Som una llibreria general del barri de Sant Antoni. Seleccionem acuradament els títols de narrativa, poesia, fotografia, il·lustració… i, sobretot, els del petit racó infantil i juvenil que tant agrada als clients més menuts. Però també mantenim les arrels que ens han fet créixer: les del món del cinema, oferint als nostres clients molts títols tant temàtics com tècnics.
Creiem en l’essència del treball de llibreter, volem que a la nostra llibreria els clients se sentin com a casa. L’espai està pensat per a ells, cada matí obrim les portes perquè qui ens visiti passegi tranquil·lament i pugui remenar llibres, acompanyat per bandes sonores de pel·lícules, descobrint racons de lectura,
La Castanyada és una tradició que s’ha vist alterada per l’entrada del Halloween, i el cinema pel que fa aquesta tradició internacional ha fet gairebé un gènere exclusiu, però bé cal centrar-se amb la ressenya de la setmana, on us proposem entrar en el terror.
Després de dècades de zombis, mutacions i adaptacions irregulars, semblava que la saga cinematogràfica de “Resident Evil” ja ho havia ensenyat tot. Però arriba Zach Cregger i fa una pregunta senzilla: què passaria si el terror fos més important que la mitologia?
La seva “Resident Evil” no intenta reproduir fil per randa els videojocs. Tampoc busca construir una epopeia plena d’herois reconeixibles. La seva aposta és molt més modesta i, precisament per això, molt més efectiva: seguir una persona normal atrapada en una nit infernal.
Bryan és un simple missatger sanitari. No és policia, ni militar, ni expert en bioarmes. Quan el caos esclata, la seva principal virtut és la mateixa que la de l’espectador: la necessitat desesperada de sobreviure. Aquesta mirada terrenal és el que dona autenticitat a la pel·lícula.
Els qui hagin vist Barbarian reconeixeran immediatament la mà de Cregger. Hi ha una incomoditat constant, una sensació que el malson pot aparèixer des de qualsevol racó. La violència és brusca, inesperada i sovint grotesca. No és un terror de grans ensurts prefabricats, sinó un terror físic, brut i enganxós.
També és probablement la primera pel·lícula de “Resident Evil” en molts anys que sembla interessada a espantar abans que a impressionar. Els monstres són importants, però l’atmosfera encara ho és més. Raccoon City recupera aquell aire de lloc maleït que els videojocs havien convertit en icònic.
No tots els fans quedaran satisfets. L’absència de personatges històrics és una decisió arriscada i alguns espectadors trobaran a faltar les figures més emblemàtiques de la saga. Però Cregger ja va defensar que incloure-les hauria estat forçat per a la història que volia explicar.
El resultat és una pel·lícula que funciona millor com a film de terror que com a recopilació de referències. I això, sincerament, és el millor elogi que se li pot fer.
És una “Resident Evil” que fa olor de pluja, de sang i de carrers abandonats. Una “Resident Evil” que torna a recordar que darrere dels virus i les conspiracions sempre hi ha una idea més simple: la por.
“Unabomber” (2026) és un thriller psicològic que aborda un dels casos més foscos de la història recent dels EUA, però ho fa des d’un angle inesperat: els anys de Harvard de Ted Kaczynski i els experiments psicològics que van marcar la seva trajectòria.
Dirigida per Janus Metz i protagonitzada per Russell Crowe i Jacob Tremblay, la pel·lícula combina dues línies temporals que es van entrellaçant: la formació del jove prodigi matemàtic i la investigació del FBI que, dècades després, el capturaria.
El film arrenca el 1958, quan un Ted Kaczynski de 16 anys entra a Harvard. Allà es converteix en subjecte dels experiments del professor Henry Murray, interpretat per Crowe, que sotmet els estudiants a sessions d’estrès psicològic, interrogatoris agressius i manipulació emocional. Aquestes escenes són el cor del film: un espai tancat, tens, on la càmera observa com la ment d’un adolescent brillant comença a esquerdar-se.
La pel·lícula evita glorificar el criminal. Mostra, amb fredor, com aquell trauma acadèmic es converteix en una llavor que germina anys després en una ideologia radical contra la tecnologia i la industrialització. El film connecta aquests orígens amb la campanya de bombes que, entre 1978 i 1995, va causar tres morts i més de vint ferits, i amb la llarga investigació del FBI liderada per l’agent Joanne Miller (Shailene Woodley).
