
Martin Scorsese, 1982
Amb motiu del 84é aniversari del gran Martin Scorsese, és important parlar d’ell a través d’una de les seves pel·lícules, en aquest cas “The King Of Comedy”.
Aquesta obra és una dissecció brillant i inquietant del somni de la fama, una sàtira que es mou entre l’humor negre i la tragèdia silenciosa. Scorsese abandona la violència explícita de Taxi Driver per explorar una violència més subtil: la del desig frustrat, la de la fantasia que s’imposa a la realitat fins a deformar-la.
Rupert Pupkin, interpretat per un Robert De Niro fascinant, és un aspirant a còmic que viu en un món paral·lel. No és un psicòpata, ni un marginat perillós; és, simplement, algú que confon la persistència amb el dret a triomfar. La seva obsessió per Jerry Langford (un presentador famós que encarna la indiferència del sistema mediàtic), es converteix en una mena de religió personal. Pupkin no vol només ser famós: vol ser reconegut, validat, estimat per un públic que encara no sap que l’ha d’estimar.
La pel·lícula retrata amb una ironia finíssima la cultura de la celebritat, anticipant, amb dècades d’avantatge, la lògica de les xarxes socials, on la fama és un objectiu en si mateix i no una conseqüència. Scorsese filma els espais amb una fredor gairebé clínica: els passadissos de la televisió, els estudis, els carrers nocturns… tot sembla buit, com si fos un decorat que espera algú que mai no arribarà.
El segrest de Jerry Langford, que podria ser el clímax d’un thriller, es converteix en una escena absurda, gairebé còmica, que reforça la idea central del film: quan la realitat no ens dona el que volem, la fantasia esdevé una arma. Pupkin no és malvat; és ingenu fins a la monstruositat. I això és el que fa que la pel·lícula sigui tan inquietant: ens mostra com la necessitat de ser algú pot portar-nos a creure que tot és legítim.
El final, ambigu i brillant, deixa l’espectador en un terreny incòmode. Pupkin triomfa? O és només una fantasia més? Scorsese no ho resol, perquè la qüestió no és si Pupkin aconsegueix la fama, sinó què diu de nosaltres que ens importi tant.
“The King Of Comedy” és una obra mestra silenciosa, una crítica ferotge disfressada de comèdia, un retrat d’un món on la línia entre l’èxit i el deliri és tan fina que gairebé desapareix.