L’any 1995, el grec Theo Angelópulos ens duria una de les obres mestres del cinema contemporani. Una carta d’amor al cinema i a l’art de fer cinema: “La Mirada d’Ulisses”, una absoluta meravella cinematogràfica, un diamant en brut del setè art.
La premissa argumental de l’obra serveix com a introducció a la carta d’amor cap a “fer cinema”. El film segueix la travessia d’un cineasta mentre busca una còpia perduda d’una pel·lícula realitzada pels germans Lumière al territori dels Balcans. Angelópulos situa l’acció en un territori devastat, decadent i, a mesura que el personatge s’endinsa cap a paisatges urbans desurbanitzats per la guerra, la pel·lícula adopta un caràcter de la memòria i els records del protagonista.
Tot i l’argument treballat al detall, el cos de la carta d’amor d’aquesta pel·lícula i l’aspecte que la posiciona en un imprescindible per qualsevol inventari fílmic és la direcció. El grec opta per dur a terme plans seqüència de gran duració per capturar la bellesa inherent a la ruïna originada per una guerra devastadora, assolint una atmosfera de desesperançadora.
La posada en escena és impecable, amb composicions dissenyades al detall i una paleta de colors estudiada, de caràcter ombrívol, que presenta un caràcter melancòlic i nostàlgic. Així com ho fa la banda sonora del film, una mescla perfectament confeccionada plena de referències clàssiques i contemporànies, que permeten elaborar l’ambient obac que presenta.
El film és una oda a la nostàlgia dels que romanen en un paisatge devastat, destruït, acabat. Un poema visual dirigit per una de les grans ments del setè art: Theo Angelópulos.

Per Jaume Ribot.