El Festival de Cannes ha vibrat tumultuosament amb una de les grans sorpreses cinematogràfiques de l’any 2024: “The Substance”.

Dirigida per la cineasta francesa Coralie Fargeat, el film irromp a l’escena cinematogràfica amb una força inusitada, configurant-se com una de les propostes més audaces, dantesques i viscerals dels últims anys. La pel·lícula segueix Elisabeth Sparkle, interpretada per una fascinant Demi Moore, una icona del món del fitness televisiu que, davant la decadència de la seva joventut i la imminent pèrdua de la seva fama, es veu empesa a sotmetre’s a un obscur tractament anomenat ‘The Substance’.

En aquest film, Fargeat s’endinsa en un univers on la cosificació del cos femení esdevé el centre d’una crítica social implacable. La directora, en la seva primera metitat, fa servir la càmara com una incursió a l’ull de l’home arcaic, des d’una perspectiva deshumanitzadira (desplaçant la figura femenina a la qualitat d’objecte) mostra i erotitza el cos femení, com si d’una cinta pornogràfica es tractés. El canvi de perspectiva esdevé quan aquest procediment homònim al film, que promet una versió millorada d’un mateix, obre la porta a una tràgica metamorfosi, al més pur estil del body horror més grotesc i ultraviolent, donant lloc a una nova entitat, Sue (Margaret Qualley), la qual substituirà l’Elisabeth en l’imaginari col·lectiu i es convertirà en el nou objecte de desig i admiració.

El que destaca poderosament en ‘The Substance’ és la seva dramatúrgia, una obra que s’erigeix sobre una base narrativa sòlida, però que troba la seva veritable expressió en una posada en escena d’un virtuosisme tècnic i estètic indiscutible. Els decorats són claustrofòbics, amb espais que semblen expandir-se i contraure’s al ritme de les pulsions internes dels personatges. Les línies geomètriques dels escenaris i els seus colors saturats, que oscil·len entre el neó brillant i el blanc clínic, no només recorden l’estètica de ‘The Neon Demon’ de Nicolas Winding Refn, sinó que van més enllà, evocant l’estranya bellesa dels films de Dario Argento, on l’horror esdevé gairebé operístic.

És cert que la influència de David Cronenberg en la representació del cos en transformació és innegable i sovint referenciada en moltes obres de terror corporal. No obstant això, situar ‘The Substance’ dins del context del cinema de Cronenberg podria ser una simplificació, ja que la pel·lícula de Coralie Fargeat sembla més alineada amb una nova onada de cinema europeu, especialment del nou cinema hardcore francès i del moviment gore feminista que ha emergit en els darrers anys, establint un diàleg amb films contemporanis que, tot i l’oceà que els separa, es pot establir un diàleg coherent entre les obres i l’impacte que generaren.

‘The Substance’ és més una continuació d’aquest diàleg visual i temàtic establert per cineastes com Winding Refn i Ducournau que no pas una obra tributària de Cronenberg. La pel·lícula de Fargeat esdevé així una poderosa al·legoria moderna sobre la cosificació del cos femení, inscrita en un corrent cinematogràfic que utilitza el gore i l’horror per qüestionar i desafiar les narratives patriarcals que tradicionalment han dominat el cinema de terror. Amb una posada en escena provocativa i una estètica visual que alterna entre el glamur i l’horror més visceral, ‘The Substance’ s’alinea amb aquesta nova onada de cinema que explora la relació entre cos, identitat i poder des d’una perspectiva radicalment feminista. Sens dubte una cinta que no deixa indiferent, alhora que una de les millors pel·lícules de l’any.

Per Jaume Ribot

Blade Runner 2049 és una seqüela impressionant del clàssic de ciència ficció de 1982. Dirigida per Denis Villeneuve, la pel·lícula reprèn la història 30 anys després dels esdeveniments de l’original. Ryan Gosling interpreta K, un blade runner que descobreix un secret enterrat que podria sumir la societat al caos. La seva investigació el porta a buscar Rick Deckard (Harrison Ford), un antic blade runner desaparegut.

