L’hora novena, d’Alice Mcdermott. Traducció de Marta Hernández.
Ed. Minúscula. 2018

La història comença amb el suïcidi d’en Jim, un immigrant irlandès incapaç de seguir vivint després que l’hagin acomiadat de la feina, una decisió que deixa sola a l’Annie de qui esperava una filla, la Sally. Aquest tràgic esdeveniment neix -i creix- en un marc una mica sòrdid del Brooklin de principis del s. XX.

La salvació sembla sorgir de la providència divina. Les dues ànimes perdudes començaran a teixir un vel extens amb la comunitat de monges que les acullen. S’inicia aquí la submersió en el dia a dia de la vida d’un conjunt de dones ancorades en la fe, posades a prova entre les seves creences, els pecats i les necessitats de gaudir d’allò que s’ofereix al seu voltant, una mica més enllà d’aquella fe que trontolla dins de totes elles, una fe que per força es veuran obligades a emmotllar.

És fàcil caure rendits a l’excel·lent prosa d’Alice McDermott, tan amable amb els detalls que enfoquen la vida des del seu vertigen més profund, tot força dickensià, i, a la vegada, amb un senzill i subtil -però brillant- toc d’humor. L’autora ens parla de solidaritat, aquest és el gran tema, el comú denominador de les relacions familiars, dels lligams sentimentals. Ens embolcalla de reflexions sobre la guerra entre la fe i la culpa, la conjunció entre la humanitat i els remordiments. És el retrat d’una època, d’un camí que dibuixen tres generacions que descobreixen què són realment el perdó, la solidaritat i l’oblit.

Una novel·la que no podeu deixar escapar.