Parlar de cinema nacional és indispensable. Tot i contemplar pel·lícules internacionals, cal conservar el llegat de grans cineastes precoços que van alçar el llenguatge cinematogràfic en l’àmbit mundial, tal com ho va fer el protagonista d’avui: Luis Buñuel.
A principis del segle XX s’iniciava una nova corrent artística basada en una concepció de l’art que diferia de les anteriors, pretenia trencar amb els motlles preestablerts: les avantguardes. Figures com Dalí, Magritte, la poesia espanyola del 27… En el cinema faltava un referent dels corrents expressius contemporanis que treien el cap durant la primeria del segle. Buñuel, ben endinsat en aquest context, fou un dels pares del cinema surrealista, antinarratiu, quasi podríem parlar d’un precedent remot dels slow films. Inspirat pels artistes suscitats i per la nova doctrina filosòfica va adaptar el cinema a totes aquelles temàtiques que movia el dadaisme, entès com contrariar les tres arts comunes: pintura, escultura, arquitectura (subdividides arbitràriament, enteses com a matèria de qualitat, rebutjant les que diferien d’aquestes).
El cinema de Buñuel és una entrega a l’onirisme, l’obnubilació en el concebiment de la realitat, a la provocació, a les imatges dantesques, la sàtira antinarrativa… El director juga amb l’espectador, fent de cada un dels seus films una experiència asfixiant, desconcertant, impactant, subversiva, pertorbadora, innovadora. Però l’entrega a aquesta nova ideologia fílmica no resta qualitat estètica i dramatúrgica, ho demostren cintes de l’alçada de “Ese Oscuro Efecto de Deseo”, “Un Perro Andaluz”, “El Ángel Exterminador” o “El Discreto Encanto de la Burguesía”.
L’eloqüència comunicativa del director és enlluernadora, tot i que facciosa i rupturista. Luis Buñuel és un imprescindible, un clàssic i un perfecte exemple de la nova onada cinematogràfica que escriuria la història del cinema posterior.
LLIBRERIA DE LA IMATGE 