Visualment, la pel·lícula és un festí per als ulls. La fotografia de Roger Deakins és simplement espectacular, amb paisatges urbans distòpics i desolats que capturen perfectament el to ombrívol del futur. La banda sonora, composta per Hans Zimmer i Benjamin Wallfisch, augmenta l’atmosfera amb els seus tons inquietants i malenconiós a un nivell estratosfèric. El guió escrit per Hampton Fancher i Michael Green aprofundeix en temes d’identitat, memòria i el que significa ser humà. L’actuació de Gosling és continguda però poderosa, mentre que Ford aporta una profunditat emocional significativa al personatge. Ana de Armas, Sylvia Hoeks i Jared Leto també ofereixen actuacions destacades. Tot i que la pel·lícula és més llarga del que és habitual, amb una durada de 163 minuts, cada escena està acuradament elaborada per mantenir l’espectador immers en aquest món futurista. La narrativa és complexa i requereix atenció però recompensa amb una experiència cinematogràfica rica i reflexiva. En resum, Blade Runner 2049 és una seqüela digna que no només honora el llegat de la seva predecessora, sinó que també estableix la pròpia identitat. És una obra mestra visual i narrativa que convida a la reflexió sobre la naturalesa de la humanitat i el futur de la tecnologia.

Per Jaume Ribot

Falling Down, que es va traduir com “Un dia de fúria”, és un thriller dirigit per Joel Schumacher i protagonitzat per Michael Douglas i Robert Duvall. La pel·lícula, estrenada el 1993, segueix la història de William Foster, un home comú que, després d’un dia particularment calorós i estressant a Los Angeles, s’embarca en una espiral de violència i desesperació.

Michael Douglas ofereix una actuació magistral com Foster, un personatge que reflecteix la frustració i l’alienació de la vida moderna. La seva interpretació captura la fragilitat i la determinació d’un home a un pas del col·lapse, fent que l’espectador senti empatia per la seva situació, encara que les seves accions siguin moralment qüestionables. Robert Duvall, per la seva banda, interpreta un policia proper a la jubilació que intenta aturar Foster, aportant una perspectiva humana i equilibrada a la narrativa.

La direcció de Schumacher és efectiva en transmetre la tensió i el caos de la ciutat. La pel·lícula utilitza la calor abrasadora de Los Angeles com un personatge més, intensificant la sensació d’angoixa i desesperació. El guió, escrit per Ebbe Roe Smith, és incisiu i crític, abordant temes com la desigualtat social, la violència i el col·lapse del somni americà.
Un dels punts més destacats de la pel·lícula és la seva capacitat per mantenir l’espectador en un constant estira-i-arronsa emocional. Tot i que Foster és clarament un home pertorbat, els seus enfrontaments amb situacions quotidianes i abusives fan que les seves reaccions, encara que extremes, siguin comprensibles en cert nivell. L’escena a l’hamburgueseria, per exemple, ha esdevingut un moment icònic del cinema, mostrant la barreja d’humor negre i crítica social que caracteritza la pel·lícula.
Un dia de fúria és un retrat poderós i pertorbador d’un home que no pot suportar més les pressions de la vida moderna. Amb actuacions excel·lents i una direcció hàbil, la pel·lícula continua sent rellevant i provocadora, convidant a la reflexió sobre els límits de la paciència humana i les falles de la societat contemporània.

Per Jaume Ribot

Total Recall és una pel·lícula de ciència ficció i acció dirigida per Paul Verhoeven i protagonitzada per Arnold Schwarzenegger, Rachel Ticotin i Sharon Stone. Estrenada el 1990, la pel·lícula està basada en el relat curt “Podem recordar-ho per vostè a l’engròs” de Philip K. Dick. La història segueix Douglas Quaid (Schwarzenegger), un obrer de la construcció l’any 2084 que somia visitar Mart. Per satisfer el desig, va a Rekall, una empresa que implanta records falsos de vacances. Tot i això, durant el procediment, alguna cosa surt malament i Quaid descobreix que la seva vida és una mentida i que en realitat és un agent secret amb una missió a Mart.

