“I’m Thinking of Ending Things” de Charlie Kaufman

“I’m Thinking of Ending Things” (2020), de Charlie Kaufman, és una obra que traspua les fronteres del cinema convencional per endinsar-se en els terrenys pantanosos de la ment humana, on la realitat i la ficció produeixen una mescla homogènica per tal d’esdevenir un flux indistingible. No és només una pel·lícula; s’alça com un laberint existencial, un mirall fracturat que reflecteix les múltiples capes de la consciència i la inconsciència (i la preconsciència, en un sentit freudià). Kaufman, d’habitual mestria, construeix una narració que és alhora una apologia dignificadora sobre la identitat, la memòria i la solitud, franquejant amb elegància les convencions narratives clàssiques.

El film sembla la punta de l’iceberg d’una congregació gèlida immensa que, en el subterfugi, amaga una teranyina intel·lectualoide d’una solidesa eixordadora, que evoca aquella qüestió essencial antropològica sobre la naturalesa del jo i la impossibilitat de definir-nos d’una manera estable. La fluïdesa identitària dels personatges, especialment de Lucy (Jessie Buckley), que canvia de nom, de professió i fins i tot de personalitat, és una al·legoria reveladora de la fragilitat de la identitat humana. Kaufman suggereix que el jo no és una entitat fixa sinó una construcció fràgil, un collage de memòries, desitjos i pors que es destrueixen i construeixen constantment. Aquesta idea sembla casar-se amb la construcció de la subjectivitat lacaniana, que altres filòsofs i cineastes ja han explorat excel·lentment com Slavoj Zízek.

La pel·lícula també s’endinsa en el terreny de la memòria i la seva relació amb la realitat. Kaufman planteja que la memòria no és un arxiu objectiu sinó una narració subjectiva, una ficció que s’escriu per atorgar un sentit a les nostres vides. Aquesta idea es reflecteix en l’estructura no lineal de la pel·lícula, on les escenes se superposen i es contradiuen, creant una sensació de desorientació i incertesa. La memòria, com la realitat, es revela com una construcció fràgil i inestable, susceptible de ser distorsionada pels nostres desitjos i pors.

La solitud és un altre tema capital en la pel·lícula. El personatge del conserge escolar, interpretat per Guy Boyd, és una figura tràgica que encapsula la desesperança i l’aïllament de l’ésser humà. La seva existència grisa i insignificant és un recordatori de la condició humana, marcada per la fugacitat i la manca de sentit. Kaufman explora aquesta solitud no només com a fenomen individual sinó com a condició universal, una conseqüència inevitable de la nostra incapacitat per connectar veritablement amb els altres. La relació entre Lucy i Jake, plena de malentesos i tensions no resoltes, és un reflex d’aquesta incomunicabilitat essencial.

El film aborda la qüestió de l’art i la seva relació amb la vida, temàtica íntimament lligada a la professió del director i guionista. Lucy, com a poeta, pintora i crítica de cinema, representa la cerca de sentit a través de la creació artística. Tanmateix, Kaufman sembla qüestionar la capacitat de l’art per transcendir la condició humana. Les obres d’art que apareixen a la pel·lícula —des del poema “Bone Dog” fins a les pintures de Ralph Albert Blakelock— són productes d’una ment fragmentada, intentes fallits de capturar alguna cosa que sempre s’escapa. L’art, com la memòria, es revela com una construcció fràgil, una mentida necessària que ens ajuda a enfrontar-nos al buit existencial.

Cal advertir, però, que “I’m Thinking of Ending Things” és una reflexió sobre la mortalitat i la inevitabilitat de la fi, en última instància. La pel·lícula està impregnada d’una sensació de pèrdua i decadència, des del paisatge nevat i desolat fins als cossos congelats dels xais a la granja. Kaufman suggereix que la vida és un procés de descomposició constant, on la mort i la vida estan inextricablement lligades. Aquesta visió pessimista es contraposa, però, amb una comprensió profunda i compassiva de la condició humana. Malgrat la seva desolació, la pel·lícula és un acte d’empatia, un reconeixement de la nostra vulnerabilitat compartida.

