La narració recorre la trajectòria de Jackson des dels seus inicis amb els Jackson 5 fins al punt àlgid de la seva carrera a finals dels anys vuitanta. El film mostra la pressió familiar, especialment la relació complexa amb el seu pare Joseph Jackson, així com l’ascens meteòric que el va convertir en un fenomen mundial. Tot i això, la pel·lícula evita deliberadament abordar els episodis més controvertits i foscos de la seva vida, fet que condiciona la profunditat del retrat i el converteix en una visió parcial, més centrada en el mite que en la persona.
Un dels punts més destacats del film és la seva posada en escena. Les coreografies, els números musicals i la recreació de moments icònics —com Beat It, Billie Jean o Thriller— ofereixen un espectacle visual que emociona tant els fans com els espectadors que s’hi apropen per primera vegada. Fuqua imprimeix un ritme enèrgic i una mirada respectuosa que converteixen la pel·lícula en un homenatge constant al talent de Jackson.
Tanmateix, aquesta voluntat d’homenatge és també el seu principal punt feble. El guió tendeix a suavitzar conflictes i a evitar qüestions incòmodes, cosa que fa que el resultat sigui un biopic “autoritzat”, brillant en la forma però limitat en el fons. La història avança ràpidament i no aprofundeix prou en la psicologia del protagonista, deixant la sensació que s’ha preferit preservar la llegenda abans que explorar la complexitat humana que hi havia darrere. En conjunt, “Michael”, és una pel·lícula poderosa en l’àmbit musical i visual, capaç de commoure i impressionar, especialment aquells que admiren l’artista. Tot i les seves mancances narratives, ofereix una experiència vibrant i emotiva que celebra el llegat d’un dels artistes més influents del segle XX.