Llibreria generalista especialitzada en la imatge: cinema, àlbums il·lustrats, còmics, fotografia... I també tenim un gran ventall de llibres de narrativa de temàtica diversa, així com una secció infantil i juvenil molt acolorida.
A més, comptem amb un Espai Cultural que acull exposicions, espectacles, xerrades, i presentacions literàries.
I us oferim una interessant graella de TALLERS Culturals i Clubs de Lectura per a totes les edtats.
Horari:
De dilluns a dissabte
10:00 - 14:30
16:30 - 20:30
Telf: 932 92 51 98
En una cova profunda i fosca, molt fosca, hi viu una estalactita. No sap per què, però no pot parar mai de plorar, encara que estigui la mar de contenta! Fins i tot ha provat de tancar els ulls ben fort perquè no en surtin més llàgrimes, però no hi ha res a fer…, sempre plora, i per això els seus amics i amigues, que en té molts, l’anomenen Ploramiques. La seva vida, però, canviarà per sempre més quan rebi una visita inesperada. Com per art de màgia, l’obscuritat es convertirà en llum.
Encara que en les il·lustracions predominen el blanc i el negre i és prou fosc per fer-nos sentir en una cova, no és un llibre ombrívol. La lluminositat arriba a les pàgines a través de les rialles, del plaer, de l’alegria…que sent
l’estalactita amb tots i cadascun dels amics (les aranyes, la serp, el ratpenat, les cuques de llum) que desfilan davant d’ella. Fins que al final descobreix que les seves llàgrimes han servit per alguna cosa més que per guanyar-se el renom de ploramiques.
En la seva primera incursió en la literatura infantil, Silvia Colomé (redactora en cap de Cultura a la Vanguardia), aborda la temàtica des d’una òptica molt diferent: a través d’una solitària estalactita que es passa el dia plorant en una cova fosca.
La llibreria tanca uns dies, però sabem que a l’interior un munt de llibres voladors xiuxiuejaran les seves històries. Cada diumenge n’atraparem un i us explicarem el principi de l’aventura que amaga entre les seves pàgines. Però us volem deixar intrigats, així que per conèixer el final… Sereu vosaltres qui haureu d’atrapar el conte sencer! A partir del dilluns 24 d’agost us espera a casa nostra.
Avui, diumenge, 9 d’agost:
R-BOOT ❤ Autor: Joan Turu Editorial: El cep i la Nansa
La increíble historia de un cazador moderno, un himno a la vida salvaje y un clásico de la literatura del Norte.
En 1947, John Haines (1924-2011) se instala en una cabaña aislada cerca de Richardson, en Alaska, donde permaneció durante más de veinte años llevando una existencia áspera y solitaria. En este libro, publicado en 1977, relata su experiencia: «Aquellos días en el campo, aquellas caminatas con los perros sobre la nieve y la hierba, las largas jornadas de caza, la matanza de los animales y todo lo demás formaban parte de la experiencia más profunda del ser humano en este planeta».
Su condición de poeta tal vez justifique la forma tan vívida en la que están escritas estas memorias. Sin embargo, aunque hay espacio para la reflexión y cierta dosis de melancolía, Haines se centra en capturar la esencia de lo que es vivir aislado en el corazón de la Alaska más salvaje. Según New York Newsday, «si Alaska no hubiera existido, Haines podría haberla inventado».
Una vida así quizá ya no sea posible. Por eso es una suerte que un escritor con la excepcional mirada y la elocuencia poética de John Haines la haya vivido y, mejor aún, la haya compartido.
NEW YORK TIMES BOOK REVIEW
Rtca. con solapas. 14×21 cms. Pvp: 21,00€ 248 pgs.
Entre tanto dato no contrastado, posverdad y fake news, este libro nos alerta y nos empuja a vislumbrar la verdad en esta nueva edad oscura de la información.
Sinopsis
Cuanto más aumenta la complejidad del mundo tecnológico, más disminuye nuestra comprensión de la realidad: la información que recibimos a diario está plagada de datos no contrastados, de posverdad, de teorías conspirativas…
Todo esto nos convierte, cada vez más, en náufragos perdidos en un mar de especulación. James Bridle, el mediático tecnólogo y autor de estas páginas, nos advierte ante un futuro en el que la promesa contemporánea de un conocimiento.
brindado por la tecnología puede traernos justo lo contrario: una era de incertidumbre, algoritmos predictivos y minuciosos sistemas de vigilancia.