En suma, I’m Thinking of Ending Things és una obra que desafia i commou, una exploració audaç dels abismes de la ment humana i les qüestions fonamentals de l’existència. Kaufman no ofereix respostes fàcils ni resolucions reconfortants; en canvi, ens convida a confrontar les nostres pròpies incerteses i por. La pel·lícula és un recordatori que, com diu Lucy, “tota memòria és ficció”, i que la nostra comprensió del món i de nosaltres mateixos és sempre provisional i incompleta.

Per Jaume Ribot

“Embryo, Larva, Butterfly” de Kyros Papavassiliou

“Embryo, Larva, Butterfly” és una obra cinematogràfica que s’endinsa en les profunditats de la condició humana a través d’una premissa tan potent com intrèpida: la vivència arbitrària del temps en un univers paral·lel. Kyros Papavassiliou, director i autor de la peça, amb una audàcia conceptual que desafia les convencions narratives, proposa un film que oscil·la entre el minimalisme estètic i una dosi hiperbòlica de qüestionament existencial, tot explorant les fractures i les simbiosis de les relacions humanes en un context on el temps no és una línia, sinó un laberint de records, presents i futurs que es barregen i es contradiuen.

La pel·lícula parteix d’una idea força suggerent: en un món on el temps es manifesta de manera no lineal i impredictible, una parella es veu obligada a enfrontar-se no només als canvis constants de la seva realitat, sinó també a la inestabilitat dels seus propis records i emocions. Aquesta premissa, que podria haver donat lloc a una explosió dramàtica i visual, es desenvolupa amb un to de contenció que, tot i ser revelador en la seva posada en escena, acaba essent insuficient davant els camins de possibilitats que l’univers dramàtic suggereix. Papavassiliou planteja un debat dantesc, atreviria a denominar kafkià, sobre la naturalesa del temps, la memòria i la identitat, però opta per no oferir respostes concloents, deixant el públic en un estat de reflexió oberta, que, en aquest cas, és eufemisme de la frustració que pot ocasionar.

La pel·lícula es mou en un terreny tragicòmic, on l’angoixa existencialista fa de teló de fons per a situacions que oscil·len entre el patètic i l’absurd. Aquest contrast, però, no sempre aconsegueix impactar amb la força que cabria esperar. Tot i que hi ha moments d’una nitidesa conceptual admirable, el conjunt del film es caracteritza per una asèpsia formal que, encara que coherent amb el seu estil experimental, no arriba a accelerar dramàticament les situacions que planteja. Així, la progressió dramàtica es queda, en certa manera, a mig gas, desaprofitant un material narratiu i visual que, sense dubte, tenia el potencial per transcendir encara més.

No obstant això, “Embryo, Larva, Butterfly” és una proposta que mereix ser visionada pel seu atreviment i per la seva capacitat per deixar entre línies més del que mostra. La pel·lícula és un exercici de cinema contemplatiu, on l’estètica i l’absurd existencialista que acostaria al terreny intel·lectual de Nagel, es troben en un diàleg constant. La posada en escena, amb una sensibilitat gairebé pictòrica, revela una mirada única i un domini del llenguatge visual que situa Papavassiliou com un dels noms amb més potencial (pendent de manifestar) del cinema grec contemporani experimental. Les seves imatges, carregades de simbolisme, conviden a una reflexió profunda sobre la fragilitat de les relacions humanes i la nostra relació amb el temps, però també deixen una sensació d’incompletud, com si la pel·lícula fos només l’embrió d’una idea que mai arriba a eclosionar del tot. Heus aquí la màgia que empresona el film; seqüències com l’eròtica al llit del matrimoni o la construcció visual i temàtica del cinema que mostra la cinta, són exemples de la capacitat del seu creador. L’analogia és evident, però allò que ens permet copsar el grec és un embrió del que, en un futur, ens podrà oferir.

