L’últim llargmetratge de Pedro Almodóvar s’endinsa en els plecs de la creació literària utilitzant el melodrama familiar com una simple carcassa formal. La història de l’Elsa (Bárbara Lennie), marcada per una pèrdua que paralitza el seu entorn, s’esbossa inicialment en un relat de tancament i reconciliació nadalenca. No obstant això, el guió fa un gir quan la identitat de la veu narradora es desplaça cap en Raúl (Leonardo Sbaraglia), revelant que tot el teixit dramàtic que l’espectador consumeix de manera directa és, en realitat, el procés de redacció d’una novel·la en temps real.
Aquest dispositiu posa sobre la taula un debat al voltant de l’apropiació de l’experiència aliena, de les fonts a les que pot recórrer l’escriptor per crear, per dur l’obra a la seva catàrsi. Almodóvar utilitza el salt temporal entre els records de l’any 2004 i la realitat de l’any 2025 per interrogar-se, constantment, per la validesa de la memòria modificada per l’escriptura. S’està dibuixant un arquetip del geni del setè art profundament contemporani; obsessiu, distant, mediocre i inevitable.
La posada en escena, tot i mantenir la pulcritud i el disseny meticulós habituals del director, es posa en aquesta ocasió al servei d’una fredor reflexiva. Els espais on transcorre l’acció funcionen com a escenaris mentals abans que com a espais habitables, reflectint l’aïllament dels personatges.
La pel·lícula esdevé, doncs, una nova obra mestra del director espanyol – contra tot pronòstic, ens recorda més a la genialitat de “Dolor y Gloria” que no pas a la sobrietat de “La Habitación de al lado”. I és que, el que la converteix en una peça d’aquest nivell, és la seva capacitat per qüestionar l’ètica de l’autor. En lloc de buscar la catarsi emocional de l’espectador a través del patiment de l’Elsa, el text s’interessa per la fredor quasi quirúrgica amb la qual en Raúl observa i documenta aquest dolor per convertir-lo en material estètic.
És en aquí, en aquest diàleg tàcit i frívol, on es produeix la fricció que fa que Amarga Navidad adquireixi la seva veritable dimensió literària. Lennie i Sbaraglia sostenen un duel interpretatiu basat en el text, on cada paraula mesura el límit del que es pot dir en públic i el que s’ha de reservar per a la intimitat. La pel·lícula clou sense concessions sentimentals, consolidant-se com un dels exercicis més cerebrals i depurats de la filmografia recent del director. Recomanable i necessària.
LLIBRERIA DE LA IMATGE 