“Killers of the Flower Moon” de Martin Scorsese

Hi ha pel·lícules que narren una història, i n’hi ha que interroguen l’estructura mateixa del
relat. Killers of the Flower Moon, de Martin Scorsese, pertany a aquest segon ordre. Més
enllà del seu revestiment de western tardà i thriller històric, el film proposa una meditació
amarga sobre la memòria, la veritat i el pacte fundacional de la violència que sosté els
Estats Units. Adaptant el llibre de David Grann, Scorsese no filma una crònica criminal sinó
una èpica negativa del naixement de la nació, una genealogia fosca a la manera de Nietzsche o Foucault, en què la veritat no emergeix com llum sinó com trauma.


El relat se situa a la dècada de 1920, a la nació Osage, on els habitants indígenes s’han
convertit en els individus més rics del país gràcies al petroli. La paradoxa, però, és
devastadora: aquesta riquesa, lluny de generar emancipació, esdevé la causa de la seva
aniquilació. El film traça la seqüència sistemàtica dels assassinats dels Osage per part
d’homes blancs, encarnada en la figura d’un Ernest Burkhart (Leonardo DiCaprio) que
oscil·la entre l’amor, la submissió i la traïció.


Scorsese, lluny de qualsevol forma d’exotització o d’heroisme postcolonial, opta per una
posada en escena d’una lucidesa moral despietada. La càmera, sovint contemplativa i
pesada com un ull que no pot deixar de mirar, observa l’horror com qui documenta la ruïna d’una època. L’absència de redempció no és una impostura nihilista, sinó una afirmació sobirana de la història com lloc sense redreçament. En aquest sentit, el film manté una afinitat secreta amb la crítica adorniana de la cultura: allò que es presenta com progrés o racionalitat (la justícia, l’amor, la família, el negoci) és precisament el rostre civilitzat de la barbàrie.


D’un punt de vista filosòfic, el film és una exploració sobre la condició de testimoni. La veritat no pertany als qui expliquen la història, sinó als qui ja no poden fer-ho. Com en Primo Levi o Walter Benjamin, l’autenticitat del relat rau en la seva impossibilitat. La sobrietat amb què
Lily Gladstone encarna Mollie Burkhart no és una absència expressiva, sinó una forma de
resistència ontològica. Ella és, podríem dir, una figura derridiana: un cos que porta la memòria sense poder-la articular. No parla; persisteix. I en la seva presència muda, el film
accedeix a la seva veritat més inquietant.


El final, amb l’epíleg radiofònic que dramatitza la història com un entreteniment —banalitzat, blanc, purgat de dolor— és un cop de geni. És aquí on Scorsese es juga tot: un moment meta-cinematogràfic on el cineasta es fa present per confessar, literalment, la seva
impotència i el seu deute. Aquest gest d’autoinculpació no és una forma de penitència
cristiana, sinó un acte polític: denunciar l’estructura colonial del relat, fins i tot quan aquest
pretén ser just. És una confessió que apel·la, com diria Judith Butler, a una ètica de la
responsabilitat que mai no es pot tancar del tot.


Scorsese signa, així, el seu film més despullat i més greu. Un testament cinematogràfic que,
com tota gran obra moderna, no proposa un sentit, sinó una ferida. I en aquest tall —entre la història i el seu relat, entre l’amor i la traïció, entre el cos viu i el cos expropiat— hi descansa una veritat que només el cinema, quan renuncia a ser espectacle, pot arribar a tocar.

Per Jaume Ribot

“I’m Thinking of Ending Things” de Charlie Kaufman

“I’m Thinking of Ending Things” (2020), de Charlie Kaufman, és una obra que traspua les fronteres del cinema convencional per endinsar-se en els terrenys pantanosos de la ment humana, on la realitat i la ficció produeixen una mescla homogènica per tal d’esdevenir un flux indistingible. No és només una pel·lícula; s’alça com un laberint existencial, un mirall fracturat que reflecteix les múltiples capes de la consciència i la inconsciència (i la preconsciència, en un sentit freudià). Kaufman, d’habitual mestria, construeix una narració que és alhora una apologia dignificadora sobre la identitat, la memòria i la solitud, franquejant amb elegància les convencions narratives clàssiques.