En definitiva, “Embryo, Larva, Butterfly” és una obra que, malgrat les seves limitacions,
representa una proposta original i suggestiva. És un film que, encara que no exploti tot el seu potencial, ofereix una experiència visual i intel·lectual que desafia i commou, situant-se com una peça clau per entendre les direccions audaces que el cinema experimental pot prendre en el futur.

Per Jaume Ribot

HOMENATGE A LYNCH

David Lynch (Montana, 1946) ocupa un lloc únic en la història del cinema contemporani com a arquitecte d’un univers cinematogràfic que desafia constantment les estructures narratives convencionals i les expectatives del públic. La seva obra ha estat qualificada sovint com a surrealisme cinematogràfic, però el seu estil transcendeix aquest marc per explorar les profunditats més fosques i ambivalents de l’existència humana. Aquest director nord-americà ha desenvolupat una filmografia que s’inscriu en el concepte de cult movie no només pel seu caràcter subversiu i experimental, sinó també per l’impacte que ha generat en la crítica i en els espectadors al llarg del temps.

La seva primera pel·lícula, Eraserhead (1977), pot ser interpretada com una al·legoria existencial de l’angoixa i l’alienació, configurant-se com un manifest estètic i temàtic que prefigura l’univers visual i sonor del director. En aquesta obra, Lynch combina el grotesc amb el sublim, emprant el blanc i negre per accentuar una atmosfera opressiva i un paisatge industrial que esdevé gairebé un personatge en si mateix. La narrativa fragmentada i la simbologia críptica d’aquesta pel·lícula són elements recurrents que reapareixen en títols posteriors com Blue Velvet (1986) i Lost Highway (1997).

Blue Velvet es pot considerar una peça clau en l’evolució artística de Lynch, ja que aconsegueix equilibrar el seu vessant experimental amb una estructura narrativa més convencional, tot i mantenir el seu segell distintiu: la dissecció de la foscor latent sota la superfície de la vida quotidiana. Aquesta pel·lícula aborda temes com la corrupció moral, la sexualitat i el voyeurisme, tot plegat presentat a través d’una estètica de contrastos: la innocència versus la perversió, la llum versus la foscor. El personatge de Frank Booth (interpretat magistralment per Dennis Hopper) esdevé una personificació de l’horror i l’absurd, elements centrals en l’obra de Lynch.

A Twin Peaks (1990), Lynch amplifica aquestes preocupacions temàtiques a través del format televisiu, demostrant que el seu estil podia expandir-se més enllà del cinema. Aquesta sèrie redefiní les expectatives de la narrativa serialitzada amb un to que oscil·la entre el melodrama, el terror psicològic i l’humor absurd. La importància cultural de Twin Peaks rau no només en el seu impacte en la televisió contemporània, sinó també en la seva capacitat d’articular una cosmogonia pròpia: un univers on allò quotidià i allò sobrenatural conviuen en una tensió constant.

Amb films com Mulholland Drive (2001), considerat sovint la seva obra més madura, Lynch explora la natura fragmentada de la identitat, el desig i el somni americà. Aquesta pel·lícula es presenta com un puzle laberíntic que desafia qualsevol lectura unívoca. La intersecció entre realitat, somni i fantasia és una constant en la seva obra, suggerint que el cinema mateix és una experiència onírica, plena de múltiples capes de significat.

En definitiva, l’obra de Lynch es caracteritza per la seva capacitat de transformar allò ordinari en extraordinari, de confrontar l’espectador amb els abismes del subconscient i d’interrogar els límits del llenguatge cinematogràfic. A través d’una estètica visceral, Lynch no només crea imatges inesborrables, sinó que redefineix el paper del cinema com a vehicle per explorar els confins de la condició humana. La seva influència és incommensurable, no només com a cineasta de culte, sinó com a autor que ha contribuït a expandir les fronteres de l’art cinematogràfic.


Per Jaume Ribot

“Els petits amors” de Celia Rico

Celia Rico Clavellino torna amb “Els petits amors” (2024), un delicat exercici cinematogràfic que eleva la quotidianitat a una dimensió gairebé transcendent. La directora sevillana, que ja havia explorat el vincle entre mares i filles a “Viaje al cuarto de una madre”, refina la seva mirada per traçar un retrat íntim i colpidor que desvela les capes més profundes de la convivència, l’afecte i la resistència emocional.

