“Kill Bill: The Whole Bloody Affair” és, probablement, la forma més fidel d’acostar-se a la visió original de Quentin Tarantino. Concebuda inicialment com una sola pel·lícula, però dividida en dos volums per motius comercials, aquesta versió reunificada ofereix una experiència narrativa molt més cohesionada i reveladora. El resultat és una obra de més de quatre hores que combina l’energia explosiva del primer volum amb la introspecció i el lirisme del segon, tot mantenint una coherència tonal que les versions separades només suggerien.
Les transicions entre episodis, que en els volums originals funcionaven com a blocs independents, aquí es fonen en una progressió contínua que reforça la sensació de viatge personal.
Un dels grans atractius d’aquesta versió és la incorporació de material inèdit. La seqüència d’animació sobre el passat d’ORen Ishii s’estén amb nous detalls que intensifiquen el seu dramatisme i la seva brutalitat. Igualment, la batalla contra els Crazy 88 es presenta íntegrament en color, recuperant la força visual i la coreografia original que havien estat parcialment alterades en la versió comercial. Aquestes escenes ampliades no només aporten espectacularitat, sinó que també reforcen la dimensió operística del film.
La direcció de Tarantino, sempre juganera i cinèfila, es beneficia enormement d’aquest format extens. La fotografia de Robert Richardson, amb els seus contrastos marcats i la seva paleta cromàtica deliberadament exagerada, adquireix una nova intensitat quan es pot contemplar sense interrupcions. El muntatge de Sally Menke, el ritme és més orgànic, les pauses respiren millor i els moments de tensió s’estiren amb una elegància que sovint quedava diluïda en el tall comercial.
També destaca la banda sonora, que en aquesta versió es percep com un teixit unitari; és una obra total, un collage estilístic que només funciona plenament quan es presenta com un tot.
Tot i els seus encerts, la pel·lícula continua sent una obra exigent. La seva durada, la intensitat de la violència coreografiada i l’acumulació de referències poden resultar aclaparadores per a espectadors poc habituats al cinema de gènere. Tanmateix, aquesta versió ampliada és una peça imprescindible. No només ofereix una experiència més completa, sinó que també permet entendre amb més claredat l’ambició narrativa i estètica del director.
En definitiva, “Kill Bill: The Whole Bloody Affair” no és només una versió llarga: és la versió definitiva. Una obra que respira, que s’expandeix i que revela la magnitud d’un projecte que, en el seu moment, va quedar fragmentat. Aquí, finalment, es pot veure tal com va ser concebut.
LLIBRERIA DE LA IMATGE 