El film sembla la punta de l’iceberg d’una congregació gèlida immensa que, en el subterfugi, amaga una teranyina intel·lectualoide d’una solidesa eixordadora, que evoca aquella qüestió essencial antropològica sobre la naturalesa del jo i la impossibilitat de definir-nos d’una manera estable. La fluïdesa identitària dels personatges, especialment de Lucy (Jessie Buckley), que canvia de nom, de professió i fins i tot de personalitat, és una al·legoria reveladora de la fragilitat de la identitat humana. Kaufman suggereix que el jo no és una entitat fixa sinó una construcció fràgil, un collage de memòries, desitjos i pors que es destrueixen i construeixen constantment. Aquesta idea sembla casar-se amb la construcció de la subjectivitat lacaniana, que altres filòsofs i cineastes ja han explorat excel·lentment com Slavoj Zízek.

La pel·lícula també s’endinsa en el terreny de la memòria i la seva relació amb la realitat. Kaufman planteja que la memòria no és un arxiu objectiu sinó una narració subjectiva, una ficció que s’escriu per atorgar un sentit a les nostres vides. Aquesta idea es reflecteix en l’estructura no lineal de la pel·lícula, on les escenes se superposen i es contradiuen, creant una sensació de desorientació i incertesa. La memòria, com la realitat, es revela com una construcció fràgil i inestable, susceptible de ser distorsionada pels nostres desitjos i pors.

La solitud és un altre tema capital en la pel·lícula. El personatge del conserge escolar, interpretat per Guy Boyd, és una figura tràgica que encapsula la desesperança i l’aïllament de l’ésser humà. La seva existència grisa i insignificant és un recordatori de la condició humana, marcada per la fugacitat i la manca de sentit. Kaufman explora aquesta solitud no només com a fenomen individual sinó com a condició universal, una conseqüència inevitable de la nostra incapacitat per connectar veritablement amb els altres. La relació entre Lucy i Jake, plena de malentesos i tensions no resoltes, és un reflex d’aquesta incomunicabilitat essencial.

El film aborda la qüestió de l’art i la seva relació amb la vida, temàtica íntimament lligada a la professió del director i guionista. Lucy, com a poeta, pintora i crítica de cinema, representa la cerca de sentit a través de la creació artística. Tanmateix, Kaufman sembla qüestionar la capacitat de l’art per transcendir la condició humana. Les obres d’art que apareixen a la pel·lícula —des del poema “Bone Dog” fins a les pintures de Ralph Albert Blakelock— són productes d’una ment fragmentada, intentes fallits de capturar alguna cosa que sempre s’escapa. L’art, com la memòria, es revela com una construcció fràgil, una mentida necessària que ens ajuda a enfrontar-nos al buit existencial.

Cal advertir, però, que “I’m Thinking of Ending Things” és una reflexió sobre la mortalitat i la inevitabilitat de la fi, en última instància. La pel·lícula està impregnada d’una sensació de pèrdua i decadència, des del paisatge nevat i desolat fins als cossos congelats dels xais a la granja. Kaufman suggereix que la vida és un procés de descomposició constant, on la mort i la vida estan inextricablement lligades. Aquesta visió pessimista es contraposa, però, amb una comprensió profunda i compassiva de la condició humana. Malgrat la seva desolació, la pel·lícula és un acte d’empatia, un reconeixement de la nostra vulnerabilitat compartida.

En suma, I’m Thinking of Ending Things és una obra que desafia i commou, una exploració audaç dels abismes de la ment humana i les qüestions fonamentals de l’existència. Kaufman no ofereix respostes fàcils ni resolucions reconfortants; en canvi, ens convida a confrontar les nostres pròpies incerteses i por. La pel·lícula és un recordatori que, com diu Lucy, “tota memòria és ficció”, i que la nostra comprensió del món i de nosaltres mateixos és sempre provisional i incompleta.

