View this post on Instagram

👁️ ULL QUE MIRA 👁️ Repleta de grans noms com Jean-Luc Godard, Jacques Rivette, Eric Rohmer o Claude Chabrol, la Nouvelle Vague ha passat durant dècades per un corrent cinematogràfic essencialment masculí. Per sort, els últims anys s'ha reivindicat amb força la figura d'Agnès Varda: coneguda per pel·lícules com Cléo de 5 a 7 o Le Bonheur, la directora belga ha romàs activa fins a la seva mort l'any passat, tancant amb els documentals Visages Villages i Varda by Agnès una trajectòria marcada per films disfressats de quotidianitat però de fort contingut social i polític. Una altra gran artista que inicia la seva carrera associada a la Nouvelle Vague és Marguerite Duras. Autora d'una quarantena de novel·les (entre elles L'amant, premi Goncourt de 1983), també va escriure obres teatrals i guions com el de la cèlebre Hiroshima Mon Amour, dirigida per Alain Resnais. A finals dels anys 60 va començar també a dirigir pel·lícules que encara avui destaquen pels particulars usos de recursos narratius com la veu superposada: és el cas de la ja posterior India Song (1975), descrita per la mateixa Duras com a "la pel·lícula de les veus". Al costat d'aquests gegants de la creació que són Varda i Duras cal tenir en compte l'emprenta d'actius com Jean Seberg, Anna Karina, Brigitte Bardot o Delphine Seyrig entre moltes altres, que no només van posar rostre a la Nouvelle Vague sinó que amb les seves interpretacions desenfadades van transcendir els seus papers aportant nous aires als models de gènere de l'època.

A post shared by Llibreria de la Imatge (@llibreriadelaimatge) on Oct 1, 2020 at 3:22am PDT