Ja tenim oberta al públic la nova exposició d’arts transversals “Textures”.
Podeu venir a visitar-la fins el 31 de març de 2026 al Carrer Sepúlveda, 87.
Imatges
Dijous 19 de Febrer – Lectura de poesia Radical 3
Ahir, dijous, es va celebrar una altra sessió de la lectura poètica Radical 3. L’acte, com de manera habitual, la va conduir Jaime Parra. Van llegir poemes de producció pròpia els poetes Amanda Bassa, Rocío Exposito, Gustavo Vega, Miguel Ángel Feria i Ambrosio Gallego.
“Monster’s Ball” de Marc Forster
“Monster’s Ball” és un drama colpidor que explora la fragilitat humana en un entorn marcat pel dolor, el racisme i la pèrdua. La pel·lícula segueix les vides de Hank, un funcionari de presó que ha crescut sota la influència d’un pare profundament racista, i Leticia, una dona que lluita per mantenir-se a flotació després de la condemna a mort del seu marit i la mort del seu fill. Tots dos personatges, atrapats en realitats dures i plenes de contradiccions, acaben trobant-se en un moment en què les seves vides s’esfondren, i és precisament en aquesta trobada inesperada on s’obre una escletxa de possible redempció.
La pel·lícula destaca per la seva manera de retratar el patiment sense caure en el melodrama fàcil. La direcció de Marc Forster aposta per una narrativa austera, amb silencis carregats de significat i una fotografia que reforça la sensació d’opressió emocional. No hi ha grans discursos ni escenes grandiloqüents; el pes del relat recau en els gestos, en les mirades i en la manera com els personatges es relacionen amb un món que sovint els és hostil.
Un dels punts més potents del film és la interpretació de Halle Berry, que ofereix un retrat profundament humà i vulnerable de Leticia. La seva actuació transmet una barreja de desesperació i força que travessa l’espectador. Billy Bob Thornton, per la seva banda, construeix un personatge contingut, marcat per una educació emocionalment rígida, que es va esquerdant a mesura que avança la història. La química entre tots dos no és romàntica en el sentit tradicional, sinó que neix de la necessitat, del dolor compartit i de la recerca d’un refugi momentani.
“Monster’s Ball” és una pel·lícula incòmoda, però necessària. No ofereix solucions fàcils ni finals idealitzats; en canvi, convida a reflexionar sobre com el trauma pot condicionar les nostres decisions i sobre com, fins i tot en els contextos més foscos, pot sorgir una forma inesperada de connexió humana. És un film que remou i que deixa un pòsit emocional durador, precisament perquè s’atreveix a mirar de cara allò que sovint preferim evitar.
“Tota una vida” de Hans Steinbichler
La pel·lícula “Tota una vida”, estrenada recentment, és una adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de l’autor austríac Robert Seethaler. Dirigida per Hans Steinbichler, l’obra ens presenta la vida d’Andreas Egger, un home senzill que viu en una vall alpina, i ens convida a recórrer amb ell les vuit dècades que conformen la seva existència. Lluny de les grans gestes o dels personatges extraordinaris, Egger representa la figura de l’home comú, aquell que viu discretament però que, en el fons, conté una riquesa humana immensa.
Des de la seva infantesa, marcada per la duresa i la manca d’afecte, fins a la seva vellesa solitària, Egger transita per una vida plena de moments de dolor, però també de bellesa. La seva relació amb la natura és constant i profunda: les muntanyes, els boscos, la neu i les estacions no són només escenari, sinó companys silenciosos que l’acompanyen i el transformen. La pel·lícula fa servir aquests elements amb una sensibilitat especial, convertint el paisatge en un reflex de l’estat emocional del protagonista.
Un dels moments més commovedors del film és la relació amb Marie, l’amor de la seva vida. Tot i que breu, aquest vincle deixa una empremta inesborrable en Egger, que la recorda amb tendresa al llarg dels anys. La pel·lícula no cau en el melodrama, sinó que opta per una narrativa pausada, contemplativa, que dona espai al silenci, a les mirades, als gestos petits però significatius.
La direcció de Steinbichler destaca per la seva sobrietat i elegància. La fotografia és delicada, amb una paleta de colors que ressalta la bellesa natural del paisatge alpí. La música, subtil i emotiva, acompanya sense imposar-se, reforçant l’atmosfera íntima del film. Les interpretacions, especialment la d’August Zirner en el paper d’Egger en la seva maduresa, són contingudes però plenes de veritat.
“Tota una vida” és una reflexió sobre el pas del temps, sobre la memòria i sobre el valor de les coses senzilles. Ens mostra que cada vida, per humil que sigui, té moments de llum, de connexió, d’amor. És una pel·lícula que ens convida a mirar enrere amb serenitat, a valorar el que hem viscut i a acceptar el que hem perdut.
En definitiva, “Tota una vida” no és només la història d’un home, sinó una meditació sobre la condició humana. Amb una sensibilitat poètica i una mirada compassiva, ens recorda que la vida, amb totes les seves imperfeccions, és digna de ser viscuda i recordada.