Per Jaume Ribot

“Embryo, Larva, Butterfly” de Kyros Papavassiliou

“Embryo, Larva, Butterfly” és una obra cinematogràfica que s’endinsa en les profunditats de la condició humana a través d’una premissa tan potent com intrèpida: la vivència arbitrària del temps en un univers paral·lel. Kyros Papavassiliou, director i autor de la peça, amb una audàcia conceptual que desafia les convencions narratives, proposa un film que oscil·la entre el minimalisme estètic i una dosi hiperbòlica de qüestionament existencial, tot explorant les fractures i les simbiosis de les relacions humanes en un context on el temps no és una línia, sinó un laberint de records, presents i futurs que es barregen i es contradiuen.

La pel·lícula parteix d’una idea força suggerent: en un món on el temps es manifesta de manera no lineal i impredictible, una parella es veu obligada a enfrontar-se no només als canvis constants de la seva realitat, sinó també a la inestabilitat dels seus propis records i emocions. Aquesta premissa, que podria haver donat lloc a una explosió dramàtica i visual, es desenvolupa amb un to de contenció que, tot i ser revelador en la seva posada en escena, acaba essent insuficient davant els camins de possibilitats que l’univers dramàtic suggereix. Papavassiliou planteja un debat dantesc, atreviria a denominar kafkià, sobre la naturalesa del temps, la memòria i la identitat, però opta per no oferir respostes concloents, deixant el públic en un estat de reflexió oberta, que, en aquest cas, és eufemisme de la frustració que pot ocasionar.

La pel·lícula es mou en un terreny tragicòmic, on l’angoixa existencialista fa de teló de fons per a situacions que oscil·len entre el patètic i l’absurd. Aquest contrast, però, no sempre aconsegueix impactar amb la força que cabria esperar. Tot i que hi ha moments d’una nitidesa conceptual admirable, el conjunt del film es caracteritza per una asèpsia formal que, encara que coherent amb el seu estil experimental, no arriba a accelerar dramàticament les situacions que planteja. Així, la progressió dramàtica es queda, en certa manera, a mig gas, desaprofitant un material narratiu i visual que, sense dubte, tenia el potencial per transcendir encara més.

No obstant això, “Embryo, Larva, Butterfly” és una proposta que mereix ser visionada pel seu atreviment i per la seva capacitat per deixar entre línies més del que mostra. La pel·lícula és un exercici de cinema contemplatiu, on l’estètica i l’absurd existencialista que acostaria al terreny intel·lectual de Nagel, es troben en un diàleg constant. La posada en escena, amb una sensibilitat gairebé pictòrica, revela una mirada única i un domini del llenguatge visual que situa Papavassiliou com un dels noms amb més potencial (pendent de manifestar) del cinema grec contemporani experimental. Les seves imatges, carregades de simbolisme, conviden a una reflexió profunda sobre la fragilitat de les relacions humanes i la nostra relació amb el temps, però també deixen una sensació d’incompletud, com si la pel·lícula fos només l’embrió d’una idea que mai arriba a eclosionar del tot. Heus aquí la màgia que empresona el film; seqüències com l’eròtica al llit del matrimoni o la construcció visual i temàtica del cinema que mostra la cinta, són exemples de la capacitat del seu creador. L’analogia és evident, però allò que ens permet copsar el grec és un embrió del que, en un futur, ens podrà oferir.

En definitiva, “Embryo, Larva, Butterfly” és una obra que, malgrat les seves limitacions,
representa una proposta original i suggestiva. És un film que, encara que no exploti tot el seu potencial, ofereix una experiència visual i intel·lectual que desafia i commou, situant-se com una peça clau per entendre les direccions audaces que el cinema experimental pot prendre en el futur.

