HOMENATGE A LYNCH

David Lynch (Montana, 1946) ocupa un lloc únic en la història del cinema contemporani com a arquitecte d’un univers cinematogràfic que desafia constantment les estructures narratives convencionals i les expectatives del públic. La seva obra ha estat qualificada sovint com a surrealisme cinematogràfic, però el seu estil transcendeix aquest marc per explorar les profunditats més fosques i ambivalents de l’existència humana. Aquest director nord-americà ha desenvolupat una filmografia que s’inscriu en el concepte de cult movie no només pel seu caràcter subversiu i experimental, sinó també per l’impacte que ha generat en la crítica i en els espectadors al llarg del temps.

La seva primera pel·lícula, Eraserhead (1977), pot ser interpretada com una al·legoria existencial de l’angoixa i l’alienació, configurant-se com un manifest estètic i temàtic que prefigura l’univers visual i sonor del director. En aquesta obra, Lynch combina el grotesc amb el sublim, emprant el blanc i negre per accentuar una atmosfera opressiva i un paisatge industrial que esdevé gairebé un personatge en si mateix. La narrativa fragmentada i la simbologia críptica d’aquesta pel·lícula són elements recurrents que reapareixen en títols posteriors com Blue Velvet (1986) i Lost Highway (1997).

Blue Velvet es pot considerar una peça clau en l’evolució artística de Lynch, ja que aconsegueix equilibrar el seu vessant experimental amb una estructura narrativa més convencional, tot i mantenir el seu segell distintiu: la dissecció de la foscor latent sota la superfície de la vida quotidiana. Aquesta pel·lícula aborda temes com la corrupció moral, la sexualitat i el voyeurisme, tot plegat presentat a través d’una estètica de contrastos: la innocència versus la perversió, la llum versus la foscor. El personatge de Frank Booth (interpretat magistralment per Dennis Hopper) esdevé una personificació de l’horror i l’absurd, elements centrals en l’obra de Lynch.

A Twin Peaks (1990), Lynch amplifica aquestes preocupacions temàtiques a través del format televisiu, demostrant que el seu estil podia expandir-se més enllà del cinema. Aquesta sèrie redefiní les expectatives de la narrativa serialitzada amb un to que oscil·la entre el melodrama, el terror psicològic i l’humor absurd. La importància cultural de Twin Peaks rau no només en el seu impacte en la televisió contemporània, sinó també en la seva capacitat d’articular una cosmogonia pròpia: un univers on allò quotidià i allò sobrenatural conviuen en una tensió constant.

Amb films com Mulholland Drive (2001), considerat sovint la seva obra més madura, Lynch explora la natura fragmentada de la identitat, el desig i el somni americà. Aquesta pel·lícula es presenta com un puzle laberíntic que desafia qualsevol lectura unívoca. La intersecció entre realitat, somni i fantasia és una constant en la seva obra, suggerint que el cinema mateix és una experiència onírica, plena de múltiples capes de significat.

En definitiva, l’obra de Lynch es caracteritza per la seva capacitat de transformar allò ordinari en extraordinari, de confrontar l’espectador amb els abismes del subconscient i d’interrogar els límits del llenguatge cinematogràfic. A través d’una estètica visceral, Lynch no només crea imatges inesborrables, sinó que redefineix el paper del cinema com a vehicle per explorar els confins de la condició humana. La seva influència és incommensurable, no només com a cineasta de culte, sinó com a autor que ha contribuït a expandir les fronteres de l’art cinematogràfic.


Per Jaume Ribot

POESIA A COP D’ULL – Exposició de fotografia i poesia (09/01-09/02)

El dia 30 de gener a les 19:00 es durà a terme la inauguració de l’exposició Poesia a Cop d’Ull, que consistirà en la projecció de les 22 fotografies i 22 poemes recitats en viu pels mateixos autors i autores.