Visualment, “Unabomber” és auster: boscos, cabanes, despatxos impersonals. Tot respira solitud, distància, una mena de silenci moral. La direcció de Metz aposta per un ritme tens però contingut, més proper al drama psicològic que al thriller explosiu. La pel·lícula és, en essència, un estudi de personatge: com es fabrica un monstre, i com el sistema que l’ha creat intenta després entendre’l i atrapar-lo.
Les interpretacions són el punt fort. Crowe compon un Murray carismàtic, brillant i inquietant, un home convençut que la ciència justifica qualsevol mètode. Tremblay ofereix un Ted jove fràgil, intens, que transita de la genialitat a l’aïllament amb una naturalitat colpidora. Les crítiques han estat mixtes, amb puntuacions baixes a Rotten Tomatoes, però gairebé totes coincideixen en elogiar les actuacions i la solidesa formal del film.
“Unabomber” és, en definitiva, una pel·lícula incòmoda, fosca i fascinant. No busca justificar res, busca entendre. I en aquest intent, troba un espai narratiu potent, on la psicologia, la ideologia i la violència es trenen en un relat que incomoda i interpel·la.
Primer gran èxit de la temporada a les sales de cinema de tot el territori: La Bola Negra, la segona pel·lícula del duet de directors Els Javis. I quina rebuda més merescuda!
El que ens han brindat els directors espanyols aquest 2026 és una de les joies cinematogràfiques més impactants, emotives i impecables que romandrà al record de tots malgrat que passin els anys.
La Bola Negra funciona com un tríptic de tres històries creuades travessades per un mateix fenomen social en etapes diferents de la història recent d’Espanya: tres històries que versen de la repressió del col·lectiu LGTBQ des de l’any 1932 fins el nostre present, de l’herència que encara el país carrega de la dictadura franquista i de la necessitat d’exhibir i dignificar el record de vides que van cessar per la vivència lliure del desig, per defensar la llibertat, la comunitat i la creació artística pròpia. No hi havia altra manera de fer-ho: fent una reconstrucció de l’obra d’un dels més grans poetes de la història contemporània, el gran Federico García Lorca, qui fou afusellat per defensar el que, precisament, també fa la pel·lícula.
I sí, se n’han fet moltes de pel·lícules sobre la Guerra Civil, la dictadura i la dignificació del col·lectiu; però poques ho han fet amb aquesta petjada estilística, amb aquest guió absolutament cuidat fins al més mínim dels detalls, amb aquesta capacitat tècnica i estilística enlluernadora. Perquè la Bola Negra és un mosaic de peces que casen a la perfecció entregades a un relat: i és kitsch, expressionista, excessiva, cañí i sens dubte, excel·lent i preciosa.
Un collage coherent i perfectament dirigit a un objectiu narratiu emotiu, amb una intuïció narrativa en imatges que han aconseguit fixar un estil irrepetible que, m’atreviria a dir, no vèiem aquí des del gran Pedro Almodóvar (que n’és un dels productors, d’altra banda).
No sols us animo a veure-la: us animo a fer una immersió dins del que és aquesta pel·lícula, una experiència que de ben segur els impactarà, emocionarà i deixarà amb la sensació d’haver vist en una sala de cinema, quelcom que farà història. Podria seguir parlant de cada una de les imatges, de les actuacions perfectament dirigides de totes i cada una de les actrius i actors del repartiment, de la direcció de fotografia genuïna o de la composició de cada una de les imatges; però podria resumir-ho en dues paraules: absolut cinema. Una carta d’amor, també, al setè art que ningú pot perdre’s.
“Gènesi” és una sèrie que entra en escena amb una ambició clara: explicar la revolució gastronòmica catalana com un relat fundacional, gairebé mític, però sense perdre el rigor històric. Dirigida per David Pujol, amb supervisió directa de Ferran Adrià, la ficció es desplega en sis capítols que combinen la reconstrucció minuciosa de l’univers d’El Bulli amb una línia narrativa paral·lela que aporta textura emocional i mirada crítica.