La direcció de Verhoeven és magistral, combinant acció frenètica amb una narrativa intrigant que manté l’espectador a un pas del seu seient. Els efectes especials, que van guanyar un Oscar, són impressionants per a la seva època i contribueixen a crear un món futurista convincent i detallat. La música de Jerry Goldsmith afegeix una capa addicional de tensió i emoció a la pel·lícula. Arnold Schwarzenegger ofereix una actuació sòlida com Quaid, equilibrant el seu carisma habitual amb una vulnerabilitat que fa que el personatge sigui més humà i accessible. Sharon Stone i Rachel Ticotin també destaquen en els seus rols, aportant profunditat i dinamisme a la trama.

Un dels aspectes més fascinants de Desafiament Total és la seva exploració de la realitat i la memòria. La pel·lícula planteja preguntes sobre la naturalesa de la identitat i la percepció, i deixa l’espectador qüestionant què és real i què és fabricat. Aquesta ambigüitat és un dels punts forts del guió, escrit per Ronald Shusett, Dan O’Bannon i Gary Goldman. En resum, Desafiament Total és un clàssic de la ciència ficció que combina acció, suspens i una narrativa intel·ligent. Amb actuacions memorables i una direcció hàbil, la pel·lícula continua sent rellevant i entretinguda més de tres dècades després de la seva estrena.

Per Jaume Ribot

Un diferent film dirigit per Ari Aster, un terror psicològic i “folk horror” que s’endinsa a les profunditats de la ment humana i les tradicions més ancestrals que tota cultura adquireix en el temps. La història segueix Dani (increïble Florence Pugh), una noia que travessa una complexa crisi emocional després d’una tragèdia familiar. En un intent per escapar del seu dolor, s’uneix amb la seva parella, Christian (Jack Reynor) i els seus amics en un viatge a un poble suec remot per participar en un festival d’estiu que passa cada 90 anys.

El que comença com una escapada aparentment idíl·lica es transforma ràpidament en un malson, sobretot quan el grup descobreix els inquietants i pertorbadors costums de la gent del poble. Aster utilitza la llum del dia i la bellesa bucòlica de l’entorn per crear una atmosfera de terror que desafia les regles bàsiques del gènere, allunyant-se dels ensurts tradicionals i submergint l’espectador en una experiència incòmoda i inquietants.

La pel·lícula destaca per la seva impressionant cinematografia i l’ús de colors vibrants que contrasten amb la foscor de la trama. Les actuacions són excel·lents, especialment la de Florence Pugh, que transmet de manera convincent el dolor i la desesperació del seu personatge. La narrativa explora temes profunds com ara el dol, la pèrdua i la recerca de pertinença, mentre que les escenes de rituals i els sacrificis humans afegeixen una capa d’horror visceral.

Midsommar no és una pel·lícula de terror convencional; és una exploració turbulenta de la ment humana i les tradicions culturals que ens envolten. És una obra que deixa una impressió duradora, convidant l’espectador a reflexionar sobre què ha vist molt després que els crèdits hagin acabat.

Per Jaume Ribot

El film “Canino” (2009), dirigit per Yorgos Lanthimos, emergeix com una obra d’art inquietant i profundament evocadora, que desafia les convencions narratives i estètiques del cinema contemporani. Amb una mirada incisiva i una direcció implacable, Lanthimos dissecciona les estructures del poder i el control familiar, creant un univers tancat on la realitat es redefineix a cada instant, oferint una reflexió descarnada sobre la condició humana i les seves limitacions autoimposades.

La dramatúrgia de “Canino” es desplega amb una precisió quirúrgica, construint una narrativa claustrofòbica que atrapa l’espectador des del primer fotograma. La trama segueix una família aïllada del món exterior, on els pares mantenen els seus fills sota un règim de control extrem, privant-los de qualsevol contacte amb la realitat externa. Aquest aïllament forçat i l’educació distorsionada que reben els joves donen lloc a una sèrie de situacions absurdes i violentes que, tot i la seva aparent irrealitat, reflecteixen profundes veritats sobre la manipulació i la submissió. El guió esdevé una mena de paràbola moderna, plena de simbolisme i de girs narratius que desconcerten i fascinen per igual.

