Obsessió, pertorbació, foscor… Tres termes que descriuen directament el film Black Swan del mestre del setè art Darren Aronofsky. Un film impactant, punyent i extremadament cru que narra la petjada psicològica del ballet en la figura del dansaire del s. XXI.
La trama de la pel·lícula gira al voltant d’una intèrpret del món de la dansa (interpretada magistralment per Natalie Portman), una ballarina que aspira a interpretar el Llac dels Cignes. La pel·lícula aborda temàtiques com la competència, l’obsessió, la dualitat i els costums repressius del món del ballet. La seva fixació i la pressió del seu entorn comencen a afectar-la de manera profunda, desencadenant un gir sinistre i imprevisible.
Tot i que Darren Aronofsky duu a terme una narració magistral, l’aspecte més destacat del film és la creació d’una atmosfera inquietant i tensa, fins a arribar a la incomoditat. Darren, utilitzant una combinació de talls ràpids, música intensa i una cinematografia fosca per reflectir l’estat mental de la protagonista, recrea un escenari fatal ple de matisos que inspiren la reflexió sobre els estadis més obscurs de la condició humana.

SOFIA COPPOLA (1971). Directora nord-americana nascuda a Nova York. És un exponent clau del cinema contemporani com a creadora cinematogràfica. Sempre lligada en el món del setè art, iniciant la seva carrera com a actriu (“The Goodfather: Part III”) i després arribant a la cúspide de la seva creació com a directora i guionista. Perquè la directora ha deixat una marca perenne a l’inventari cinematogràfic de principis dels 2000 amb el seu estil únic i distintiu. El seu enfocament es caracteritza per una delicadesa visual, una narrativa introspectiva i una atenció meticulosa als detalls. Una de les característiques que posen en evidència aquests aspectes és el seu fixament en la construcció de personatges femenins plens de capes i matisos. Dones joves que experimenten una etapa de solitud, que se senten alienes, però alhora alineades a la societat. Els temes més recurrents a la seva filmografia són la solitud, la identitat i la recerca de la connexió humana.

La mostra més clara d’aquest interès per personatges que es troben en un moment de transició, en una ceguesa que els impedeix trobar-se en un espai d’ànimes grises, és “Lost In Translation”, un film que esdevé un estudi íntim de la solitud i el desig de connexió humana.

L’any 1995, el grec Theo Angelópulos ens duria una de les obres mestres del cinema contemporani. Una carta d’amor al cinema i a l’art de fer cinema: “La Mirada d’Ulisses”, una absoluta meravella cinematogràfica, un diamant en brut del setè art.
La premissa argumental de l’obra serveix com a introducció a la carta d’amor cap a “fer cinema”. El film segueix la travessia d’un cineasta mentre busca una còpia perduda d’una pel·lícula realitzada pels germans Lumière al territori dels Balcans. Angelópulos situa l’acció en un territori devastat, decadent i, a mesura que el personatge s’endinsa cap a paisatges urbans desurbanitzats per la guerra, la pel·lícula adopta un caràcter de la memòria i els records del protagonista.
Tot i l’argument treballat al detall, el cos de la carta d’amor d’aquesta pel·lícula i l’aspecte que la posiciona en un imprescindible per qualsevol inventari fílmic és la direcció. El grec opta per dur a terme plans seqüència de gran duració per capturar la bellesa inherent a la ruïna originada per una guerra devastadora, assolint una atmosfera de desesperançadora.
La posada en escena és impecable, amb composicions dissenyades al detall i una paleta de colors estudiada, de caràcter ombrívol, que presenta un caràcter melancòlic i nostàlgic. Així com ho fa la banda sonora del film, una mescla perfectament confeccionada plena de referències clàssiques i contemporànies, que permeten elaborar l’ambient obac que presenta.
El film és una oda a la nostàlgia dels que romanen en un paisatge devastat, destruït, acabat. Un poema visual dirigit per una de les grans ments del setè art: Theo Angelópulos.

Per Jaume Ribot.