La primera pel·lícula de Mad Max, titulada Mad Max: Salvatges d’autopista, es va estrenar el 1979 i va ser dirigida per George Miller. És una pel·lícula d’acció post apocalíptica que ha esdevingut un clàssic del cinema de culte. La història es desenvolupa en un futur distòpic on la societat està a punt del col·lapse a causa de l’escassetat de recursos, especialment la gasolina. En aquest món caòtic, Max Rockatansky, interpretat per Mel Gibson, és un policia que lluita contra bandes de criminals motoritzats que sembren el terror a les autopistes. La trama se centra en la venjança de Max després que una banda violenta liderada pel despietat Toecutter, ataca la seva família, portant-ho a un camí de violència i desesperació. La pel·lícula destaca per les emocionants escenes de persecució, l’estètica crua i l’atmosfera desoladora. Mad Max és reconeguda per la seva influència en el gènere post apocalíptic i per establir Mel Gibson com una icona del cinema d’acció. La pel·lícula també és notable pel seu baix pressupost i la seva impressionant realització, cosa que demostra l’habilitat de George Miller per crear un univers convincent i visceral amb recursos limitats. En resum, Mad Max: Salvatges d’autopista és una obra mestra del cinema d’acció, que ofereix una visió única i esquinçadora d’un món en descomposició. El viatge d’un home cap a la foscor, per la recerca de la justícia.
“Beautiful Boy: sempre seràs el meu fill” és una pel·lícula que submergeix l’espectador en la crua realitat de l’addicció i els seus efectes devastadors en les relacions familiars. Basada en les memòries de David i Nic Sheff, el film resalta per les actuacions commovedores de Steve Carell i Timothée Chalamet, que interpreten un pare i un fill, atrapats en la lluita contra la dependència de les metamfetamines, una droga molt comuna als Estats Units que està provocant una epidèmia catastròfica entre joves i adults.
La direcció de Felix Van Groeningen ofereix una narrativa que, encara que de vegades pot semblar repetitiva, reflecteix fidelment els cicles de rehabilitació i recaiguda que caracteritzen l’addicció. La pel·lícula no busca ser una història d’esperança, sinó més aviat un mirall de la realitat, mostrant com les addiccions ho poden destruir tot al seu pas. Remarcant aquesta sensació de lentitud o redundància és el que fa especial la pel·lícula.
El guió s’enfoca a la perspectiva d’en David, un escriptor que intenta desesperadament trobar la manera d’ajudar el fill Nic, interpretat magistralment per Chalamet, diuen que sobreactua molt, crec que s’equivoquen, és un molt bon actor, atrevit i sincer. La dinàmica familiar es posa a prova, no només per l’addicció de Nic, sinó també per les tensions que sorgeixen amb la nova dona i els fills d’en David.
Beautiful Boy és una pel·lícula que no escatima a mostrar l’angoixa i el dolor que comporta l’addicció, tant per a l’individu com per als seus éssers estimats. És un recordatori que, malgrat la lluita constant, l’addicció és una malaltia que afecta moltes famílies, independentment del seu estatus social.
En resum, Beautiful Boy és un retrat sincer i esquinçador de l’addicció, que destaca per les seves actuacions i la seva honestedat narrativa. És una pel·lícula que mereix ser valorada, no només per la seva qualitat cinematogràfica, sinó també per l’important missatge que transmet sobre la realitat de l’addicció i l’impacte que té a les famílies.
“The Good, the Bad and the Ugly”, una epopeia cinematogràfica immortalitzada per la genialitat de Sergio Leone, emergeix com una oda a la condició humana en el marc impetuós del Salvatge Oest. Mitjançant una direcció magistral, Leone teixeix un tapís de conflictes, honor i venjança que ressona en l’ànima de l’espectador com un càntic ancestral a la naturalesa de l’home.
La direcció de Leone, marcada per la seva grandiositat i detallisme, captura la vastitud i la cruesa de l’oest americà amb una habilitat innegable. Cada fotograma és una obra d’art en si mateixa, amb una composició meticulosa i un ús magistral de la cinematografia que ens transporta a un món de vastos paisatges i intriga implacable. La seva capacitat per crear una atmosfera de tensió i expectació és incomparable, mantenint l’espectador en suspensió fins al darrer moment.