Estèticament, “Canino” es caracteritza per una austeritat formal que accentua el seu caràcter opressiu. La fotografia utilitza una paleta de colors neutres i una il·luminació natural que reforça la sensació de reclusió i de quotidianitat estranya. Els enquadraments són sovint estàtics i simètrics, creant una sensació de rigidesa i d’inhumanitat que subratlla la manca de llibertat dels personatges. Aquesta estilització visual, combinada amb una banda sonora mínima, amplifica el sentiment d’incomoditat i de tensió latent que impregna tota la pel·lícula.

La posada en escena de Lanthimos és d’una meticulositat impressionant. Cada moviment, cada gest dels actors sembla calculat per transmetre la fragilitat i la distorsió de les seves existències. Les escenes domèstiques, aparentment banals, esdevenen espais de terror subtil, on les normes familiars absurdes es despleguen amb una lògica interna implacable. La casa, convertida en un microcosmos de l’aïllament i del control, esdevé un personatge més, amb la seva arquitectura asèptica i els seus límits invisibles però insuperables.

Les interpretacions dels actors són un dels punts més destacats de “Canino”. Christos Stergioglou i Michelle Valley, en els papers dels pares, ofereixen actuacions inquietants, plenes de fredor i d’una autoritat esgarrifosa. Els fills, interpretats per Angeliki Papoulia, Mary Tsoni i Christos Passalis, transmeten amb gran eficàcia la confusió, la innocència pertorbada i la rebel·lió soterrada que defineixen els seus personatges. La seva interacció és el nucli emocional del film, reflectint les tensions i les contradiccions d’un sistema familiar que ha perdut tot contacte amb la realitat.

En conclusió, “Canino” de Yorgos Lanthimos és una obra cinematogràfica que transcendeix les seves premisses per oferir una exploració profunda i provocadora de les dinàmiques de poder i de control. La seva combinació de dramatúrgia precisa, estètica austera i direcció meticulosa la converteixen en un referent ineludible del cinema contemporani. Lanthimos, amb aquesta obra, no només desafia les expectatives narratives, sinó que també obliga l’espectador a confrontar les zones més obscures de la naturalesa humana, oferint una experiència cinematogràfica tan incòmoda com reveladora.

Per Jaume Ribot

“Alien, el 8è passatger” és una pel·lícula icònica que combina ciència-ficció i terror des de una perspectiva magistral. Va ser estrenada el 1979, fa gairebé 40 anys, en una època molt diferent de l’actual, però encara és un referent del gènere, on aconsegueix un gran magnetisme i donant gran credibilitat; crea una essència de realisme potent i una estètica única, provocant que els espectadors es puguin creure qualsevol cosa que succeeixi durant la pel·lícula. El seu diretor, Ridley Scott, va fer un canvi important que va generar un abans i un després amb els personatges principals (en aquella època històrica tots els herois eren homes) va fer que el personatge principal fos una dona, la genuïna Sigourney Weaver, on es va convertir amb la primera heroïna real i una icona a seguir a partir del seu personatge estrella, la tinent Ripley.

El film ens ha situa dins la “Nostromo”, una nau que transporta una refineria cap a la Terra, amb només set tripulants en hibernació, i una “embrionària IA” del segle passat de la immensa nau, activa l’ordinador principal, “MARE”, informant d’una senyal rebuda i d’origen desconegut provinent d’un planeta remot. Seguint la normativa de la companyia “Weylan”, que és investigar qualsevol senyal d’aquest tipus desconegut, fent que el seu destí es vegi interromput i hagin d’anar a descobrir i trobar més informació. El que no saben és que trobaran alguna cosa que els desconcertarà totalment, portant-los a viure un calvari inimaginable.

“Alien” es distingeix per la seva fantàstica posada en escena i la creació d’un univers tan real com la vida mateixa. La tripulació, formada per simples peons davant d’una situació nova, ofereix naturalitat, ironia i credibilitat. Tot això fa que es converteixi en una obra mestra que mereix estar al podi de les millors pel·lícules de ciència-ficció i terror. Scott va fer una feina única, creant una experiència cinematogràfica que segueix intrigant i generant tensió molts anys després i creant una franquícia brutal, amb un munt de pel·lícules i material divers, sempre lligat amb el “xenomorf” més famós del cinema.