Un libro magistral y aterrador que nos adentra en la inquietante tormenta que acecha el debate de las maravillas del mundo digital.
Reseñas: «Espero los lectores no disfruten esta perceptiva y sugerente obra, sino que, más bien, sientan pavor.» Will Self, The Guardian
«Bridle es un artista y escritor que debate sobre la relación entre tecnología, cultura y conciencia y cuya fama aumenta por momentos. Entre los temas alrededor de los cuales gira su arte están los drones y los coches automatizados. Su nuevo y ambicioso libro presenta cómo la era digital está modificando radicalmente los paradigmas de la experiencia humana.» The Guardian
En este recuento perspicaz de La Ilíada, una joven maestra griega recurre al poder duradero del mito para ayudar a sus estudiantes a sobrellevar los terrores de la ocupación nazi.
Las bombas caen sobre un pueblo griego durante la Segunda Guerra Mundial, y una maestra lleva a sus alumnos a una cueva para refugiarse. Allí les cuenta sobre otra guerra, cuando los griegos sitiaron a Troya. Día tras día, cuenta cómo los griegos sufren de sed, calor y nostalgia, y cómo se enfrentan los oponentes: ejército contra ejército, hombre contra hombre. Los cascos se cortan, las cabezas vuelan, la sangre fluye. Ahora son otros los que invaden Grecia, el ejército de la Alemania nazi. Pero los horrores son los mismos miles de años después.
Theodor Kallifatides proporciona una notable visión psicológica en su versión moderna de La Ilíada, minimizando el papel de los dioses y profundizando en la mentalidad de sus héroes mortales. La epopeya de Homero cobra vida con una urgencia renovada que nos permite experimentar los eventos como si fueran de primera mano, y revela verdades eternas sobre la insensatez de la guerra y lo que significa ser humano.
El guió cinematogràfic és considerat majoritàriament una eina, un text d’impàs cap a la producció d’una pel·lícula, però cada vegada trobem a les llibreries més col·leccions dedicades a la publicació de guions en format llibre. I és que no és fàcil dir on acaba el guió i comença la literatura. No podem obviar que tot i que el guionista pensa necessàriament en imatges, la matèria del guió, allò del que està fet, són les paraules. Segons l’ús que es faci d’aquestes podem distingir dos grans direccions en les que pot treballar un guió: mostrar (majoritàriament associat al cinema) i explicar (majoritàriament associat a la literatura). Tot i que els manuals de guió segueixen animant a seguir la primera ometent elements que la càmera no pugi enregistrar (sentiments, metàfores, comparacions), molts grans guions se serveixen d’un estil més aviat literari per a emfatitzar trets essencials de la pel·lícula. És el cas, no casualment, de molts directors que són els seus propis guionistes. Així, per exemple, trobem que al guió de Barton Fink els germans Coen introdueixen el protagonista com a “odiós però intel·lectual” o que Werner Herzog planteja en la primera escena d’Aguirre que “les muntanyes s’eleven com catedrals”. Aquesta indefinició dels límits entre guió i literatura és recíproca: de la mateixa manera que els cineastes han estat influïts durant dècades per les grans narracions, des que l’audiovisual ha entrat a les nostres vides ha influït la nostra forma d’expressar-nos, pensar i, és clar, escriure. Un llibre de ficció pot decidir si explicar o mostrar, també; doncs és diferent escriure “La Carla estava trista” a “La Carla va entrar a la sala capcota”. De la proporció entre ambdós estils en dependrà el ritme i atmosfera de la història. Guions que es poden llegir com novel·les i novel·les que passen com pel·lícules: els formats s’encreuen i contagien donant lloc a noves maneres de gaudir del cinema i de la literatura.
Com qualsevol creador, un director de cinema es nodreix voluntària o involuntàriament de l’obra dels qui han vingut abans que ell. Conegut per peces de culte com Kill Bill o Pulp Fiction, Quentin Tarantino torna aquestes herències ben explícites, arribant a incorporar en ocasions reproduccions pla a pla de les seves escenes preferides: repartides entre les seves pel·lícules trobem engrunes de Django (Sergio Corbucci, 1966), Los Picapiedra (Brian Levant, 1994), Centauros del desierto (John Ford, 1956), Metropolis (Fritz Lang, 1927) o Superchick (Ed Forsyth, 1973) entre moltíssims altres exemples. Assidu als cinemes i vídeoclubs des de ben petit, el que fa aquesta referencialitat de Tarantino especial és que no contempla cap mena de jerarquia entre pel·lícules més enllà del seu gust personal. Així, al seu particular altar trobem de costat Godard i Jackie Chan, Sergio Leone i Woody Allen o John Woo i Dario Argento. De la sèrie B al cinema d’autor, de les arts marcials a l’spaghetti western, Tarantino ha sabut crear una obra pròpia i un estil visual reconeixible a partir de la juxtaposició i el pastiche. En una entrevista de 1994 per a Empire ens deixa amb tota una declaració d’intencions: “Robo de cada pel·lícula que s’ha fet. M’encanta: el meu treball és agafar això d’aquí i això d’allà i mesclar-ho. Ho robo tot. Els grans artistes roben, no fan homenatges”.