“Deliver Me From Nowhere” de Scott Cooper
El silenci que canta seria la clau de Deliver Me From Nowhere
Hi ha pel·lícules que no criden, sinó que murmuren. Deliver Me From Nowhere, dirigida per Scott Cooper, és una d’aquestes. El film s’endinsa en el procés creatiu de Bruce Springsteen durant la gestació de Nebraska (1982), un àlbum que va desafiar les regles del rock per abraçar la cruesa de la solitud.
Jeremy Allen White, conegut per la seva intensitat a The Bear, es transforma en un Springsteen introspectiu, allunyat dels estadis i de la grandesa escènica. Aquí no hi ha himnes ni guitarres rugents, sinó gravacions casolanes, cintes de cassete i una veu que sembla sortir d’un desert emocional. White no imita: interpreta. I en aquest gest, troba la veritat.
La direcció de Cooper és continguda, gairebé reverencial. La càmera observa més que narra, deixant espai al silenci, a les mirades perdudes, als paisatges buits que reflecteixen l’estat d’ànim del protagonista. La fotografia de Masanobu Takayanagi reforça aquesta sensació de buit, amb tons apagats i una llum que sembla sempre a punt de desaparèixer.
La música, evidentment, és el cor de la pel·lícula. Els temes de Nebraska no només acompanyen l’acció, sinó que la defineixen. Cada cançó és una confessió, una ferida oberta, una pregunta sense resposta. La banda sonora, complementada per composicions de Jeremiah Fraites, crea un diàleg entre el Bruce d’abans, i el Bruce que avui recordem.
Deliver Me From Nowhere no és un biopic convencional. No busca explicar-ho tot ni glorificar res. És una pel·lícula sobre el dubte, sobre el pes de la creativitat, sobre el moment en què un artista decideix despullar-se i cantar des de l’abisme. I en aquest abisme, trobem una bellesa que no necessita escenaris ni aplaudiments.
“Animal” una sèrie original de Netflix
ANIMAL
En el panorama cinematogràfic contemporani, també hi ha lloc per a comèdies, sèries d’entreteniment que no perden fuel davant grans peces del setè art modern. En aquest sentit, n’hi ha que fan riure, sense massa complexitat, i d’altres que et fan pensar per què rius. “Animal” pertany a aquesta segona espècie, més atípica, dantesca i, sobretot, més viva. Dirigida amb un pols fi i sostinguda pel carisma de Luis Zahera, la sèrie de Netflix s’endinsa en el xoc entre dos mons —el rural i l’urbà, el pràctic i l’emocional— de forma lúcida, punyent però sempre tendra.
L’Antón, el veterinari de poble que encarna Zahera, és un home que ve d’un món de fang i bèsties, on l’animal és company de feina, no pas un fill substitutiu. Quan la seva neboda Uxía (en una interpretació molt notable de Lucía Caraballo) li ofereix treballar en una botiga de mascotes “de disseny”, s’hi endinsa com qui travessa una frontera invisible: la d’un temps nou on els gossos tenen ansietat, els gats enganyen i els conills necessiten teràpia. El resultat és una successió d’escenes tan absurdes com reveladores, on el sentit comú de l’Antón actua com a mirall incòmode d’una societat que ha substituït la natura per la seva caricatura afectiva.
La sèrie funciona perquè no menysté cap dels seus mons. Ni ridiculitza el rural com a espai de retràs, ni glorifica la sensibilitat urbana. En lloc d’això, mostra amb humor i melancolia la incomunicació entre dues maneres d’entendre el vincle amb els animals (i, és clar, amb la moralina evident de com aquests ens fan d’espill als humans). L’Antón de Zahera és una meravella rude, cansada i dolça sense saber-ho, capaç de fer riure mentre et deixa amb una estranya sensació de tristesa al fons de la gola. Caraballo, pel seu costat, dona a Uxía una ingenuïtat moderna que mai no cau en el tòpic. Entre tots dos hi ha una química natural, feta de burles i d’afecte, que sosté tota la temporada.
“Animal” també brilla en el seu retrat visual. Els capítols alternen la llum càlida i quieta del camp amb els neons artificials de la botiga Kawanda, com si la sèrie volgués recordar-nos que la modernitat brilla, però no escalfa. Aquest contrast, lluny de ser només estètic, marca el to moral de la història, que ens recorda que allò autèntic pot ser brut, i allò net pot ser buit.
Potser algunes trames secundàries s’allarguen més del necessari, però Animal sap mantenir la coherència entre la seva sàtira i el seu cor. El seu humor no és de gags, sinó de situacions humanes, d’aquelles que et fan riure mentre reconeixes la teva pròpia absurditat. En definitiva, és una sèrie que parla dels animals per parlar de nosaltres, de com intentem domesticar-ho tot —fins i tot els sentiments— i del ridícul que fem quan oblidem que també som bèsties.
Sense grans pretensions, “Animal” acaba convertint-se en una comèdia d’una veritat inesperada, la d’un home desplaçat que troba, entre lladrucs, un sentit a seguir endavant. I això, enmig de tanta ficció calculada, ja és molt més del que sembla.
LLIBRERIA DE LA IMATGE 