“Unabomber” (2026) és un thriller psicològic que aborda un dels casos més foscos de la història recent dels EUA, però ho fa des d’un angle inesperat: els anys de Harvard de Ted Kaczynski i els experiments psicològics que van marcar la seva trajectòria.
Dirigida per Janus Metz i protagonitzada per Russell Crowe i Jacob Tremblay, la pel·lícula combina dues línies temporals que es van entrellaçant: la formació del jove prodigi matemàtic i la investigació del FBI que, dècades després, el capturaria.
El film arrenca el 1958, quan un Ted Kaczynski de 16 anys entra a Harvard. Allà es converteix en subjecte dels experiments del professor Henry Murray, interpretat per Crowe, que sotmet els estudiants a sessions d’estrès psicològic, interrogatoris agressius i manipulació emocional. Aquestes escenes són el cor del film: un espai tancat, tens, on la càmera observa com la ment d’un adolescent brillant comença a esquerdar-se.
La pel·lícula evita glorificar el criminal. Mostra, amb fredor, com aquell trauma acadèmic es converteix en una llavor que germina anys després en una ideologia radical contra la tecnologia i la industrialització. El film connecta aquests orígens amb la campanya de bombes que, entre 1978 i 1995, va causar tres morts i més de vint ferits, i amb la llarga investigació del FBI liderada per l’agent Joanne Miller (Shailene Woodley).
Visualment, “Unabomber” és auster: boscos, cabanes, despatxos impersonals. Tot respira solitud, distància, una mena de silenci moral. La direcció de Metz aposta per un ritme tens però contingut, més proper al drama psicològic que al thriller explosiu. La pel·lícula és, en essència, un estudi de personatge: com es fabrica un monstre, i com el sistema que l’ha creat intenta després entendre’l i atrapar-lo.
Les interpretacions són el punt fort. Crowe compon un Murray carismàtic, brillant i inquietant, un home convençut que la ciència justifica qualsevol mètode. Tremblay ofereix un Ted jove fràgil, intens, que transita de la genialitat a l’aïllament amb una naturalitat colpidora. Les crítiques han estat mixtes, amb puntuacions baixes a Rotten Tomatoes, però gairebé totes coincideixen en elogiar les actuacions i la solidesa formal del film.
“Unabomber” és, en definitiva, una pel·lícula incòmoda, fosca i fascinant. No busca justificar res, busca entendre. I en aquest intent, troba un espai narratiu potent, on la psicologia, la ideologia i la violència es trenen en un relat que incomoda i interpel·la.
