Del Quijote a Tintín.

Del Quijote a Tintín. Relaciones insospechadas entre un libro de Editat per Calígraf Edicions.

Reunir i estudiar en una mateixa investigació les relacions existents entre les històries de dos personatges de la talla de Don Quixot i de Tintín no està a l’abast de qualsevol. Només algú radicalment enamorat de l’art d’Hergé i del seu «línia clara» i, a el mateix temps, fantàstic coneixedor de la immortal novel·la de Cervantes podria fer-se càrrec d’aquesta tasca.
Del Quijote a Tintín s’organitza sota l’espècie d’un diccionari bilingüe Quixot-Tintín, Tintín-Quixot, amb diferents lemes ordenats alfabèticament on es van analitzant els paral·lelismes que ofereixen els dos personatges, que són molts més dels que haguéssim pensat abans que Joan Manuel Soldevilla els descobrís i els posés en valor davant dels nostres ulls atònits.
Del Quijote a Tintín és, de principi a fi, una festa de la sensibilitat i de la intel·ligència. pròleg de Luis Alberto de Cuenca.

Joan Manuel Soldevilla Albertí

Barcelona, 1964. Catedràtic de literatura a l’institut Ramon Muntaner de Figueres.

Escriptor i assagista, ha desenvolupat una àmplia tasca com a estudiós de la literatura i dels medios de comunicació de masses, especialment de la historieta.

Ha publicat un amplíssim nombre d’articles en portals, revistes especialitzades i publicacions científiques, comissariat exposicions i és autor d’una dotzena de llibres, entre ells, The secret life of Figueres, La maleta de Figueres, Abecedari de Tintín (2003), Univers Hergé (2007), Som i serem (Tintinaires) (2013) o Don Quixot a Barcelona. La ciutat imaginada (2016).

LLegim un fragment d’aquest original assaig:

……/…..

la crítica cervantina se ha de mover necesariamente en estas coordenadas morales y no en las políticas, pues ello sería impropio de una obra del barroco.Los perros hablan y esta prodigiosa habilidad sirve igualmente a Cervantes y a Hergé para caminar por la fina línea que separa lo real de lo ficticio, lo verosímil de lo que no lo es. Si aceptamos que un perro habla en un mundo que se parece al nuestro, aceptamos un imposible, y por ello los autores se cargan de una serie de estrategias que les permiten jugar con las percepciones y certezas de los lectores. Pero no solo eso; la posibilidad de tener una voz que se mueve en una dimensión paralela a la realidad permite, a su vez, distanciarse de la misma y ofrecer una mirada crítica, en definitiva, perruna y cínica, valga la redundancia.Cipión, Milú y Berganza hablan, pero lo prodigioso no es que lo hagan, sino que lo hagan con tanta lucidez………