La trama de “The Good, the Bad and the Ugly” ens condueix a través dels conflictes entre tres homes solitaris, cadascun buscat per les seves pròpies raons, mentre competeixen per trobar un tresor amagat en el cor del desert. És una narrativa de traïcions, aliances fràgils i destins entrelligats que ens atrapa en un huracà d’emocions i intrigues. La història és una meditació profunda sobre la naturalesa de l’honor i la cobdícia humana, explorant els límits de la moralitat en un món sense lleis.
La dramatúrgia de Leone és tan imponent com els paisatges que retrata, amb personatges que personifiquen els arquetips més clàssics de l’oest americà. Des del carismàtic i astut “Bones”, interpretat amb una profunditat inquietant per Clint Eastwood, fins al despietat i volàtil “Angel Eyes”, encarnat amb una intensitat inigualable per Lee Van Cleef, cada personatge és una figura tridimensional en el teixit de la trama, aportant una riquesa emocional i psicològica que enriqueix l’experiència cinematogràfica.
Quant a l’estètica, “The Good, the Bad and the Ugly” és una obra d’art visual que transcendeix el seu gènere. La paleta cromàtica rica i vibrant, juntament amb els amplis panorames del desert, crea una sensació d’espai i grandiositat que ens captiva des del primer moment. El so melòdic de la banda sonora d’Ennio Morricone, amb les seves notes evocadores i hipnòtiques, ens embolcalla en una atmosfera de tensió i misteri que perdura molt després que les pantalles s’apaguin.
En conclusió, “The Good, the Bad and the Ugly” és una obra mestra indiscutible del cinema, en què la direcció majestuosa, la trama captivadora, la dramatúrgia subtil i l’estètica enlluernadora s’uneixen per crear una experiència cinematogràfica que ressona en l’ànima de l’espectador. És una epopeia intemporal que ens recorda la complexitat de la naturalesa humana i ens transporta a un món de saviesa i saviesa, en el qual la justícia i la redempció romanen sempre a l’abast dels valents.
“Do The Right Thing” és una obra mestra cinematogràfica creada pel prolífic cineasta Spike Lee, que va veure la llum el 1989. Aquesta pel·lícula captivadora plena de matisos reflecteix amb agudesa les complexitats del racisme i les tensions ètniques a Brooklyn durant un calorosíssim dia d’estiu.
La posada en escena de Lee és una exhibició de mestria visual, amb escenes vibrantment compostes que transmeten la calor i la tensió a cada fotograma. El seu ús audaç del color, especialment del roig que predomina en els quadres, subratlla la creixent intensitat emocional de la narrativa. La direcció de l’actor i director no només captura la pulsió del carrer sinó que també ressona amb la vibració de les relacions humanes, donant vida als personatges de manera autèntica i impactant.
“True Romance”, pel·lícula dirigida per Tony Scott amb un guió impregnat del característic estil de Quentin Tarantino, es presenta com una obra que desafia les convencions i captiva amb la seva cruesa i estil exuberant. L’allau d’emocions i la trama descaradament transgressora fan d’aquest film una experiència cinematogràfica memorable. La posada en escena de Tony Scott és un tour de force visual que combina amb la cruesa dels elements més violents amb una estètica indulgent. Els enquadraments cinematogràfics ressalten la dinàmica dels personatges i intensifiquen les seves relacions tumultuoses. La direcció, impregnada de la seva pròpia marca, confereix a cada escena una energia frenètica que manté l’espectador enganxat al fil de la narrativa.La dramatúrgia, fruit de la ploma inconfusible de Quentin Tarantino, es desplega amb un diàleg punyent i un ritme vertiginós. La fusió de violència i humor negre crea una atmosfera única, on els personatges, excèntrics, esdevenen protagonistes d’un ballet tragi-còmic.