La pel·lícula s’ubica en el microcosmos d’una casa rural, un escenari que es transforma en el marc de tensions i reconciliacions. Teresa, interpretada amb una sensibilitat exquisida, torna a casa per cuidar la seva mare Ani, convalescent després d’un accident domèstic. Aquest retrobament forçat trenca la rutina i les estructures de la llar, desencadenant un xoc de personalitats i ferides emocionals llargament soterrades. Rico utilitza la casa, un espai aparentment estàtic i segur, com un personatge viu que registra els tremolors sísmics d’aquesta relació en conflicte.

La càmera de Rico habita la casa com un testimoni silenciós. Els plans tancats i la il·luminació natural emfatitzen la sensació de claustrofòbia emocional, mentre que els enquadraments, meticulosament orquestrats, suggereixen tant les fractures com les connexions latents entre els personatges. Aquest joc visual es complementa amb un guió que, lluny de recórrer a girs dramàtics evidents, treballa en les zones intermèdies: allò no dit, el que s’insinua, allò que es filtra com la llum tènue a través d’una persiana. En aquest escenari aparentment bucòlic, Rico dissecciona amb precisió quirúrgica els conflictes generacionals i personals. Teresa, que es debat entre quedar-se i marxar als Estats Units amb la seva parella, representa una generació atrapada entre les demandes del passat i les promeses del futur. Per la seva banda, Ani, la figura materna interpretada amb una intensitat continguda, s’aferrà a les rutines com a darrera línia de defensa davant l’erosió del temps i la independència de la seva filla. Entre ambdues, els silencis pesen tant com les paraules, i les mirades esdevenen un camp de batalla emocional.

El simbolisme de la casa, amb les seves parets que acumulen records i tensions, s’expandeix per convertir-se en una metàfora de les mateixes protagonistes. Mare i filla són retratades com estructures complexes, amb passadissos ocults i habitacions tancades que, a poc a poc, es van obrint. Aquesta analogia arquitectònica es desplega amb una subtilesa que recorda les millors faules, on el que és quotidià i el que és metafísic coexisteixen sense estridències.
L’entorn natural, amb la seva calidesa aclaparadora i serenitat aparent, afegeix una capa més de significació. És un paradís i una presó, un refugi que ofereix tant consol com asfíxia. Quan la tensió esdevé insuportable, la pel·lícula ens porta a l’exterior, oferint un respir que no és només físic, sinó també narratiu. La relació entre l’interior i l’exterior, entre l’espai domèstic i el paisatge circumdant, subratlla la dicotomia central del film: el conflicte entre l’arrelament i la llibertat, entre tenir cura i buscar autonomia.

En el títol de la pel·lícula, “Els petits amors”, s’hi amaga una declaració d’intencions. Rico ens convida a contemplar l’amor, no com un gran gest èpic, sinó com un conjunt d’actes diminuts i significatius: una paraula dita a temps, una mirada que suavitza una discussió, una capa de pintura que cobreix una paret plena de cicatrius. Aquest és un cinema de matisos, de detalls mínims que, acumulats, construeixen una narrativa profunda i universal.


Per Jaume Ribot

CARTELLERA 11 d’AGOST

REY ARTURO
Rey Arturo: La leyenda de la espada
King Arthur: Legend of the Sword (2017)

Sinopsis:
Un joven Arturo callejero que dirige a su pandilla por los callejones de Londonium. Tras sacar la espada de Excalibur, se verá obligado a tomar algunas duras decisiones. Junto a una misteriosa mujer llamada Guinevere, deberá aprender a manejar la espada, vencer a sus demonios y unir al pueblo para derrotar al tirano Vortigern, quien robó su corona y asesinó a sus padres antes de convertirse en rey.