Per Jaume Ribot

HOMENATGE A LYNCH

David Lynch (Montana, 1946) ocupa un lloc únic en la història del cinema contemporani com a arquitecte d’un univers cinematogràfic que desafia constantment les estructures narratives convencionals i les expectatives del públic. La seva obra ha estat qualificada sovint com a surrealisme cinematogràfic, però el seu estil transcendeix aquest marc per explorar les profunditats més fosques i ambivalents de l’existència humana. Aquest director nord-americà ha desenvolupat una filmografia que s’inscriu en el concepte de cult movie no només pel seu caràcter subversiu i experimental, sinó també per l’impacte que ha generat en la crítica i en els espectadors al llarg del temps.

La seva primera pel·lícula, Eraserhead (1977), pot ser interpretada com una al·legoria existencial de l’angoixa i l’alienació, configurant-se com un manifest estètic i temàtic que prefigura l’univers visual i sonor del director. En aquesta obra, Lynch combina el grotesc amb el sublim, emprant el blanc i negre per accentuar una atmosfera opressiva i un paisatge industrial que esdevé gairebé un personatge en si mateix. La narrativa fragmentada i la simbologia críptica d’aquesta pel·lícula són elements recurrents que reapareixen en títols posteriors com Blue Velvet (1986) i Lost Highway (1997).

Blue Velvet es pot considerar una peça clau en l’evolució artística de Lynch, ja que aconsegueix equilibrar el seu vessant experimental amb una estructura narrativa més convencional, tot i mantenir el seu segell distintiu: la dissecció de la foscor latent sota la superfície de la vida quotidiana. Aquesta pel·lícula aborda temes com la corrupció moral, la sexualitat i el voyeurisme, tot plegat presentat a través d’una estètica de contrastos: la innocència versus la perversió, la llum versus la foscor. El personatge de Frank Booth (interpretat magistralment per Dennis Hopper) esdevé una personificació de l’horror i l’absurd, elements centrals en l’obra de Lynch.

A Twin Peaks (1990), Lynch amplifica aquestes preocupacions temàtiques a través del format televisiu, demostrant que el seu estil podia expandir-se més enllà del cinema. Aquesta sèrie redefiní les expectatives de la narrativa serialitzada amb un to que oscil·la entre el melodrama, el terror psicològic i l’humor absurd. La importància cultural de Twin Peaks rau no només en el seu impacte en la televisió contemporània, sinó també en la seva capacitat d’articular una cosmogonia pròpia: un univers on allò quotidià i allò sobrenatural conviuen en una tensió constant.

Amb films com Mulholland Drive (2001), considerat sovint la seva obra més madura, Lynch explora la natura fragmentada de la identitat, el desig i el somni americà. Aquesta pel·lícula es presenta com un puzle laberíntic que desafia qualsevol lectura unívoca. La intersecció entre realitat, somni i fantasia és una constant en la seva obra, suggerint que el cinema mateix és una experiència onírica, plena de múltiples capes de significat.

En definitiva, l’obra de Lynch es caracteritza per la seva capacitat de transformar allò ordinari en extraordinari, de confrontar l’espectador amb els abismes del subconscient i d’interrogar els límits del llenguatge cinematogràfic. A través d’una estètica visceral, Lynch no només crea imatges inesborrables, sinó que redefineix el paper del cinema com a vehicle per explorar els confins de la condició humana. La seva influència és incommensurable, no només com a cineasta de culte, sinó com a autor que ha contribuït a expandir les fronteres de l’art cinematogràfic.


Per Jaume Ribot

“Els petits amors” de Celia Rico

Celia Rico Clavellino torna amb “Els petits amors” (2024), un delicat exercici cinematogràfic que eleva la quotidianitat a una dimensió gairebé transcendent. La directora sevillana, que ja havia explorat el vincle entre mares i filles a “Viaje al cuarto de una madre”, refina la seva mirada per traçar un retrat íntim i colpidor que desvela les capes més profundes de la convivència, l’afecte i la resistència emocional.

