüitat: no és tant el que veiem, sinó el que imaginem quan la veu xiuxiuejada travessa la nit.
Visualment, aposta per una paleta freda, gairebé humida, que converteix cada espai en un lloc on podria haver-hi algú observant. Els moviments de càmera són continguts, com si la pròpia narració tingués por de despertar alguna cosa. I la banda sonora, mínima però incisiva, reforça aquesta sensació de respiració continguda.
El film destaca sobretot quan explora com el dol pot obrir portes que no haurien d’obrir-se. El terror no és només extern: és la vulnerabilitat emocional que permet que la por entri i s’hi instal·li. En aquest sentit, “The Whisper Man” és menys un thriller criminal i més un estudi sobre com els fantasmes —reals o simbòlics— poden colonitzar una família que intenta sobreviure.
No és una pel·lícula que busqui l’espectacle, sinó la inquietud persistent. I quan arriba el desenllaç, el que queda no és tant la resolució del misteri com la sensació que el xiuxiueig podria tornar en qualsevol moment.
“On Vous Croit” és una pel·lícula que es desplega en un únic dia, però que conté anys de dolor, dubtes i resistència.
Alice, una mare que arriba al jutjat amb la custòdia dels seus fills en joc, entra en una sala on cada paraula pesa com una prova i cada silenci pot ser interpretat com una contradicció. La justícia, que hauria de protegir, es converteix aquí en un espai on les ferides s’obren de nou, obligant la víctima a demostrar una i altra vegada allò que ja ha patit.
La pel·lícula, dirigida per Charlotte Devillers i Arnaud Dufeys, aposta per una forma cinematogràfica radical: un format 4:3 que estreny el camp visual, una sala única que esdevé escenari i presó, i una càmera que observa els rostres amb una intensitat gairebé documental. Aquesta compressió formal crea una sensació de claustrofòbia emocional que acompanya l’espectador durant tota la vista judicial, filmada en gran part en temps real.
Myriem Akheddiou, en el paper d’Alice, ofereix una interpretació que travessa la pantalla: natural, nerviosa, imprevisible, capaç de transmetre la fragilitat d’una mare desbordada i alhora la força d’algú que sap que no pot fallar. La seva actuació és el cor de la pel·lícula, i ha estat reconeguda en festivals com Berlín i Sevilla, on el film ha rebut diversos premis.
El que fa de “On Vous Croit” una obra tan potent no és només la denúncia d’un sistema judicial lent i sovint cec, sinó la manera com converteix la escolta en un acte cinematogràfic. Els directors entenen que escoltar és un gest actiu, difícil, que implica posicionar-se. I l’espectador, com la jutgessa, es veu obligat a fer-ho: a escoltar, a interpretar, a decidir.
En definitiva, és un drama judicial que transcendeix el gènere. És una experiència intensa, concentrada, que mostra com la veritat pot quedar atrapada entre procediments, com la por pot desordenar el relat, i com la justícia, si no sap escoltar, pot convertir-se en una altra forma de violència. Una pel·lícula necessària, valenta i profundament humana.
Un èxit estiuenc rotund, que va més enllà de redefinir el futur de Tom Holland com a Peter Parker, és el fet que la gent torni a omplir les sales de cinema.
Brand New Day és, literalment, un nou començament. Marvel aprofita aquest títol —heretat dels còmics— per fer un gir emocional i narratiu que situa Peter Parker en un punt de partida fresc, vulnerable i profundament humà. Després del cataclisme identitari de No Way Home, aquesta nova entrega no busca expandir universos, sinó reconstruir una vida Tom Holland interpreta un Peter que ha perdut tot el que el definia: amics, amors, xarxes de suport. La pel·lícula el mostra vivint en un microapartament de Queens, fent feines precàries i intentant encaixar en una quotidianitat que li és estranya. Aquesta fragilitat és el motor del film: Spider-Man ja no és un heroi consolidat, sinó algú que ha d’aprendre a existir de nou. El nou antagonista —un inventor que manipula la tecnologia per reescriure la realitat al seu favor— funciona com una metàfora directa del títol. Si Peter vol un “brand new day”, ha d’enfrontar-se a algú que vol controlar el futur a través del passat. El duel entre ells és més filosòfic que físic: parla de memòria, identitat i del dret a començar de zero. Les escenes d’acció recuperen el vertigen clàssic del personatge: persecucions entre façanes, salts impossibles, lluites improvisades en espais estrets. Tot és més artesanal, menys digital, com si la pel·lícula volgués recordar-nos que Spider-Man és un heroi que toca terra, que s’equivoca, que s’aixeca. La pel·lícula explora una idea preciosa: ¿què queda de tu quan el món t’ha oblidat? Peter Parker ha de reconstruir la seva identitat sense cap testimoni del seu passat. I en aquest procés, descobreix que el veritable poder no és la força, ni la tecnologia, ni el reconeixement… sinó la capacitat de tornar a començar. Sense revelar res, el final de Brand New Day és una declaració d’intencions: Marvel vol un Spider-Man més adult, més urbà, més emocional. I Holland, que ja juga en una lliga interpretativa més madura, hi brilla amb una naturalitat sorprenent.
Amb aquest escrit tanquem la vuitena temporada; una travessa que ens ha portat de gener a juliol del 2026 amb una intensitat que només el cinema sap sostenir. Ha estat un semestre ple de descobertes, de retorns inesperats, de converses que s’han anat fent més fondes a mesura que avançaven les setmanes. Ara, a les portes del descans estival, podem mirar enrere i veure el mapa complet del que hem compartit.