Per Jaume Ribot

“El Rostre” (1958) és una de les obres més enigmàtiques i captivadores d’Ingmar Bergman. Aquesta pel·lícula, amb la seva profunditat psicològica i la seva atmosfera carregada de misteri, revela la mestria de Bergman en la creació de narratives que exploren les profunditats de l’ànima humana i la complexa relació entre realitat i il·lusió. Des del punt de vista dramatúrgic, s’articula al voltant d’una trama que combina elements del drama psicològic amb el thriller sobrenatural. La història segueix el doctor Vogler, un il·lusionista i hipnotitzador que, amb la seva companyia, arriba a una petita ciutat on les autoritats locals posen en dubte les seves habilitats sobrenaturals. Aquest conflicte entre la raó i el misteri serveix com a eix central de la pel·lícula, explorant temes recurrents com la identitat, la veritat i la naturalesa de la percepció humana. La direcció de Bergman és impecable en la seva precisió i subtilesa. Cada escena està impregnada d’una tensió latent, que es manifesta tant en els silencis com en els diàlegs carregats de significat. Bergman utilitza la càmera com un instrument per revelar les emocions més íntimes dels seus personatges, sovint amb primers plans que exposen les seves ànimes turmentades. Aquesta proximitat visual no només intensifica la relació de l’espectador amb els personatges, sinó que també subratlla la dimensió psicològica del film. Estèticament, és una obra mestra de la il·luminació i la composició visual. La fotografia en blanc i negre crea una atmosfera d’ombres i llums que evoca tant el cinema expressionista com la pintura barroca. Aquest joc de clarobscurs plasma una bellesa visual innegable, reflectint la dualitat temàtica entre la llum de la raó i les ombres de la superstició. Cada pla sembla meticulosament dissenyat per suggerir la presència d’elements sobrenaturals, mantenint l’espectador en un estat constant d’incertesa i fascinació. La posada en escena és un altre dels punts forts de la pel·lícula. La utilització d’espais tancats i opressius contribueix a crear una sensació claustrofòbica que reflecteix la situació dels personatges, atrapats entre la seva pròpia identitat i la percepció dels altres. Un aspecte destacat de la pel·lícula és la seva exploració de la temàtica de la identitat i la percepció. Els personatges es mouen en un terreny ambigu on les aparences enganyen i les veritats es revelen fugisseres. La banda sonora complementa perfectament l’atmosfera de la pel·lícula. La música, sovint minimalista i dissonant, intensifica la sensació de misteri i inquietud que permet tota la narració. En conclusió, és una pel·lícula que exemplifica l’art cinematogràfic en el seu més alt nivell. La seva combinació de narrativa psicològica, estètica visual i direcció magistral la converteixen en una obra imprescindible per a qualsevol estudi del cinema de Bergman i del setè art en general. La capacitat per explorar les profunditats de l’ànima humana i per qüestionar les nostres percepcions de la realitat assegura el seu lloc com una de les figures més importants de la història del cinema.

Per Jaume Ribot

La primera pel·lícula de Mad Max, titulada Mad Max: Salvatges d’autopista, es va estrenar el 1979 i va ser dirigida per George Miller. És una pel·lícula d’acció post apocalíptica que ha esdevingut un clàssic del cinema de culte.
La història es desenvolupa en un futur distòpic on la societat està a punt del col·lapse a causa de l’escassetat de recursos, especialment la gasolina. En aquest món caòtic, Max Rockatansky, interpretat per Mel Gibson, és un policia que lluita contra bandes de criminals motoritzats que sembren el terror a les autopistes.
La trama se centra en la venjança de Max després que una banda violenta liderada pel despietat Toecutter, ataca la seva família, portant-ho a un camí de violència i desesperació. La pel·lícula destaca per les emocionants escenes de persecució, l’estètica crua i l’atmosfera desoladora.
Mad Max és reconeguda per la seva influència en el gènere post apocalíptic i per establir Mel Gibson com una icona del cinema d’acció. La pel·lícula també és notable pel seu baix pressupost i la seva impressionant realització, cosa que demostra l’habilitat de George Miller per crear un univers convincent i visceral amb recursos limitats.
En resum, Mad Max: Salvatges d’autopista és una obra mestra del cinema d’acció, que ofereix una visió única i esquinçadora d’un món en descomposició. El viatge d’un home cap a la foscor, per la recerca de la justícia.