«No és un relat blanc, ni conformista, ni mancat d’autocrítica. És un relat fet a paraula viva, com una narració quasi en directe.»
CARLES PUIGDEMONT
Format: Tapa dura Págines: 680 Medidas: 241 mm x 164 mm PVP 21,90€
Sinopsis
El més senzill i còmode hauria estat no fer aquest llibre. Durant força temps he sospesat l’oportunitat de desar-lo en un calaix la clau del qual la tinguessin generacions futures. Si n’he resolt la publicació és perquè he cregut que el seu contingut podria ser útil no només per entendre millor el passat i el present sinó, molt especialment, per preparar-nos pel futur. Que sigui útil i positiu no vol dir, tanmateix, que estigui lliure d’algunes agrors que tots hauríem volgut estalviar-nos: no és un relat blanc, ni conformista, ni mancat d’autocrítica. Es un relat fet a paraula viva, com una narració quasi en directe.
Finalment, aquestes pàgines que llegireu -si teniu la bondat de fer-ho- demanen una mica d’indulgència i generositat, perquè malgrat l’honestedat i el sacrifici inqüestionable de tots plegats, en alguns dels passatges d’aquesta història no quedem bé. Jo tampoc, és clar.
La continuació, aviat a les llibreries: M’EXPLICO. La reconstrucció del retorn (2018-2020).
¿Hasta qué punto nos convertimos en aquello contra lo que luchamos? El décimo caso de Bevilacqua y Chamorro los lleva a resolver un crimen que transporta al subteniente a su pasado en la lucha antiterrorista en el País Vasco.
Sinopsis de El mal de Corcira:
Un varón de mediana edad aparece desnudo y brutalmente asesinado en una solitaria playa de Formentera. Según varios testimonios recogidos por la Guardia Civil de las islas, en los días previos se lo había visto en compañía de distintos jóvenes en locales de ambiente gay de Ibiza. Cuando sus jefes llaman a Bevilacqua para que se ocupe de la investigación y lo informan de la peculiaridad del muerto, un ciudadano vasco condenado en su día por colaboración con ETA, el subteniente comprenderá que no es un caso más.
Para tratar de esclarecer el crimen, y después de indagar sobre el terreno, Bevilacqua tendrá que trasladarse con su equipo a Guipúzcoa, el lugar de residencia del difunto, a una zona que conoce bien por su implicación casi treinta años atrás en la lucha antiterrorista.
Allí deberá vencer la desconfianza del entorno de la víctima y, sobre todo, lidiar con sus propios fantasmas del pasado, con lo que hizo y lo que dejó de hacer en una «guerra» entre conciudadanos, como la que veinticinco siglos atrás hubo en Corcira —hoy Corfú— y que Tucídides describió en toda su crudeza. Esos fantasmas lo conducirán a una incómoda pregunta que como ser humano y como investigador criminal le concierne inexcusablemente: ¿en qué medida nos conforma aquello contra lo que luchamos?
Lorenzo Silva
Madrid, 1966
Lorenzo Silva (Madrid, 1966) ha escrito, entre otras, las novelas La flaqueza del bolchevique (finalista del Premio Nadal 1997), La sustancia interior, El ángel oculto, El nombre de los nuestros, Carta blanca (Premio Primavera 2004), El blog del inquisidor, Niños feroces, Música para feos, Recordarán tu nombre y la «Trilogía de Getafe» (Algún día, cuando pueda llevarte a Varsovia, El cazador del desierto y La lluvia de París). Es autor de los libros de relatos El déspota adolescente y El hombre que destruía las ilusiones de los niños, del libro de viajes Del Rif al Yebala. Viaje al sueño y la pesadilla de Marruecos y de Sereno en el peligro. La aventura histórica de la Guardia Civil (Premio Algaba de Ensayo). Suya es también la serie policiaca protagonizada por los investigadores Bevilacqua y Chamorro, de la que El mal de Corcira es la última entrega, tras El alquimista impaciente (Premio Nadal 2000), La marca del meridiano (Premio Planeta 2012), Los cuerpos extraños (2014) y Lejos del corazón (2018), entre otras. Junto con Noemí Trujillo, firma una nueva serie policiaca que han iniciado con Si esto es una mujer.
