La proposta és aparentment senzilla; una parella en crisi convida a sopar els seus veïns. Però el que comença com una trobada incòmodament cordial es converteix en una dissecció brillant de les relacions contemporànies. El desig, la rutina, la gelosia, la por d’envellir, les expectatives frustrades i aquella estranya sensació de compartir la vida amb algú que ja no acabes d’entendre.

Olivia Wilde entén perfectament que la tensió no depèn de l’acció, sinó de l’espai que existeix entre una pregunta i una resposta. La càmera es mou amb elegància entre els personatges mentre les màscares van caient lentament. Ningú és exactament qui sembla ser al començament del sopar.

El gran encert és el repartiment, Seth Rogen ofereix probablement una de les interpretacions més madures de la seva carrera. Deixa de banda bona part del registre còmic habitual per construir un personatge vulnerable, irònic i profundament perdut.

I després hi ha Penélope Cruz, que converteix cada intervenció en un petit terratrèmol. En una pel·lícula basada gairebé exclusivament en els diàlegs, la seva presència és magnètica. No necessita elevar la veu per dominar l’escena.

La pel·lícula parla de sexualitat, però en realitat està parlant de la intimitat. De tot allò que deixem de dir a la persona que tenim més a prop. De com les relacions poden anar morint lentament sense que ningú se n’adoni fins que arriba una nit qualsevol i algú fa la pregunta equivocada.

El text de Cesc Gay continua funcionant especialment bé perquè retrata conflictes reconeixibles. No hi ha grans drames. Hi ha coses pitjors: la quotidianitat.

Potser alguns espectadors trobaran que tot és massa teatral. I és cert. Però és una teatralitat assumida, gairebé celebrada. La pel·lícula no intenta escapar dels seus orígens escènics, sinó aprofitar-los.

Quan acaba, no tens la sensació d’haver vist una gran trama. Tens la sensació d’haver escoltat quatre persones despullar-se emocionalment durant cent minuts… i això és molt més incòmode.