Amb aquest escrit tanquem la vuitena temporada; una travessa que ens ha portat de gener a juliol del 2026 amb una intensitat que només el cinema sap sostenir. Ha estat un semestre ple de descobertes, de retorns inesperats, de converses que s’han anat fent més fondes a mesura que avançaven les setmanes. Ara, a les portes del descans estival, podem mirar enrere i veure el mapa complet del que hem compartit.

Aquest primer tram de l’any ha estat marcat per pel·lícules que han arribat amb la força del present. Estrenes que ens han permès parlar de cap on va el cinema, de com es renoven els llenguatges, de quines veus emergents comencen a ocupar espai. Algunes han estat sorpreses, altres han confirmat expectatives, però totes han aportat aquella sensació de seguir el pols del moment: el cinema que encara té la pintura fresca, que respira l’aire del 2026 i que ens ha fet debatre amb ganes.

Al costat de les novetats, us he convidat a reveure títols que enguany feien anys d’estrena. Tornar-hi ha estat com obrir una finestra al passat i comprovar com ha canviat la nostra mirada. Aquestes sessions han funcionat com un pont entre generacions: hem recuperat context, hem reviscut emocions, hem vist què perdura i què es transforma. El cinema, quan el reveus, sempre et convida a una nova reflexió, una nova perspectiva, un nou coneixement.

També hem dedicat espai a les “imprescindibles”, aquelles pel·lícules que feia temps que volíem veure o que havien quedat pendents. Clàssics, joies ocultes, obres que havien passat desapercebudes en el seu moment. Aquestes recuperacions han estat un regal: ens han ampliat la mirada, ens han permès completar trajectòries de directors i ens han recordat que el cinema és immens, que sempre hi ha alguna cosa que espera ser descoberta.

Ara que tanquem la vuitena temporada, queda la sensació d’haver construït alguna cosa més que una llista de pel·lícules. Hem construït un espai de trobada, de conversa, de mirades compartides. El cinema ha estat el pretext, però el que queda és la comunitat: proposo que en un futur puguem debatre, reforçar les interpretacions divergents, reflexionar sobre les emocions que s’han anat sumant recomanació rere recomanació.

Al setembre tornarem a encendre la pantalla. I ho farem amb la força acumulada d’aquest semestre, amb ganes de seguir explorant, discutint, descobrint. La novena temporada ja espera: més estrenes, més aniversaris, més imprescindibles. Però sobretot, més converses. Perquè el cinema, quan es mira en companyia, sempre és més gran.