Poesia a Cop d’Ull és una proposta cultural que vol posar en comunicació creativa dues arts, la fotografia i la poesia. Ambdues aporten mirades, imatges, emocions. En aquest sentit, una i altra troben llenguatges per conversar.

En aquesta segona edició, la proposta recopila fotografies de Francesc-Joaquim G. Rabella i Maite Jou Turallas. Amb poemes de Pedro Enríquez, Blanca Estela Domínguez, Jaime D. Parra, José Luis Ruiz Castillo, Joan Mauri Candelich, Joan Vinuesa Baliu, Anna Aguilar-Amat, Sandra Blanch, Tònia Passola, Silvia López Ripoll i Ágatha Ben Gregory. Organitzat per Ponts Culturals i coordinat per José Luis Ruiz Castillo, Maite Jou Turallas i Silvia López Ripoll.

Activitat gratuïta

Recomanació: “Engaños y Secretos” d’Esther García Portugués

Esta inolvidable novela nos acerca a la Roma visitada por los viajeros del Gran Tour, a Tívoli, atractiva para artistas y arqueólogos, a la Barcelona que despierta a la prosperidad, y a Horta, lugar de experimentación y recreo en el contexto histórico de la Ilustración, mientras las tropas de Napoleón avanzaban en Europa. Aborda las dificultades de la mujer, cualquiera que sea la clase social a la que pertenezca, y las actividades de mecenazgo, coleccionismo y restauración de obras en una sociedad dominada por el clero (cardenales), la nobleza y una burguesía que se afianza. La protagonista se vale de los engaños y los secretos para sobrevivir y alcanzar su sueño, ser escultora. Respeta las reglas sociales, aunque no las comparta, consciente de que no puede transgredirlas para no caer en la miseria. Se codea con figuras históricas relevantes en el engranaje político y social a las que da voz como: José Nicolás de Azara, la princesa de Santacroce, Esteban de Arteaga, José Esteban de Mendizábal, Gabriel Durán, Bartolomeo Cavaceppi, Manuel Godoy, el cardenal Bernis, el marqués de Llupià y el barón de Maldà, entre otros.

*

«Los aficionados al arte y a la historia gustarán de esta novela cuya trama intrigante, feminista y social suscitará mucho interés por su original argumento que transcurre en conocidos escenarios del siglo XVIII»
Ventura Bajet, académico de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi


«Una deliciosa historia de amor y aprendizaje vital en la efervescente Roma del Neoclasicismo»
Isabel García Trócoli, arqueóloga e historiadora. Autora de la novela histórica Rubricatus


«Las obras de arte cobran tanta importancia como las cuestiones político-sociales en esta novela. La protagonista se relaciona con personajes de calado histórico y mecenazgo para evidenciar las dificultades de una mujer artista a finales del siglo XVIII en Roma, Tívoli, Barcelona, Horta y sus alrededores. Todo ello pone de manifiesto que, además de escritora que se estrena en el ámbito de la novela, la autora es, ante todo, historiadora del arte y gran conocedora de ese período» Maria Garganté Llanes, profesora de Historia del Arte en la Universidad Autónoma de Barcelona y la Facultad Antoni Gaudí. Académica electa de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona.

*

Esther García Portugués (Barcelona, 1957) doctora en Historia del Arte. Defendió la tesis doctoral José Nicolás de Azara i la seva repercussió en l’àmbit artístic català en la Universitat de Barcelona en el 2007. Posee diversos artículos de investigación publicados en la revista Pedralbes sobre el promotor y político Azara que fue embajador español ante la Santa Sede y especialmente durante sus dos embajadas en París y su estancia en Barcelona. Ha impartido clases de grado y de máster en la Universitat de Barcelona y en la Universitat Autònoma de Barcelona, presentado ponencias en los congresos del CEHA y de la SEE, Y del resultado de sus investigaciones surgió el tema de la protagonista de esta novela. Ha sido impulsora y directora de la revista Emblecat. Estudis de la imatge, art i societat desde 2010. Premio ACCA 2015 a la publicación y dirección. Además, ha publicado diversos artículos sobre historia del arte en revistas especializadas y el libro Mariano Andreu. Biografía y catálogo razonado (ArsNostrum Ed. 2019).