El primer que colpeix és la versemblança. No és una sèrie que jugui a la recreació superficial: hi ha més de 70 plats cuinats expressament per a la producció, triats entre els 1.846 que es van elaborar a El Bulli. Aquesta obsessió pel detall (que Adrià exigia com a condició per participar-hi) es nota en cada seqüència de cuina… els moviments, els silencis, la concentració, la idea que la creativitat és una forma de disciplina extrema.
Narrativament, “Gènesi” juga amb dues línies temporals: una on la història real dels anys en què El Bulli va sacsejar la cuina mundial; i l’altre, com la trama fictícia de Glòria Canabach, crítica gastronòmica retirada que torna a Catalunya i es confronta amb el llegat d’aquella revolució.
Aquest doble moviment permet que la sèrie sigui alhora crònica i reflexió, memòria i present, tradició i innovació. No és només un biopic d’Adrià: és un mosaic coral on apareixen figures com Juli Soler, Albert Adrià, Santi Santamaria, Oriol Castro, Fermí Puig o Christian Escribà, imprescindibles per entendre la magnitud del fenomen.
El repartiment és un dels grans encerts. Miquel Fernández compon un Ferran Adrià convincent, amb aquella barreja d’obsessió, vulnerabilitat i genialitat que defineix el personatge. Mònica López, Iván Massagué, Carlos Cuevas i Pere Arquillué aporten solidesa i matisos, convertint la sèrie en un treball actoralment dens i ple de vida.
Visualment, “Gènesi” és una carta d’amor al territori català: Penedès, cala Montjoi, Montserrat, Barcelona… La sèrie entén que la cuina d’El Bulli no es pot explicar sense el paisatge, sense el producte de proximitat, sense la cultura que la sosté. Aquesta dimensió territorial no és decorativa: és narrativa.
El resultat és una sèrie que emociona sense manipular, que explica sense simplificar, que celebra sense mitificar. Una obra que, més que mirar enrere, sembla preguntar-se: què vol dir crear? què vol dir arriscar? què vol dir transformar un llenguatge? I ho fa amb una elegància que la situa entre les produccions catalanes més ambicioses dels últims anys.
Rodrigo Sorogoyen i Isabel Peña tornen a fer pinya per concebre una de les millors pel·lícules de l’any, sens dubte. Se’m fa impropi tractar “El Ser Querido” com a pel·lícula, tan sols; puix que és una autèntica obra d’art que se serveix amb escreix del llenguatge cinematogràfic (amb l’amplitud dels registres que aquest admet, i és que Sorogoyen explora en dues hores de metratge més de quinze registres que fugen del clàssic 35mm en color).
Abans de fer aquest breu anàlisi d’aquesta, els he d’animar encaridament a que puguin delectar-se del film als cinemes: frega el miracle, fent-lo brollar del vincle humà. Podria fer una enumeració d’allò que destaca del film, però m’hi podria passar pàgines. Centraré aquesta ressenya en allò que fa de pont entre cada un dels encerts de Sorogoyen i la bàrbara (fora de sèrie) interpretació de Bardem i Luengo.
La sinopsi possible del film és ben simple: una història d’un pare absent que recupera el contacte amb la seva filla oferint-li un paper dins la pel·lícula que dirigirà aquest mateix. Però amb aquest tret de sortida, la cinta ens ofereix el vestigi, les conseqüències d’una absència tan notòria com la d’un pare, retrobant l’Esteban i l’Emilia per recordar-se el dolor viscut en un passat que, per suposat, no interessa a la mirada del film. Una mirada que es fa lloc en allò real (i no pas realista): en el residu, el rastre d’una relació que hagués pogut ser i no fou. Dolor, tristesa, ressentiment i una filla disposada a esdevenir-ho, però constantment expulsada pel relat fal·laç d’un pare que no és capaç d’assumir l’èxode autònom que protagonitzà en el passat.
I, així com ja és comú en el cinema del director, s’explica aquesta història des de dins, pràcticament des dels rostres de la parella principal. Sorogoyen té la mestria de seleccionar què es mostra al plànol i el que deixa fora, mantenint el pes narratiu d’ambdós. Una tensió constant entre el que queda a l’ombra i el que s’exhibeix. És sorprenent que un film com aquest estigui tenint bona rebuda, ja que ens demostra un públic capaç a qui li agrada ser tractat amb maduresa i ambigüitat. Quina gran ventura que no sobreexpliquin els fets! Perquè l’art, la literatura i el cinema no han d’explicar sempre allò que mostren: han de sembrar la llavor de la mirada de qui escriu sense fer-la florir artificialment al públic. Per aquesta raó és una obra d’art en tota regla: perquè és incòmode, silenciosa, amb decisions ambivalents (que no errònies ni poc meditades) i amb un equip sencer a l’alçada d’una història que parteix de la necessitat i la memòria.