Aquest primer tram de l’any ha estat marcat per pel·lícules que han arribat amb la força del present. Estrenes que ens han permès parlar de cap on va el cinema, de com es renoven els llenguatges, de quines veus emergents comencen a ocupar espai. Algunes han estat sorpreses, altres han confirmat expectatives, però totes han aportat aquella sensació de seguir el pols del moment: el cinema que encara té la pintura fresca, que respira l’aire del 2026 i que ens ha fet debatre amb ganes.
Al costat de les novetats, us he convidat a reveure títols que enguany feien anys d’estrena. Tornar-hi ha estat com obrir una finestra al passat i comprovar com ha canviat la nostra mirada. Aquestes sessions han funcionat com un pont entre generacions: hem recuperat context, hem reviscut emocions, hem vist què perdura i què es transforma. El cinema, quan el reveus, sempre et convida a una nova reflexió, una nova perspectiva, un nou coneixement.
També hem dedicat espai a les “imprescindibles”, aquelles pel·lícules que feia temps que volíem veure o que havien quedat pendents. Clàssics, joies ocultes, obres que havien passat desapercebudes en el seu moment. Aquestes recuperacions han estat un regal: ens han ampliat la mirada, ens han permès completar trajectòries de directors i ens han recordat que el cinema és immens, que sempre hi ha alguna cosa que espera ser descoberta.
Ara que tanquem la vuitena temporada, queda la sensació d’haver construït alguna cosa més que una llista de pel·lícules. Hem construït un espai de trobada, de conversa, de mirades compartides. El cinema ha estat el pretext, però el que queda és la comunitat: proposo que en un futur puguem debatre, reforçar les interpretacions divergents, reflexionar sobre les emocions que s’han anat sumant recomanació rere recomanació.
Al setembre tornarem a encendre la pantalla. I ho farem amb la força acumulada d’aquest semestre, amb ganes de seguir explorant, discutint, descobrint. La novena temporada ja espera: més estrenes, més aniversaris, més imprescindibles. Però sobretot, més converses. Perquè el cinema, quan es mira en companyia, sempre és més gran.
Tancar la vuitena temporada amb “Nouvelle Vague” és com tornar al quilòmetre zero del cinema modern.Després de mesos de pel·lícules, converses i descobertes, acabem el curs tornant a Godard, al director que va dinamitar les regles i va convertir el cinema en una forma de pensar.
“Nouvelle Vague” és una pel·lícula que no avança: respira. Godard, ja madur, ja convertit en el seu propi mite, decideix mirar-se al mirall i fer un film que és alhora record, joc, autoretrat i fantasma. No és una obra que busqui explicar una història, sinó que busca revisitar un impuls, aquell impuls que el va convertir en un director capaç de sacsejar el cinema fins a fer-lo nou.
Quan Godard va rodar “El final de l’escapada” el 1960, el cinema va canviar de ritme. De sobte, la càmera corria pels carrers, els personatges parlaven com si no sabessin que estaven dins d’una pel·lícula, el muntatge tallava abans d’hora, les mirades a càmera trencaven la il·lusió. Tot era fresc, nerviós, improvisat, ple d’una llibertat que fins llavors no existia. Aquell film era una fugida, literal i formal: una manera de dir que el cinema podia ser una cosa diferent.
“Nouvelle Vague” recupera aquell batec, però ho fa des d’un altre lloc. Aquí, Godard ja no corre: flota. El muntatge és fragmentat, però meditatiu. Les frases són aforismes que semblen sortir d’un llibre que no existeix. Els personatges són idees que es repeteixen, es transformen, desapareixen i tornen. La pel·lícula és un eco del seu propi cinema, com si Godard estigués revisitant les ruïnes del llenguatge que ell mateix va inventar.
I és precisament aquest gest —aquest retorn al batec original— el que fa que “Nouvelle Vague” dialogui tan bé amb el que Richard Linklater ha fet recentment. Linklater, en la seva última obra, ha decidit fer un homenatge explícit a “El final de l’escapada”. No és una imitació, ni una còpia, ni un exercici de nostàlgia. És un gest de complicitat: una manera de reconèixer que aquell film del 1960 continua sent una font inesgotable d’energia cinematogràfica.
Linklater recupera el muntatge nerviós, la seducció com a motor narratiu, la idea que la identitat és una performance, el pla que es trenca, la fugida com a forma de vida. És Godard filtrat per un director del 2026 que entén que el cinema modern va néixer corrent pels carrers de París. I que, d’alguna manera, tots els directors que han vingut després —ell inclòs— continuen dialogant amb aquell impuls.
Així, veure “Nouvelle Vague” avui és com obrir una porta doble: una que dona al passat i una que dona al present. D’una banda, hi ha el Godard que recorda el Godard jove; de l’altra, hi ha Linklater recordant el Godard que va canviar-ho tot. Entre els dos, el cinema es converteix en una conversa infinita, un espai on les pel·lícules es responen, es citen, s’inspiren i es transformen.
“Nouvelle Vague” no és només una pel·lícula: és un retorn al batec original del cinema modern. I és en aquest retorn on trobem el pont amb Linklater, amb “El final de l’escapada”, amb aquella energia que encara avui continua movent directors, espectadors i històries.