La pel·lícula s’ubica en el microcosmos d’una casa rural, un escenari que es transforma en el marc de tensions i reconciliacions. Teresa, interpretada amb una sensibilitat exquisida, torna a casa per cuidar la seva mare Ani, convalescent després d’un accident domèstic. Aquest retrobament forçat trenca la rutina i les estructures de la llar, desencadenant un xoc de personalitats i ferides emocionals llargament soterrades. Rico utilitza la casa, un espai aparentment estàtic i segur, com un personatge viu que registra els tremolors sísmics d’aquesta relació en conflicte.

La càmera de Rico habita la casa com un testimoni silenciós. Els plans tancats i la il·luminació natural emfatitzen la sensació de claustrofòbia emocional, mentre que els enquadraments, meticulosament orquestrats, suggereixen tant les fractures com les connexions latents entre els personatges. Aquest joc visual es complementa amb un guió que, lluny de recórrer a girs dramàtics evidents, treballa en les zones intermèdies: allò no dit, el que s’insinua, allò que es filtra com la llum tènue a través d’una persiana. En aquest escenari aparentment bucòlic, Rico dissecciona amb precisió quirúrgica els conflictes generacionals i personals. Teresa, que es debat entre quedar-se i marxar als Estats Units amb la seva parella, representa una generació atrapada entre les demandes del passat i les promeses del futur. Per la seva banda, Ani, la figura materna interpretada amb una intensitat continguda, s’aferrà a les rutines com a darrera línia de defensa davant l’erosió del temps i la independència de la seva filla. Entre ambdues, els silencis pesen tant com les paraules, i les mirades esdevenen un camp de batalla emocional.

El simbolisme de la casa, amb les seves parets que acumulen records i tensions, s’expandeix per convertir-se en una metàfora de les mateixes protagonistes. Mare i filla són retratades com estructures complexes, amb passadissos ocults i habitacions tancades que, a poc a poc, es van obrint. Aquesta analogia arquitectònica es desplega amb una subtilesa que recorda les millors faules, on el que és quotidià i el que és metafísic coexisteixen sense estridències.
L’entorn natural, amb la seva calidesa aclaparadora i serenitat aparent, afegeix una capa més de significació. És un paradís i una presó, un refugi que ofereix tant consol com asfíxia. Quan la tensió esdevé insuportable, la pel·lícula ens porta a l’exterior, oferint un respir que no és només físic, sinó també narratiu. La relació entre l’interior i l’exterior, entre l’espai domèstic i el paisatge circumdant, subratlla la dicotomia central del film: el conflicte entre l’arrelament i la llibertat, entre tenir cura i buscar autonomia.

En el títol de la pel·lícula, “Els petits amors”, s’hi amaga una declaració d’intencions. Rico ens convida a contemplar l’amor, no com un gran gest èpic, sinó com un conjunt d’actes diminuts i significatius: una paraula dita a temps, una mirada que suavitza una discussió, una capa de pintura que cobreix una paret plena de cicatrius. Aquest és un cinema de matisos, de detalls mínims que, acumulats, construeixen una narrativa profunda i universal.


Per Jaume Ribot

CINE Club 87: Fahrenheit 451

Divendres 25 de maig us convidem al nostre CINE Club “Route 87”. En aquesta sessió visualitzarem una magnífica pel·lícula de François Truffaut: “Fahrenheit 451” de Truffaut.

En acabat xerrarem una mica sobre la pel·lícula i sobre la repressió de la que ens parla.

Cine Club Fahrenheit

“Fahrenheit 451 es la temperatura a la que arde el papel de los libros. Guy Montag, un disciplinado bombero encargado de quemar los libros prohibidos por el gobierno, conoce a una revolucionaria maestra que se atreve a leer. De pronto, se encuentra transformado en un fugitivo, obligado a escoger no sólo entre dos mujeres, sino entre su seguridad personal y su libertad intelectual.”

