“Eternal Sunshine of the Spotless Mind” és una pel·lícula dirigida per Michel Gondry i escrita pel magistral Charlie Kaufman, que fixa com a objectiu explorar les complexitats de l’amor i la memòria amb una lírica genuïna i un retrat inoblidable.
La història segueix la vida d’un home introvertit i depressiu (interpretat per un extraordinari Jim Carrey) que decideix eliminar tots els records de la seva relació fallida (interpretada per una meravellosa Kate Winslet) a través d’un procediment científic anomenat “eliminació de memòria”. A mesura que els tècnics d’aquesta distòpica companyia eliminen els records de la Clementine de la ment de Joel, aquest comença a adonar-se de la importància que aquests records tenien per a ell.
La cinta presenta una narrativa no lineal que ens transporta a través dels records de Joel, desordenats i barrejats com les mateixes emocions humanes. Els personatges, amb els seus defectes i virtuts, es revelen als espectadors a través d’aquests fragments de record. L’espectador del film esdevé un membre actiu en la descoberta dels recòndits racons de la ment humana. Michel Gondry opta per una proposta visual molt íntima i personal. Utilitza una paleta de colors que reflecteix l’evolució emocional dels personatges, des dels tons càlids de l’amor fins als matisos més freds de la pèrdua. Les escenes oníriques i surrealistes suggereixen la complexitat de la memòria. La direcció artística i la cinematografia creen un món visualment captivador que aprofundeix en l’exploració emocional i psicològica de la història.

Continua llegint “ETERNAL SUNSHINE OF THE SPOTLESS MIND” →

L’any 2006, Christopher Nolan duria a la pantalla gran un film excepcional, d’una mestria en la posada en escena i narrativa magnífica. Ambientada en la Londres de la dècada de 1890, la pel·lícula narra la rivalitat colpidora entre dos il·lusionistes, Robert Angier i Alfred Borden, interpretats de manera magistral per
Hugh Jackman i Christian Bale.
La narrativa del film presenta un recurs de guió molt característic: la narració en diversos espai-temps. Per tant, la mateixa història la seguim des de diversos prismes temporals diversos, atorgant-li una profunditat temàtica considerable.
Els girs argumentals són magistralment desenvolupats, dotant la trama d’una intensitat dramàtica i captivadora.

Continua llegint ““The Prestige”” →

Obsessió, pertorbació, foscor… Tres termes que descriuen directament el film Black Swan del mestre del setè art Darren Aronofsky. Un film impactant, punyent i extremadament cru que narra la petjada psicològica del ballet en la figura del dansaire del s. XXI.
La trama de la pel·lícula gira al voltant d’una intèrpret del món de la dansa (interpretada magistralment per Natalie Portman), una ballarina que aspira a interpretar el Llac dels Cignes. La pel·lícula aborda temàtiques com la competència, l’obsessió, la dualitat i els costums repressius del món del ballet. La seva fixació i la pressió del seu entorn comencen a afectar-la de manera profunda, desencadenant un gir sinistre i imprevisible.
Tot i que Darren Aronofsky duu a terme una narració magistral, l’aspecte més destacat del film és la creació d’una atmosfera inquietant i tensa, fins a arribar a la incomoditat. Darren, utilitzant una combinació de talls ràpids, música intensa i una cinematografia fosca per reflectir l’estat mental de la protagonista, recrea un escenari fatal ple de matisos que inspiren la reflexió sobre els estadis més obscurs de la condició humana.

SOFIA COPPOLA (1971). Directora nord-americana nascuda a Nova York. És un exponent clau del cinema contemporani com a creadora cinematogràfica. Sempre lligada en el món del setè art, iniciant la seva carrera com a actriu (“The Goodfather: Part III”) i després arribant a la cúspide de la seva creació com a directora i guionista. Perquè la directora ha deixat una marca perenne a l’inventari cinematogràfic de principis dels 2000 amb el seu estil únic i distintiu. El seu enfocament es caracteritza per una delicadesa visual, una narrativa introspectiva i una atenció meticulosa als detalls. Una de les característiques que posen en evidència aquests aspectes és el seu fixament en la construcció de personatges femenins plens de capes i matisos. Dones joves que experimenten una etapa de solitud, que se senten alienes, però alhora alineades a la societat. Els temes més recurrents a la seva filmografia són la solitud, la identitat i la recerca de la connexió humana.

La mostra més clara d’aquest interès per personatges que es troben en un moment de transició, en una ceguesa que els impedeix trobar-se en un espai d’ànimes grises, és “Lost In Translation”, un film que esdevé un estudi íntim de la solitud i el desig de connexió humana.

Continua llegint “Sofia Coppola” →

L’any 1995, el grec Theo Angelópulos ens duria una de les obres mestres del cinema contemporani. Una carta d’amor al cinema i a l’art de fer cinema: “La Mirada d’Ulisses”, una absoluta meravella cinematogràfica, un diamant en brut del setè art.
La premissa argumental de l’obra serveix com a introducció a la carta d’amor cap a “fer cinema”. El film segueix la travessia d’un cineasta mentre busca una còpia perduda d’una pel·lícula realitzada pels germans Lumière al territori dels Balcans. Angelópulos situa l’acció en un territori devastat, decadent i, a mesura que el personatge s’endinsa cap a paisatges urbans desurbanitzats per la guerra, la pel·lícula adopta un caràcter de la memòria i els records del protagonista.
Tot i l’argument treballat al detall, el cos de la carta d’amor d’aquesta pel·lícula i l’aspecte que la posiciona en un imprescindible per qualsevol inventari fílmic és la direcció. El grec opta per dur a terme plans seqüència de gran duració per capturar la bellesa inherent a la ruïna originada per una guerra devastadora, assolint una atmosfera de desesperançadora.
La posada en escena és impecable, amb composicions dissenyades al detall i una paleta de colors estudiada, de caràcter ombrívol, que presenta un caràcter melancòlic i nostàlgic. Així com ho fa la banda sonora del film, una mescla perfectament confeccionada plena de referències clàssiques i contemporànies, que permeten elaborar l’ambient obac que presenta.
El film és una oda a la nostàlgia dels que romanen en un paisatge devastat, destruït, acabat. Un poema visual dirigit per una de les grans ments del setè art: Theo Angelópulos.