Hi ha grans autors —i K. P. Kavafis és un dels grans entre els grans— que no deixen mai de sorprendre’ns. Quan sembla que els tenim ben apamats i creiem que en coneixem tots els caires i replecs, apareix en el seu arxiu algun text que ens descol·loca. Quan la filòloga italiana Renata Lavagnini va descobrir el manuscrit del conte A la llum del dia, es va adonar de seguida que es trobava davant d’un text excepcional, tant per la seva temàtica com pel gènere narratiu que Kavafis havia escollit per donar-hi forma.
Un relat de fantasmes no era precisament allò que esperariem d’aquest poeta, i més quan ell mateix havia reconegut públicament que no tenia vena de narrador. I, no obstant aixó, no dubtem a qualificar ‘A la llum del dia’ com a obra mestra de la literatura de suspens, ja que el poeta aconsegueix tenir el lector amb l’ai al cor fins a la darrera línia.
Theodor Kallifatides. Traducció del grec modern de Montserrat Camps
Sinopsis: ‘Ningú hauria d’escriure després dels setanta-cinc anys’, havia dit un amic. Als setanta-set anys, bloquejat com a escriptor, Theodor Kallifatides pren la difícil decisió de vendre l’estudi d’Estocolm, on va treballar diligentment durant dècades, i retirar-se. Incapaç d’escriure i, alhora, incapaç de deixar de fer-ho, viatja a la seva Grècia natal amb l’esperança de redescobrir la fluïdesa perduda de llenguatge. En aquest bellíssim text, Kallifatides explora la relació entre una vida amb sentit i un treball amb sentit, i com reconciliar-se amb l’envelliment. Però també s’ocupa de les tendències preocupants a l’Europa contemporània, des de la intolerancia religiosa i els prejudicis contra els immigrants fins a la crisi de l’habitatge i la seva tristesa pel maltractat estat de la seva estimada Grècia. Kallifatides ofereix una meditació profunda, sensible i captivadora sobre l’escriptura i el lloc de cadascú de nosaltres en un món canviant.
Theodor Kallifatides: “Europa ha hecho de la vejez una enfermedad”
Al cumplir 75 años, la agonía de no saber cómo continuar bloqueó al escritor Theodor Kallifatides (Mololai, Grecia, 1938). El idioma adoptado durante 50 años no servía. Ya no. Llevaba medio siglo escribiendo su obra en un idioma ajeno, el sueco. Y en algún momento todo se vino abajo. Había que encontrar otro alfabeto desde el que seguir respirando. Había que abrir surco nuevo. Romper y levantar de nuevo.
Vendió el viejo estudio donde escribió una veintena de novelas. El refugio de cada mañana, de casi todas las tardes desde que en 1964 llegó a Suecia. La guarida donde encerrarse a escribir. La vendió porque había que despojarse de todo. Si ya no había palabras, no tiene sentido mantener el cuarto de jugar. Su editorial sueca le ofrecía adelantos económicos abundantes para que volviese a escribir. Pero no había nada que contar.
La desnudez de no tener a dónde ir, más allá del perímetro de la propia casa, activó un mecanismo inesperado en él: el regreso psíquico a su realidad griega, la nostalgia del mundo original, la ansiedad de recobrarlo.
Theodor Kallifatides quiso regresar por un tiempo, con su mujer, a su pueblo del Peloponeso. Nunca había sentido una urgencia de ese tamaño. Y en 2015 inició un viaje con eco de exorcismo. Aquella experiencia desconcertada tuvo la forma del espanto. Regresar es habitar las sombras. Pero, además, Grecia, estaba devastada en ese año. La crisis económica y los sucesivos (y feroces) rescates financieros habían desecado cualquier estímulo, cualquier opción de futuro, cualquier demanda de normalidad. La realidad de entonces le dio una clave precisa: si volviese a escribir sólo podría ser en griego. Y de ahí viene Otra vida por vivir (Galaxia Gutenberg). Un pequeño tratado de intimidad.
