Tancar la vuitena temporada amb “Nouvelle Vague” és com tornar al quilòmetre zero del cinema modern. Després de mesos de pel·lícules, converses i descobertes, acabem el curs tornant a Godard, al director que va dinamitar les regles i va convertir el cinema en una forma de pensar.
“Nouvelle Vague” és una pel·lícula que no avança: respira. Godard, ja madur, ja convertit en el seu propi mite, decideix mirar-se al mirall i fer un film que és alhora record, joc, autoretrat i fantasma. No és una obra que busqui explicar una història, sinó que busca revisitar un impuls, aquell impuls que el va convertir en un director capaç de sacsejar el cinema fins a fer-lo nou.
Quan Godard va rodar “El final de l’escapada” el 1960, el cinema va canviar de ritme. De sobte, la càmera corria pels carrers, els personatges parlaven com si no sabessin que estaven dins d’una pel·lícula, el muntatge tallava abans d’hora, les mirades a càmera trencaven la il·lusió. Tot era fresc, nerviós, improvisat, ple d’una llibertat que fins llavors no existia. Aquell film era una fugida, literal i formal: una manera de dir que el cinema podia ser una cosa diferent.
“Nouvelle Vague” recupera aquell batec, però ho fa des d’un altre lloc. Aquí, Godard ja no corre: flota. El muntatge és fragmentat, però meditatiu. Les frases són aforismes que semblen sortir d’un llibre que no existeix. Els personatges són idees que es repeteixen, es transformen, desapareixen i tornen. La pel·lícula és un eco del seu propi cinema, com si Godard estigués revisitant les ruïnes del llenguatge que ell mateix va inventar.
I és precisament aquest gest —aquest retorn al batec original— el que fa que “Nouvelle Vague” dialogui tan bé amb el que Richard Linklater ha fet recentment. Linklater, en la seva última obra, ha decidit fer un homenatge explícit a “El final de l’escapada”. No és una imitació, ni una còpia, ni un exercici de nostàlgia. És un gest de complicitat: una manera de reconèixer que aquell film del 1960 continua sent una font inesgotable d’energia cinematogràfica.
Linklater recupera el muntatge nerviós, la seducció com a motor narratiu, la idea que la identitat és una performance, el pla que es trenca, la fugida com a forma de vida. És Godard filtrat per un director del 2026 que entén que el cinema modern va néixer corrent pels carrers de París. I que, d’alguna manera, tots els directors que han vingut després —ell inclòs— continuen dialogant amb aquell impuls.
Així, veure “Nouvelle Vague” avui és com obrir una porta doble: una que dona al passat i una que dona al present. D’una banda, hi ha el Godard que recorda el Godard jove; de l’altra, hi ha Linklater recordant el Godard que va canviar-ho tot. Entre els dos, el cinema es converteix en una conversa infinita, un espai on les pel·lícules es responen, es citen, s’inspiren i es transformen.
“Nouvelle Vague” no és només una pel·lícula: és un retorn al batec original del cinema modern. I és en aquest retorn on trobem el pont amb Linklater, amb “El final de l’escapada”, amb aquella energia que encara avui continua movent directors, espectadors i històries.
LLIBRERIA DE LA IMATGE 