Entrada gratuïta!

ESTRENES CARTELLERA DIVENDRES 18 de MAIG

DOS CORONAS
Título: Dos Coronas

Título Original: Dwie Korony

Género: Drama

Nacionalidad: Plonia

Año: 2017

Director: Michal Kondrat

Guión: Joanna Ficinska

Reparto: Adam Woronowicz, Cezary Pazura, Maciej Musial, Antoni Pawlicki, Pawel Delag, Dominika Figurska, Artur Barcis, Slawomir Orzechowski

Sinopsis: Maximilian Kolbe es probablemente una de las figuras más conocidas e internacionales de Polonia.
La decisión heroica que puso fin a su vida le ha catapultado a la fama en todos los rincones de la tierra. Grandes personalidades del mundo, todavía hoy, se acercan a su celda en Auschwitz casi como una visita obligada al llegar al campo de concentración. Pero la vida de Kolbe fue casi tan poderosa y chocante como su propia muerte.
Dos Coronas combina la recreación de hechos hasta ahora desconocidos con las declaraciones de expertos y de personas que le conocieron y quedaron impactados por sus palabras y acciones.

Continua llegint “ESTRENES CARTELLERA DIVENDRES 18 de MAIG”

ESTRENES CARTELLERA 4 de MAIG

12 VALIENTES
Título: 12 Valientes

Título Original: 12 Strong

Género: Drama, Bélico

Nacionalidad: USA

Año: 2017

Director: Nicolai Fuglsig

Guión: Peter Craig

Reparto: Elsa Pataky, Chris Hemsworth, Taylor Sheridan, Michael Shannon, Yasmine Aker, Michael Peña, Austin Stowell, Geoff Stults, Jack Kesy, Rob Riggle, Trevante Rhodes, Ben O’Toole, Allison King, Navid Negahban, Laith Nakli

Sinopsis: En los días posteriores al 11-S, un equipo de Fuerzas Especiales estadounidense comandado por el capitán Mitch Nelson (Chris Hemsworth) es elegido para ser los primeros soldados americanos en responder al ataque. El equipo es trasladado a las remotas y yermas tierras del norte de Afganistán, donde deberán convencer al general Abdul Rashid Dostum (Navid Negahban) para unir fuerzas y luchar contra su adversario común: los talibanes y Al Qaeda. Para ello, los americanos deberán adoptar las tácticas de los soldados afganos a caballo y aprender a respetarse y confiar entre ellos ante un enemigo despiadado que les supera en número y no hace prisioneros.

Continua llegint “ESTRENES CARTELLERA 4 de MAIG”

CARTELLERA 15 de DESEMBRE

STAR
Star Wars: Los últimos Jedi
Star Wars: The Last Jedi (2017)

Sinopsis:
En ‘Star Wars: Los últimos Jedi’, la saga de Skywalker continúa mientras los héroes de ‘El despertar de la fuerza’ se unen a las leyendas galácticas en una aventura épica que desbloqueará viejos misterios de la Fuerza y sorprendentes revelaciones del pasado.

Director: Rian Johnson
Guión: Rian Johnson
Reparto: Mark Hamill, Carrie Fisher, Adam Driver, Daisy Ridley, John Boyega, Oscar Isaac, Lupita Nyong’O, Domhnall Gleeson, Anthony Daniels, Gwendoline Christie, Andy Serkis, Benicio Del Toro, Laura Dern, Kelly Marie Tran.
País: USA
Año: 2017
Ciencia Ficción, Aventuras

Continua llegint “CARTELLERA 15 de DESEMBRE”

CARTELLERA 24 de NOVEMBRE

ORIENT EX
Asesinato en el Orient Express
Murder on the Orient Express (2017)

Sinopsis:
En un lugar aislado de la antigua Yugoslavia, en plena madrugada, una fuerte tormenta de nieve obstaculiza la línea férrea por donde circula el Orient Express. Procedente de la exótica Estambul, en él viaja el detective Hércules Poirot, que repentinamente se topa con uno de los casos más desconcertantes de su carrera: en el compartimiento vecino ha sido asesinado Samuel E. Ratchett mientras dormía, pese a que ningún indicio trasluce un móvil concreto. Poirot aprovechará la situación para indagar entre los ocupantes del vagón, que a todas luces deberían ser los únicos posibles autores del crimen. Una víctima, doce sospechosos y una mente privilegiada en busca de la verdad.