“A Star Is Born” és una obra cinematogràfica dirigida magistralment per Bradley Cooper i estrenada el 2018. La pel·lícula, que constitueix la quarta iteració d’una narrativa que ha estat meticulosament adaptada al llarg de les dècades, relata la intrincada dinàmica entre Jackson Maine, un músic eminent amb un rerefons de dependència personificada amb gran destresa per Bradley Cooper, i Ally, una emergent cantant i compositora encarnada amb gràcia per Lady Gaga. La trama, antecessora en versions cinematogràfiques de 1937, 1954 i 1976, conserva la seva essència focalitzada en les tenses interseccions entre l’èxit i la degradació, la prominència pública i l’obscuritat personal, explorant concisament les oscil·lacions emocionals d’una relació complexa.
“The Angel’s Part” de Ken Loach es presenta com una obra cinematogràfica que transcendeix la convencionalitat, emmarcant-se en un discurs socialment compromès, pròpiament característic de l’estil autor de l’il·lustre cineasta britànic. La pel·lícula, situada en un teixit urbà complex, ofereix una mirada introspectiva i acolorida a les intricades dimensions de la vida quotidiana.
La trama, meticulosament construïda, es desenvolupa amb un ritme pausat, atorgant a l’espectador l’oportunitat de submergir-se en les profunditats emocionals dels personatges. La narrativa s’entrelliga amb la intricada teixitura de les relacions humanes, exposant amb habilitat els filaments subtils que vinculen els protagonistes. A través de la lentitud calculada del seu desenvolupament, Loach permet que les complexitats de les interconnexions humanes emergixin amb una autenticitat ressonant.
El film “Match Point”, dirigit per Woody Allen, és una peça que delecta en tots els aspectes, sobretot per una dramatúrgia fascinant, brindant un guió magnífic ple de matisos que pren com a referència un terme esportiu per desenvolupar una narració sublim. La història ens presenta un home sense escrúpols que ascendeix socialment mitjançant un casament, i aquesta exploració de les conseqüències de les seves decisions ofereix una perspectiva crua, directa, punyent sobre la moralitat humana. Quant a la direcció i posada en escena, Woody Allen demostra la seva habilitat per crear una atmosfera tensa i captivadora. La utilització d’imatges de Londres i la música accentuen l’ambient de la pel·lícula, afegint profunditat a la història. Les escenes de tenis, que fan referència al títol, són utilitzades de manera intel·ligent per simbolitzar el joc de poder que es desenvolupa entre els personatges. Des del punt de vista estètic, “Match Point” és una obra visualment impactant. Les escenes estan acuradament emmarcades i les paletes de colors subratllen els temes de la pel·lícula. Aquesta obra ofereix una visió elegant i seductora de la societat anglesa, tot i que també exposa la seva futilitat. Una pel·lícula que desafia l’espectador a reflexionar sobre les conseqüències de les decisions morals i els somnis d’ascens social. Potser la millor pel·lícula del director americà Woody Allen.
“Eternal Sunshine of the Spotless Mind” és una pel·lícula dirigida per Michel Gondry i escrita pel magistral Charlie Kaufman, que fixa com a objectiu explorar les complexitats de l’amor i la memòria amb una lírica genuïna i un retrat inoblidable. La història segueix la vida d’un home introvertit i depressiu (interpretat per un extraordinari Jim Carrey) que decideix eliminar tots els records de la seva relació fallida (interpretada per una meravellosa Kate Winslet) a través d’un procediment científic anomenat “eliminació de memòria”. A mesura que els tècnics d’aquesta distòpica companyia eliminen els records de la Clementine de la ment de Joel, aquest comença a adonar-se de la importància que aquests records tenien per a ell. La cinta presenta una narrativa no lineal que ens transporta a través dels records de Joel, desordenats i barrejats com les mateixes emocions humanes. Els personatges, amb els seus defectes i virtuts, es revelen als espectadors a través d’aquests fragments de record. L’espectador del film esdevé un membre actiu en la descoberta dels recòndits racons de la ment humana. Michel Gondry opta per una proposta visual molt íntima i personal. Utilitza una paleta de colors que reflecteix l’evolució emocional dels personatges, des dels tons càlids de l’amor fins als matisos més freds de la pèrdua. Les escenes oníriques i surrealistes suggereixen la complexitat de la memòria. La direcció artística i la cinematografia creen un món visualment captivador que aprofundeix en l’exploració emocional i psicològica de la història.
