“El Rostre” (1958) és una de les obres més enigmàtiques i captivadores d’Ingmar Bergman. Aquesta pel·lícula, amb la seva profunditat psicològica i la seva atmosfera carregada de misteri, revela la mestria de Bergman en la creació de narratives que exploren les profunditats de l’ànima humana i la complexa relació entre realitat i il·lusió. Des del punt de vista dramatúrgic, s’articula al voltant d’una trama que combina elements del drama psicològic amb el thriller sobrenatural. La història segueix el doctor Vogler, un il·lusionista i hipnotitzador que, amb la seva companyia, arriba a una petita ciutat on les autoritats locals posen en dubte les seves habilitats sobrenaturals. Aquest conflicte entre la raó i el misteri serveix com a eix central de la pel·lícula, explorant temes recurrents com la identitat, la veritat i la naturalesa de la percepció humana. La direcció de Bergman és impecable en la seva precisió i subtilesa. Cada escena està impregnada d’una tensió latent, que es manifesta tant en els silencis com en els diàlegs carregats de significat. Bergman utilitza la càmera com un instrument per revelar les emocions més íntimes dels seus personatges, sovint amb primers plans que exposen les seves ànimes turmentades. Aquesta proximitat visual no només intensifica la relació de l’espectador amb els personatges, sinó que també subratlla la dimensió psicològica del film. Estèticament, és una obra mestra de la il·luminació i la composició visual. La fotografia en blanc i negre crea una atmosfera d’ombres i llums que evoca tant el cinema expressionista com la pintura barroca. Aquest joc de clarobscurs plasma una bellesa visual innegable, reflectint la dualitat temàtica entre la llum de la raó i les ombres de la superstició. Cada pla sembla meticulosament dissenyat per suggerir la presència d’elements sobrenaturals, mantenint l’espectador en un estat constant d’incertesa i fascinació. La posada en escena és un altre dels punts forts de la pel·lícula. La utilització d’espais tancats i opressius contribueix a crear una sensació claustrofòbica que reflecteix la situació dels personatges, atrapats entre la seva pròpia identitat i la percepció dels altres. Un aspecte destacat de la pel·lícula és la seva exploració de la temàtica de la identitat i la percepció. Els personatges es mouen en un terreny ambigu on les aparences enganyen i les veritats es revelen fugisseres. La banda sonora complementa perfectament l’atmosfera de la pel·lícula. La música, sovint minimalista i dissonant, intensifica la sensació de misteri i inquietud que permet tota la narració. En conclusió, és una pel·lícula que exemplifica l’art cinematogràfic en el seu més alt nivell. La seva combinació de narrativa psicològica, estètica visual i direcció magistral la converteixen en una obra imprescindible per a qualsevol estudi del cinema de Bergman i del setè art en general. La capacitat per explorar les profunditats de l’ànima humana i per qüestionar les nostres percepcions de la realitat assegura el seu lloc com una de les figures més importants de la història del cinema.

Per Jaume Ribot

La primera pel·lícula de Mad Max, titulada Mad Max: Salvatges d’autopista, es va estrenar el 1979 i va ser dirigida per George Miller. És una pel·lícula d’acció post apocalíptica que ha esdevingut un clàssic del cinema de culte.
La història es desenvolupa en un futur distòpic on la societat està a punt del col·lapse a causa de l’escassetat de recursos, especialment la gasolina. En aquest món caòtic, Max Rockatansky, interpretat per Mel Gibson, és un policia que lluita contra bandes de criminals motoritzats que sembren el terror a les autopistes.
La trama se centra en la venjança de Max després que una banda violenta liderada pel despietat Toecutter, ataca la seva família, portant-ho a un camí de violència i desesperació. La pel·lícula destaca per les emocionants escenes de persecució, l’estètica crua i l’atmosfera desoladora.
Mad Max és reconeguda per la seva influència en el gènere post apocalíptic i per establir Mel Gibson com una icona del cinema d’acció. La pel·lícula també és notable pel seu baix pressupost i la seva impressionant realització, cosa que demostra l’habilitat de George Miller per crear un univers convincent i visceral amb recursos limitats.
En resum, Mad Max: Salvatges d’autopista és una obra mestra del cinema d’acció, que ofereix una visió única i esquinçadora d’un món en descomposició. El viatge d’un home cap a la foscor, per la recerca de la justícia.

“Beautiful Boy: sempre seràs el meu fill” és una pel·lícula que submergeix l’espectador en la crua realitat de l’addicció i els seus efectes devastadors en les relacions familiars. Basada en les memòries de David i Nic Sheff, el film resalta per les actuacions commovedores de Steve Carell i Timothée Chalamet, que interpreten un pare i un fill, atrapats en la lluita contra la dependència de les metamfetamines, una droga molt comuna als Estats Units que està provocant una epidèmia catastròfica entre joves i adults.

La direcció de Felix Van Groeningen ofereix una narrativa que, encara que de vegades pot semblar repetitiva, reflecteix fidelment els cicles de rehabilitació i recaiguda que caracteritzen l’addicció. La pel·lícula no busca ser una història d’esperança, sinó més aviat un mirall de la realitat, mostrant com les addiccions ho poden destruir tot al seu pas. Remarcant aquesta sensació de lentitud o redundància és el que fa especial la pel·lícula.

El guió s’enfoca a la perspectiva d’en David, un escriptor que intenta desesperadament trobar la manera d’ajudar el fill Nic, interpretat magistralment per Chalamet, diuen que sobreactua molt, crec que s’equivoquen, és un molt bon actor, atrevit i sincer. La dinàmica familiar es posa a prova, no només per l’addicció de Nic, sinó també per les tensions que sorgeixen amb la nova dona i els fills d’en David.

Beautiful Boy és una pel·lícula que no escatima a mostrar l’angoixa i el dolor que comporta l’addicció, tant per a l’individu com per als seus éssers estimats. És un recordatori que, malgrat la lluita constant, l’addicció és una malaltia que afecta moltes famílies, independentment del seu estatus social.

En resum, Beautiful Boy és un retrat sincer i esquinçador de l’addicció, que destaca per les seves actuacions i la seva honestedat narrativa. És una pel·lícula que mereix ser valorada, no només per la seva qualitat cinematogràfica, sinó també per l’important missatge que transmet sobre la realitat de l’addicció i l’impacte que té a les famílies.

Per David Ribot