Director: Kenneth Branagh
Guión: Michael Green
Reparto: Kenneth Branagh, Johnny Depp, Michelle Pfeiffer, Olivia Colman, Tom Bateman, Lucy Boynton, Daisy Ridley, Willem Dafoe, Judi Dench, Derek Jacobi, Josh Gad, Leslie Odom Jr., Penélope Cruz.
País: USA
Año: 2017
Thriller

Continua llegint “CARTELLERA 24 de NOVEMBRE”

CARTELLERA 17 de NOVEMBRE

LIGA DE LA
Liga de la Justicia
Justice League (2017)

Sinopsis:
Motivado por la fe que había recuperado en la humanidad e inspirado por la acción altruista de Superman, Bruce Wayne recluta la ayuda de su nueva aliada, Diana Prince, para enfrentarse a un enemigo aún mayor.
Juntos, Batman y Wonder Woman se mueven rápidamente para encontrar y reclutar un equipo de metahumanos para combatir esta nueva amenaza. Pero a pesar de la formación de esta liga de héroes sin precedentes ?Batman, Wonder Woman, Aquaman, Cyborg y Flash? puede que sea demasiado tarde para salvar el planeta de una amenaza de proporciones catastróficas.

Director: Zack Snyder
Guión: Chris Terrio
Reparto: Henry Cavill, Ben Affleck, Amy Adams, Gal Gadot, Ezra Miller, Jason Momoa, Ray Fisher, J.K. Simmons, Willem Dafoe, Jeremy Irons, Jesse Eisenberg, Diane Lane, Connie Nielsen, Ciarán Hinds, Amber Heard, Kiersey Clemons.
País: USA
Año: 2017
Acción, Aventuras, Ciencia-Ficción, Superhéroes

Continua llegint “CARTELLERA 17 de NOVEMBRE”

CARTELLERA 10 de NOVEMBRE

LA LIBRERÍA
La librería
The Bookshop (2017)

Sinopsis:
Novela finalista del Booker Prize, La librería es una delicada aventura tragicómica, una obra maestra de la entomología librera. Florence Green vive en un minúsculo pueblo costero de Suffolk que en 1959 está literalmente apartado del mundo, y que se caracteriza justamente por «lo que no tiene». Florence decide abrir una pequeña librería, que será la primera del pueblo. Adquiere así un edificio que lleva años abandonado, comido por la humedad y que incluso tiene su propio y caprichoso poltergeist.
Pero pronto se topará con la resistencia muda de las fuerzas vivas del pueblo que, de un modo cortés pero implacable, empezarán a acorralarla. Florence se verá obligada entonces a contratar como ayudante a una niña de diez años, de hecho la única que no sueña con sabotear su negocio. Cuando alguien le sugiere que ponga a la venta la polémica edición de Olympia Press de Lolita de Nabokov, se desencadena en el pueblo un terremoto sutil pero devastador.

Director: Isabel Coixet
Guión: Isabel Coixet
Reparto: Emily Mortimer, Patricia Clarkson, Bill Nighy, Honor Kneafsey, James Lance, Harvey Bennett, Michael Fitzgerald, Jorge Suquet, Hunter Tremayne, Frances Barber, Gary Piquer, Lucy Tillett, Lana O’Kell, Nigel O’Neill, Toby Gibson.
País: Alemania, España, Reino Unido
Año: 2017
Drama, Thriller, Comedia, Fantástica

Continua llegint “CARTELLERA 10 de NOVEMBRE”