---

“Beautiful Boy: sempre seràs el meu fill” és una pel·lícula que submergeix l’espectador en la crua realitat de l’addicció i els seus efectes devastadors en les relacions familiars. Basada en les memòries de David i Nic Sheff, el film resalta per les actuacions commovedores de Steve Carell i Timothée Chalamet, que interpreten un pare i un fill, atrapats en la lluita contra la dependència de les metamfetamines, una droga molt comuna als Estats Units que està provocant una epidèmia catastròfica entre joves i adults.

La direcció de Felix Van Groeningen ofereix una narrativa que, encara que de vegades pot semblar repetitiva, reflecteix fidelment els cicles de rehabilitació i recaiguda que caracteritzen l’addicció. La pel·lícula no busca ser una història d’esperança, sinó més aviat un mirall de la realitat, mostrant com les addiccions ho poden destruir tot al seu pas. Remarcant aquesta sensació de lentitud o redundància és el que fa especial la pel·lícula.

El guió s’enfoca a la perspectiva d’en David, un escriptor que intenta desesperadament trobar la manera d’ajudar el fill Nic, interpretat magistralment per Chalamet, diuen que sobreactua molt, crec que s’equivoquen, és un molt bon actor, atrevit i sincer. La dinàmica familiar es posa a prova, no només per l’addicció de Nic, sinó també per les tensions que sorgeixen amb la nova dona i els fills d’en David.

Beautiful Boy és una pel·lícula que no escatima a mostrar l’angoixa i el dolor que comporta l’addicció, tant per a l’individu com per als seus éssers estimats. És un recordatori que, malgrat la lluita constant, l’addicció és una malaltia que afecta moltes famílies, independentment del seu estatus social.

En resum, Beautiful Boy és un retrat sincer i esquinçador de l’addicció, que destaca per les seves actuacions i la seva honestedat narrativa. És una pel·lícula que mereix ser valorada, no només per la seva qualitat cinematogràfica, sinó també per l’important missatge que transmet sobre la realitat de l’addicció i l’impacte que té a les famílies.

Per David Ribot

“Do The Right Thing” és una obra mestra cinematogràfica creada pel prolífic cineasta Spike Lee, que va veure la llum el 1989. Aquesta pel·lícula captivadora plena de matisos reflecteix amb agudesa les complexitats del racisme i les tensions ètniques a Brooklyn durant un calorosíssim dia d’estiu.

La posada en escena de Lee és una exhibició de mestria visual, amb escenes vibrantment compostes que transmeten la calor i la tensió a cada fotograma. El seu ús audaç del color, especialment del roig que predomina en els quadres, subratlla la creixent intensitat emocional de la narrativa. La direcció de l’actor i director no només captura la pulsió del carrer sinó que també ressona amb la vibració de les relacions humanes, donant vida als personatges de manera autèntica i impactant.

Continua llegint “Do The Right Thing” →

“True Romance”, pel·lícula dirigida per Tony Scott amb un guió impregnat del característic estil de Quentin Tarantino, es presenta com una obra que desafia les convencions i captiva amb la seva cruesa i estil exuberant. L’allau d’emocions i la trama descaradament transgressora fan d’aquest film una experiència cinematogràfica memorable.
La posada en escena de Tony Scott és un tour de force visual que combina amb la cruesa dels elements més violents amb una estètica indulgent. Els enquadraments cinematogràfics ressalten la dinàmica dels personatges i intensifiquen les seves relacions tumultuoses.
La direcció, impregnada de la seva pròpia marca, confereix a cada escena una energia frenètica que manté l’espectador enganxat al fil de la narrativa.La dramatúrgia, fruit de la ploma inconfusible de Quentin Tarantino, es desplega amb un diàleg punyent i un ritme vertiginós. La fusió de violència i humor negre crea una atmosfera única, on els personatges, excèntrics, esdevenen protagonistes d’un ballet tragi-còmic.

Continua llegint “TRUE ROMANCE” →