Per Jaume Ribot.

Director grec nascut l’any 1935 a la ciutat d’Atenes.
El cinema contemporani s’ha vist completament monopolitzat per la indústria fílmica nord-americana, desprestigiant, implícitament, el cinema local de cada territori (o tot aquell que fugi dels estàndards del cinema de Hollywood). Això implica el sorgiment d’una elit fílmica intel·lectual que sorgí durant els inicis de la dècada dels seixanta amb la “nouvelle vague”, considerant films experimentals on el paper de l’antropologia filosòfica i l’anàlisi narrativa profund en la psicologia dels personatges, pel·lícules de culte. En aquest context, apareix una fornada de directors que canviaran el cicle de la història del cinema, alçant els films independents en autèntiques peces d’art. Un dels exponents d’aquesta transformació és el canònic Theo Angelópulos.

Continua llegint “THEO ANGELÓPULOS” →

L’any 1929, Luis Buñuel i Salvador Dalí confeccionarien un projecte comú. Esdevindria un recull de somnis, malsons, imatges inversemblants, dantesques, grotesques… amb la finalitat de dur a terme un projecte audiovisual que, tal com ells ja van afirmar, tenia un sol objectiu: crear un film on no hi hagués ni una sola imatge que fos explicable per la lògica, la psicologia o la cultura.
Classificar aquest film és un exercici sense solta ni volta, ja que no s’inscriu en cap moviment avantguardista, és un viatge introspectiu sorgit de la intel·lectualització del que és connatural, innat, els temors més intrínsecs i antiintuïtius que se subjecten en la condició humana.
21 minuts replets d’imatges pertorbadores, rocambolesques, surrealistes, que posseeixen una característica comuna: el cineasta no cerca enviar un missatge concret a l’espectador que rebi el film, sinó que cerca introduir-lo en una atmosfera anòmala i, alhora, única i fascinant.
“Un Perro Andaluz” va ser prohibida, censurada, acusada de cruel i obscena. Així i tot, és un fenomen artístic audiovisual indispensable pel vostre inventari fílmic.

Per Jaume Ribot

Director nascut l’any 1900 a la Ciutat de Mèxic.

Parlar de cinema nacional és indispensable. Tot i contemplar pel·lícules internacionals, cal conservar el llegat de grans cineastes precoços que van alçar el llenguatge cinematogràfic en l’àmbit mundial, tal com ho va fer el protagonista d’avui: Luis Buñuel.

A principis del segle XX s’iniciava una nova corrent artística basada en una concepció de l’art que diferia de les anteriors, pretenia trencar amb els motlles preestablerts: les avantguardes. Figures com Dalí, Magritte, la poesia espanyola del 27… En el cinema faltava un referent dels corrents expressius contemporanis que treien el cap durant la primeria del segle. Buñuel, ben endinsat en aquest context, fou un dels pares del cinema surrealista, antinarratiu, quasi podríem parlar d’un precedent remot dels slow films. Inspirat pels artistes suscitats i per la nova doctrina filosòfica va adaptar el cinema a totes aquelles temàtiques que movia el dadaisme, entès com contrariar les tres arts comunes: pintura, escultura, arquitectura (subdividides arbitràriament, enteses com a matèria de qualitat, rebutjant les que diferien d’aquestes).

Continua llegint “Luis Buñuel” →

            L’any 2021, després de la crua peça fílmica”Grave”, Ducournau apareixeria al Festival de Cannes amb una proposta singular i difícil d’empassar-la, tot i l’eloqüència visual i estètica inherent. La pel·lícula, deixaria a tots els acadèmics del festival meravellats i els espectadors alhora, corpresos. Parlem del body horror “Titane”

El film posseeix una línia argumental mínima que funciona com un pretext, un parèntesi que comprèn conflictes interns molt més íntims i romàntics inclús. Un individu androgin apareix després d’un episodi violent i sanguinari, identificant-se com un nen desaparegut anys enrere. El pare de l’infant desaparegut el va a buscar a l’instant, tot i que la seva relació, que havia d’acabar amb un malson per ambdós, n’encén un altre.

Les relacions que ambdós protagonistes posseeixen amb l’entorn que els envolta són esperpèntiques, grotesques, crues, violentes, repulsives, carnals i lascives. Però les relacions que estableixen amb els seus propis cossos, esdevé encara més atroç, salvatge, autolesives…, És a dir, són personatges convulsos que entenen la realitat i el seu propi cos com un element que els impedeix perpetrar la vida que la seva naturalesa interior els demana.

“Titane”, així i tot, és un film on cada imatge està cuidat fins al més mínim detall estètic. Perquè, tot i les brutals escenes crues i del més interessant “body horror” de Cronenberg (en les referències incommensurables al director: el vincle singular amb els vehicles -Crash-, la idea de mutació física mitjançant l’horror físic cap a un estat superior -Videodrome-…,), posseeix un seguit de seqüències precioses on el foc és el protagonista, que coronen a Ducournau com una de les millors narradores visuals de la segona dècada del segle XXI.

Per sorpresa de tothom, “Titane” va ser premiada amb la Palma d’Or al Festival de Cannes. Un film difícil, introspectiu, extremadament gràfic, però impol·lut i bell.