Us voleu retrobar amb vosaltres mateixos, us voleu retrobar amb les vostres pors, reptes i desitjos… “Le Otto Montagne” és la via per poder arribar en aquest fet, ja que és un viatge a dins nostre. Felix Van Groeningen (“Alabama Monroe” i “Beatiful Boy”) fa tàndem amb la directora Charlotte Vandermeersch (“Belgica” i “Turquaze”), per adaptar de forma brillant i autèntica la novel·la del premiat autor italià, Paolo Cognetti, qui ha reconegut que la pel·lícula és molt fidel a la seva obra. Cal puntualitzar que l’escriptor ha participat activament amb l’adaptació i filmació del film, fins i tot fa algun “cameo”. Quan autor i director connecten qui més ho nota és l’espectador, que veu fluir una harmonia única i plàcida que et fa endinsar en un món diferent. Durant tota la pel·lícula es palpa respecte cap a la natura i l’ésser humà, a més de tot el que els envolta. De la mateixa forma que fa Cognetti en el llibre, des d’una forma delicada i propera, ens fa veure i sentir la natura com el nostre entorn directe, ancestral, i ens fa pensar en l’essència de nosaltres mateixos.
L’any 2006, Christopher Nolan duria a la pantalla gran un film excepcional, d’una mestria en la posada en escena i narrativa magnífica. Ambientada en la Londres de la dècada de 1890, la pel·lícula narra la rivalitat colpidora entre dos il·lusionistes, Robert Angier i Alfred Borden, interpretats de manera magistral per Hugh Jackman i Christian Bale. La narrativa del film presenta un recurs de guió molt característic: la narració en diversos espai-temps. Per tant, la mateixa història la seguim des de diversos prismes temporals diversos, atorgant-li una profunditat temàtica considerable. Els girs argumentals són magistralment desenvolupats, dotant la trama d’una intensitat dramàtica i captivadora.
Obsessió, pertorbació, foscor… Tres termes que descriuen directament el film Black Swan del mestre del setè art Darren Aronofsky. Un film impactant, punyent i extremadament cru que narra la petjada psicològica del ballet en la figura del dansaire del s. XXI. La trama de la pel·lícula gira al voltant d’una intèrpret del món de la dansa (interpretada magistralment per Natalie Portman), una ballarina que aspira a interpretar el Llac dels Cignes. La pel·lícula aborda temàtiques com la competència, l’obsessió, la dualitat i els costums repressius del món del ballet. La seva fixació i la pressió del seu entorn comencen a afectar-la de manera profunda, desencadenant un gir sinistre i imprevisible. Tot i que Darren Aronofsky duu a terme una narració magistral, l’aspecte més destacat del film és la creació d’una atmosfera inquietant i tensa, fins a arribar a la incomoditat. Darren, utilitzant una combinació de talls ràpids, música intensa i una cinematografia fosca per reflectir l’estat mental de la protagonista, recrea un escenari fatal ple de matisos que inspiren la reflexió sobre els estadis més obscurs de la condició humana.
SOFIA COPPOLA (1971). Directora nord-americana nascuda a Nova York. És un exponent clau del cinema contemporani com a creadora cinematogràfica. Sempre lligada en el món del setè art, iniciant la seva carrera com a actriu (“The Goodfather: Part III”) i després arribant a la cúspide de la seva creació com a directora i guionista. Perquè la directora ha deixat una marca perenne a l’inventari cinematogràfic de principis dels 2000 amb el seu estil únic i distintiu. El seu enfocament es caracteritza per una delicadesa visual, una narrativa introspectiva i una atenció meticulosa als detalls. Una de les característiques que posen en evidència aquests aspectes és el seu fixament en la construcció de personatges femenins plens de capes i matisos. Dones joves que experimenten una etapa de solitud, que se senten alienes, però alhora alineades a la societat. Els temes més recurrents a la seva filmografia són la solitud, la identitat i la recerca de la connexió humana.
La mostra més clara d’aquest interès per personatges que es troben en un moment de transició, en una ceguesa que els impedeix trobar-se en un espai d’ànimes grises, és “Lost In Translation”, un film que esdevé un estudi íntim de la solitud i el desig de connexió humana.
LLIBRERIA DE LA IMATGE 