«La Lea es gronxa a la plaça. Cap amunt. Cap avall. Cap amunt. Cap avall.» Amb aquest pretext, Rodofo del Hoyo descriu el món del cel i el de la terra en una alternança hipnòtica que es trenca quan la nena ha de deixar de gronxar-se perquè plou. I, després de la pluja, surten els cargols. Marta Montañá en pinta, llavors, un de màgic, amb la closca llampant d’aerògraf, que fa que la Lea es vulgui fer petita com ell i acompanyar-lo per descobrir quina és la màgia comuna d’aquests animalons: són nens i nenes, pares i mares alhora.