
La nova estructura de distribució de contingut audiovisual ha fet que, en els darrers anys, gran part del mercat cinematogràfic trobi més atractiu el format tipus sèrie que el llargmetratge; produint-se cada cop amb més dedicació capítols breus i estimulants que aclaparen bona part del judici crític dels espectadors que les consumeixen, com a béns, simplement.
Els convido, emperò, a considerar aquesta obra com un film dividit en 10 fragments. Amb una durada total que s’acosta a les sis hores en la seva versió completa, l’obra de Rodrigo Sorogoyen, Sara Cano i Paula Fabra es presenta amb la voluntat i l’alè d’una gran novel·la costumista del segle XXI.
L’aposta formal és radical en la seva simplicitat: registrar una dècada en la vida de l’Ana (Iria del Río) i l’Óscar (Francesco Carril) centrant-se exclusivament en els dies que envolten la nit de Cap d’Any. Aquesta elecció estructural converteix el buit i el no-dit en la matèria primera de la narració. L’espectador es veu obligat a omplir els espais en blanc, a deduir els canvis laborals, les pèrdues familiars i el desgast afectiu a partir dels petits detalls, les mirades i les variacions en el to de veu de la parella.
I és que, a diferència de les estructures cinematogràfiques tradicionals, que sovint acceleren els conflictes per tancar-los ràpidament, aquí el ritme reposat permet que les escenes respirin. Hi ha una voluntat explícita de capturar el temps mort: les converses de sobretaula que s’allarguen, els silencis incòmodes després d’una discussió domèstica o la banalitat dels preparatius d’una festa. La càmera de Sorogoyen abandona el nerviosisme d’obres precedents per fixar-se en plans llargs que respecten la continuïtat de l’acció i la veracitat de les interpretacions.
Un text elegant, brillant, atrevit, que defuig caure en el romanticisme o el dramatisme excessiu. L’Ana i l’Óscar encarnen les contradiccions d’una generació que gestiona la precarietat vital, la dificultat del compromís i el pes de la rutina urbana. L’evolució de la parella es llegeix a través de l’espai que ocupen: dels pisos compartits i l’agitació de Madrid a la cerca d’espais més aïllats o retrospectius.
“Los años Nuevos” s’imposa com un exercici literari de primer ordre per la seva capacitat de transformar el detall quotidià en una reflexió profunda sobre el pes dels anys i la renúncia implícita que comporta el fet de madurar.