Fa il·lusió anar un dilluns quasevol al cinema i veure la sala plena. Una fita que semblava impossible d’assolir els últims temps, poc a poc es reverteix, per regalar-nos altra vegada el caliu que sempre es crea anant plegats al visionat d’una pel·lícula.
Tan sols com una excusa per anar a veure-la abans que les plataformes se n’apoderin, ja val la pena recomanar “Cronos”, la proposta de Fernando González Molina en català d’aquest inici de curs del 2026. El director ens proposa una reconstrucció de l’operatiu policial dels Mossos d’Esquadra a partir del 17 d’agost del 2017, arran dels atemptats a la Rambla de Barcelona i Cambrils. El guió repassa aquest desplegament les primeres 124 hores des de l’atropellament massiu al centre de la capital fins la captura del darrer implicat en l’atemptat terrorista.
És menester destacar que la pel·lícula, en llenguatge de thriller, ens fa posar a la pell de les forces de l’ordre en totes les unitats que s’hi implicaren. S’esdevé, així, com un mosaic d’històries humanes creuades, al límit durant l’operatiu, que han d’encarar amb fredor un fet que els impacta sense precedents. I aquest acaba per ser el conflicte interior de tots els personatges de la narració: professionals travessats per una vivència traumàtica a la seva ciutat, que no poden evitar. Veuran, doncs, un total de 5 històries en tota la profunditat (la que permet el metratge de 120 minuts): la del cap de l’operatiu inicial, la de la unitat comunicativa dels cossos policials en tensió amb la pretensió interessada de gestió del govern central, la de qui estava més propera als humans amagats darrere dels joves terroristes,… I bé, la resta les descobriran en el visionat. Voldria destacar la que té lloc a Ripoll, on es fa una radiografia humana del fet a partir dels implicats directes en els fets del 17A, tot seguint els passos de la cap de la policia de la ciutat. Potser una de les més fondes i menys explorades pel guió. Ja faig entreveure una de les mancances del film: una mala administració de l’interès dramàtic. I és que els arcs narratius dels personatges són discontinus, construïts sense ordre, generant una sensació de descontrol dramatúrgic que no crec que sigui intencionat.
Ara bé, el film, malgrat que sigui d’interès general per la temàtica que aborda i la perspectiva diversa que ens ofereix, no assoleix la mestria. No és comú topar-se amb un llenguatge policíac d’aquest estil al cinema català i, a pesar de l’intent, no assoleix el registre que ella mateixa promet. La requerida tensió creixent que el públic identifica des dels primers deu minuts de pel·lícula, és inconstant.
Qui molt abraça, poc estreny. Malgrat tot, “Cronos” funciona en més d’una seqüència: aquelles on el repartiment (excel·lent, per cert, capitanejat per Mònica López, Diana Gómez i Enric Auquer) i la direcció disruptiva de Molina es troben per entregar-se a aquesta empresa quasi documental. I en aquestes, ens regalen moments a l’alçada del thriller i la narració d’aquell esdeveniment que, malauradament, tots recordem.
És, tot i les insuficiències avantdites, una cinta satisfactòria, de visionat recomanat aquestes dates. Una pel·lícula que ens fa sortir de la sala havent estat partíceps d’un cos policial a contrarellotge, subjectes a la pressió de les ciutadanes, el govern i la seguretat d’una nació sencera.