Director: Guy Ritchie
Guión: John Hodge, Joby Harold
Reparto: Charlie Hunnam, Jude Law, Eric Bana, Hermione Corfield, Astrid Bergès-Frisbey, Djimon Hounsou, Annabelle Wallis, Mikael Persbrandt, Kingsley Ben-Adir, Tom Metcalfe, Daniel Harland, Peter Stacey, Nigel Murfitt, Chris Marchant.
País: USA
Año: 2017
Duración: 126 min.
Fantasía

Continua llegint “CARTELLERA 11 d’AGOST”

ESTRENOS 12 de MAYO

cartelera1

ALIEN

Alien: Covenant

Sinopsis:
Rumbo a un remoto planeta en el lado lejano de la galaxia, la tripulación de la nave colonial Covenant descubre lo que ellos piensan que es un paraíso desconocido, pero en realidad es un mundo oscuro y peligroso cuyo único habitante es el “sintético” David (Michael Fassbender), diez años después el único sobreviviente de la condenada expedición Prometheus.

 

Director: 
Ridley Scott

Guión:
Michael Green

Reparto:
Michael Fassbender, Katherine Waterston, Danny McBride, Demian Bichir, Jussie Smollett, Amy Seimetz, Carmen Ejogo, Callie Hernandez, Billy Crudup, Noomi Rapace.

País: USA

Año: 2016

Duración: 123 min.

Ciencia Ficción, Thriller, Terror

Continua llegint “ESTRENOS 12 de MAYO”

ESTRENOS 5 de MAYO

Nunca digas su nombre

The Bye Bye Man (2016)

Sinopsis:
Cuando tres estudiantes universitarios se mudan a una vieja casa fuera del campus, sin querer liberan a “Bye Bye Man”, un ente sobrenatural que persigue a quien descubre su nombre. Intentarán mantener su existencia en secreto para alejar al resto de una muerte segura.

Director:
Stacy Title

Guión:
Robert Damon Schneck, Jonathan Penner

Reparto:
Douglas Smith, Lucien Laviscount, Cressida Bonas, Doug Jones, Michael Trucco, Faye Dunaway, Erica Tremblay, Cleo King, Marisa Echeverria, Jenna Kanell, Carrie-Anne Moss, Ava Penner, Seth William Meier, Dan Anders, Kurt Yue.

  • Terror, Thriller
  • Pais: USA
  • Año: 2016

Continua llegint “ESTRENOS 5 de MAYO”

ESTRENOS 21 de ABRIL

John Wick: Pacto de sangre

John Wick: Chapter 2 (2017)

Sinopsis:
El legendario asesino John Wick (Keanu Reeves) se ve obligado a salir de su retiro por un antiguo socio inmerso en un complot para controlar la siniestra hermandad internacional de asesinos. Obligado por un juramento de sangre, John viaja a Roma para ayudarle; allí se enfrentará a algunos de los asesinos más letales del mundo.

Director:
David Leitch, Chad Stahelski

Guión:
Derek Kolstad

Reparto:
Keanu Reeves, Common, John Leguizamo, Lance Reddick, Thomas Sadoski, Bridget Moynahan, Ruby Rose, Riccardo Scamarcio, Peter Stormare, Ian McShane, Laurence Fishburne, Peter Serafinowicz, Franco Nero, Aly Mang.

  • Acción, Crimen, Thriller
  • Pais: USA
  • Año: 2017
  • Duración: 122 min.

Continua llegint “ESTRENOS 21 de ABRIL”

ESTRENOS 14 de ABRIL

Un golpe con estilo

Going In Style (2016)

Sinopsis:
Willie, Joe y Al, unos amigos de toda la vida que deciden rechazar la jubilación y desviarse del buen camino por primera vez en sus vidas cuando sus fondos de pensión se convierten en humo como consecuencia de una crisis empresarial, en la comedia Un golpe con estilo, del director Zach Braff. Desesperados por pagar las facturas y seguir adelante con sus seres queridos, los tres lo arriesgan todo al embarcarse en una temeraria oferta de atracar al mismísimo banco que se quedó con su dinero.