És ben bé una interrupció deliciosa dins d’aquest fluxe continu de l’actualitat, que ens explica el més devastador que ocorre als éssers humans, amb música de fons i entre anuncis publicitaris. Directors com Sorogoyen i guionistes com Peña recuperen les runes que s’acumulen en tantes històries i no ens les apropen, sinó que fan que nosaltres hi submergim, recordant-nos que també és, d’una manera o una altra, el nostre dolor.
Un absolut excel·lent que recomano amb efusivitat i vehemència.
Fa il·lusió anar un dilluns quasevol al cinema i veure la sala plena. Una fita que semblava impossible d’assolir els últims temps, poc a poc es reverteix, per regalar-nos altra vegada el caliu que sempre es crea anant plegats al visionat d’una pel·lícula.
Tan sols com una excusa per anar a veure-la abans que les plataformes se n’apoderin, ja val la pena recomanar “Cronos”, la proposta de Fernando González Molina en català d’aquest inici de curs del 2026. El director ens proposa una reconstrucció de l’operatiu policial dels Mossos d’Esquadra a partir del 17 d’agost del 2017, arran dels atemptats a la Rambla de Barcelona i Cambrils. El guió repassa aquest desplegament les primeres 124 hores des de l’atropellament massiu al centre de la capital fins la captura del darrer implicat en l’atemptat terrorista.
És menester destacar que la pel·lícula, en llenguatge de thriller, ens fa posar a la pell de les forces de l’ordre en totes les unitats que s’hi implicaren. S’esdevé, així, com un mosaic d’històries humanes creuades, al límit durant l’operatiu, que han d’encarar amb fredor un fet que els impacta sense precedents. I aquest acaba per ser el conflicte interior de tots els personatges de la narració: professionals travessats per una vivència traumàtica a la seva ciutat, que no poden evitar. Veuran, doncs, un total de 5 històries en tota la profunditat (la que permet el metratge de 120 minuts): la del cap de l’operatiu inicial, la de la unitat comunicativa dels cossos policials en tensió amb la pretensió interessada de gestió del govern central, la de qui estava més propera als humans amagats darrere dels joves terroristes,… I bé, la resta les descobriran en el visionat. Voldria destacar la que té lloc a Ripoll, on es fa una radiografia humana del fet a partir dels implicats directes en els fets del 17A, tot seguint els passos de la cap de la policia de la ciutat. Potser una de les més fondes i menys explorades pel guió. Ja faig entreveure una de les mancances del film: una mala administració de l’interès dramàtic. I és que els arcs narratius dels personatges són discontinus, construïts sense ordre, generant una sensació de descontrol dramatúrgic que no crec que sigui intencionat.
Ara bé, el film, malgrat que sigui d’interès general per la temàtica que aborda i la perspectiva diversa que ens ofereix, no assoleix la mestria. No és comú topar-se amb un llenguatge policíac d’aquest estil al cinema català i, a pesar de l’intent, no assoleix el registre que ella mateixa promet. La requerida tensió creixent que el públic identifica des dels primers deu minuts de pel·lícula, és inconstant.
Qui molt abraça, poc estreny. Malgrat tot, “Cronos” funciona en més d’una seqüència: aquelles on el repartiment (excel·lent, per cert, capitanejat per Mònica López, Diana Gómez i Enric Auquer) i la direcció disruptiva de Molina es troben per entregar-se a aquesta empresa quasi documental. I en aquestes, ens regalen moments a l’alçada del thriller i la narració d’aquell esdeveniment que, malauradament, tots recordem.
És, tot i les insuficiències avantdites, una cinta satisfactòria, de visionat recomanat aquestes dates. Una pel·lícula que ens fa sortir de la sala havent estat partíceps d’un cos policial a contrarellotge, subjectes a la pressió de les ciutadanes, el govern i la seguretat d’una nació sencera.