“Els petits amors” de Celia Rico

Celia Rico Clavellino torna amb “Els petits amors” (2024), un delicat exercici cinematogràfic que eleva la quotidianitat a una dimensió gairebé transcendent. La directora sevillana, que ja havia explorat el vincle entre mares i filles a “Viaje al cuarto de una madre”, refina la seva mirada per traçar un retrat íntim i colpidor que desvela les capes més profundes de la convivència, l’afecte i la resistència emocional.

La pel·lícula s’ubica en el microcosmos d’una casa rural, un escenari que es transforma en el marc de tensions i reconciliacions. Teresa, interpretada amb una sensibilitat exquisida, torna a casa per cuidar la seva mare Ani, convalescent després d’un accident domèstic. Aquest retrobament forçat trenca la rutina i les estructures de la llar, desencadenant un xoc de personalitats i ferides emocionals llargament soterrades. Rico utilitza la casa, un espai aparentment estàtic i segur, com un personatge viu que registra els tremolors sísmics d’aquesta relació en conflicte.

La càmera de Rico habita la casa com un testimoni silenciós. Els plans tancats i la il·luminació natural emfatitzen la sensació de claustrofòbia emocional, mentre que els enquadraments, meticulosament orquestrats, suggereixen tant les fractures com les connexions latents entre els personatges. Aquest joc visual es complementa amb un guió que, lluny de recórrer a girs dramàtics evidents, treballa en les zones intermèdies: allò no dit, el que s’insinua, allò que es filtra com la llum tènue a través d’una persiana. En aquest escenari aparentment bucòlic, Rico dissecciona amb precisió quirúrgica els conflictes generacionals i personals. Teresa, que es debat entre quedar-se i marxar als Estats Units amb la seva parella, representa una generació atrapada entre les demandes del passat i les promeses del futur. Per la seva banda, Ani, la figura materna interpretada amb una intensitat continguda, s’aferrà a les rutines com a darrera línia de defensa davant l’erosió del temps i la independència de la seva filla. Entre ambdues, els silencis pesen tant com les paraules, i les mirades esdevenen un camp de batalla emocional.

El simbolisme de la casa, amb les seves parets que acumulen records i tensions, s’expandeix per convertir-se en una metàfora de les mateixes protagonistes. Mare i filla són retratades com estructures complexes, amb passadissos ocults i habitacions tancades que, a poc a poc, es van obrint. Aquesta analogia arquitectònica es desplega amb una subtilesa que recorda les millors faules, on el que és quotidià i el que és metafísic coexisteixen sense estridències.
L’entorn natural, amb la seva calidesa aclaparadora i serenitat aparent, afegeix una capa més de significació. És un paradís i una presó, un refugi que ofereix tant consol com asfíxia. Quan la tensió esdevé insuportable, la pel·lícula ens porta a l’exterior, oferint un respir que no és només físic, sinó també narratiu. La relació entre l’interior i l’exterior, entre l’espai domèstic i el paisatge circumdant, subratlla la dicotomia central del film: el conflicte entre l’arrelament i la llibertat, entre tenir cura i buscar autonomia.

En el títol de la pel·lícula, “Els petits amors”, s’hi amaga una declaració d’intencions. Rico ens convida a contemplar l’amor, no com un gran gest èpic, sinó com un conjunt d’actes diminuts i significatius: una paraula dita a temps, una mirada que suavitza una discussió, una capa de pintura que cobreix una paret plena de cicatrius. Aquest és un cinema de matisos, de detalls mínims que, acumulats, construeixen una narrativa profunda i universal.


Per Jaume Ribot