Director:
Zach Braff

Guión:
Theodore Melfi

Reparto:
Michael Caine, Morgan Freeman, Alan Arkin, Joey King, Matt Dillon, Ann-Margret, Maria Dizzia Maria Dizzia, Josh Pais, Katlyn Carlson, Nick Austin, Olli Haaskivi, Marlon Perrier, James Brickhouse, Marc Chouen, Joe Dolinsky.

  • Acción, Crimen, Comedia
  • Pais: USA
  • Año: 2016
  • Duración: 96 min.

Continua llegint “ESTRENOS 14 de ABRIL”

ESTRENOS 7 de ABRIL

Power rangers

Sinopsis:
Billy, Zack, Kimberly, Trini y Jason son un grupo de adolescentes con las típicas preocupaciones de su edad. Pero todo cambia cuando, después de entrar en contacto con un extraño objeto, descubren que tienen superpoderes. De la noche a la mañana, se conviertenen en superhéroes, así que deciden aprovechar sus increíbles cualidades para salvar el mundo. Y es que, Angel Grove, la pequeña ciudad en la que viven, y el resto del planeta están en peligro por culpa de una amenaza alienígena.

Los cinco jóvenes se convertirán entonces en los Power Rangers: Billy (RJ Cyler) será el ranger azul, Zack (Ludi Lin) se convertirá en el Ranger Negro, Kimberly (Naomi Scott) se transformará en la Ranger Rosa, Trini (Becky G.) será la Ranger Amarillo y Jason (Dacre Montgomery) el Ranger Rojo. Juntos, y ayudados por Zordon (Bryan Cranston), el mentor de los cinco jóvenes luchadores, tendrán que enfrentarse contra la malvada villana alienígena Rita Repulsa (Elizabeth Banks), para evitar que la Tierra caiga en sus garras.

Director:
Dean Israelite

Reparto:
Dacre Montgomery, RJ Cyler, Naomi Scott

  • Acción, Aventura, Ciencia ficción
  • EE.UU.

Continua llegint “ESTRENOS 7 de ABRIL”

ESTRENOS 31 de MARZO

Ghost in the Shell: El alma de la máquina

Ghost in the Shell (2017)

Sinopsis:
Ambientada en el siglo XXI, el personaje principal de la trama es Motoko Kusanagi, mayor a cargo de las operaciones encubiertas de la Sección Policial de Seguridad Pública 9 especializada en crímenes tecnológicos. La misma Kusanagi es prácticamente un cyborg (un cerebro humano en un cuerpo artificial) capaz de realizar hazañas sobrehumanas especialmente requeridas por su trabajo.

Director:
Rupert Sanders

Guión:
William Wheeler

Reparto:
Scarlett Johansson, Michael Pitt, Juliette Binoche, Michael Wincott, Pilou Asbæk, Beat Takeshi, Christopher Obi, Joseph Naufahu, Chin Han, Kaori Momoi, Yutaka Izumihara, Tawanda Manyimo, Lasarus Ratuere, Danusia Samal, Rila Fukushima.

  • Acción, Ciencia Ficción, Thriller
  • Pais: USA
  • Año: 2017

Continua llegint “ESTRENOS 31 de MARZO”

ESTRENOS 24 de MARZO

El Bar

((2016))

Sinopsis:
Nueve de la mañana: un grupo de personas absolutamente heterogéneo desayuna en un bar en el centro de Madrid. Uno de ellos tiene prisa: Al salir por la puerta, recibe un disparo en la cabeza. Nadie se atreve a socorrerle. Están atrapados.

Director:
Álex de la Iglesia

Guión:
Álex de la Iglesia, Jorge Guerricaechevarría

Reparto:
Mario Casas, Blanca Suárez, José Sacristán, Carmen Machi, Terele Pávez, Alejandro Awada, Jaime Ordóñez, Secun de la Rosa, Joaquín Climent, Jordi Aguilar, Mamen García, Diego Braguinsky

  • Comedia, Thriller
  • Pais: España
  • Año: (2016)

Continua llegint “ESTRENOS 24 de MARZO”