Un viatge decadent cap als confins del desig i la descomposició

A Queer, Luca Guadagnino desplega una obra de notable complexitat i densitat estètica, on la narrativa cinematogràfica es converteix en una via privilegiada per escorcollar els plecs més foscos i crepusculars del desig homosexual. Si a “Call Me by Your Name (2017)” el director italià componia un fresc solar i nostàlgic del despertar d’una sensibilitat gai, en aquesta ocasió, inspirat per la novel·la homònima de William Burroughs, Guadagnino ens condueix pels tortuosos camins d’una vellesa corcada per la decadència física i emocional.
Així, l’ardor innocent del primer amor cedeix el seu lloc a una meditació ombrívola sobre la ruïna existencial que acompanya el pas del temps, el desgast dels cossos i la desintegració
de l’esperit.

El film avança com un collage fragmentari d’escenes que orbiten al voltant de la figura de William Lee, encarnat magistralment per un Daniel Craig irreconeixible, que es despulla de tota la seva aura de distinció atlètica per abraçar la corporeïtat trencada d’un home devorat pels excessos. Lee, alter ego de Burroughs, se’ns presenta com una figura patètica i romàntica, caminar del qual pels baixos fons mexicans, entre bars de mala mort i nits tenyides de fum i excessos, ressona amb la desolació d’una vida desgastada. Tanmateix, Guadagnino aborda el vincle capital romàntic del film amb una notable delicadesa visual, regalant-nos moments d’una plasticitat gairebé pictòrica, com la seqüència a càmera lenta on Lee camina pels carrers d’aquest Mèxic imaginari al compàs de “Come As You Are” de Nirvana, evocant amb això la melangiosa silueta de Tony Leung a “In the Mood for Love”, de la qual ja n’hem fet una ressenya. El cinema es converteix aquí en un mirall que distorsiona i embelleix la realitat, accentuant la naturalesa espectral dels personatges.
Queer, en la seva fidelitat a l’esperit de Burroughs, no segueix una estructura narrativa convencional, sinó que es desplega com un conjunt de situacions que oscil·len entre el plaer i la destrucció, entre l’excés i la recerca de sentit. La pel·lícula troba la seva culminació en un rampell líric quan Lee pronuncia l’enigmàtica frase: “No soc queer, soc incorpori”. Aquest estrany lema vertebra la reflexió subjacent en l’obra, on Guadagnino teixeix una dialèctica entre el corpori i l’eteri, entre el material i l’espiritual, culminant en un viatge a Sud-amèrica que sembla ressonar amb els ecos d’Apocalypse Now de Coppola. No podem oblidar que Queer és una pel·lícula que resplendeix en la seva contradicció: d’una banda, ens submergeix en un univers de llibertinatge indòmit i excessiu, però, al mateix temps, Guadagnino ens convida a explorar les profunditats d’una intimitat corca pel pas del temps i el desgast dels cossos. El film, transgressor en la seva proposta formal i narrativa, no només desafia les convencions cinematogràfiques, sinó que també s’erigeix en un testimoni fulgurant de la bellesa que subjau en la decadència, en els marges de l’existència. Queer és, sens dubte, una de les obres més agosarades i líricament devastadores de Guadagnino, un film que combina l’artifici visual amb la cruesa del desig, oferint-nos una experiència cinematogràfica tant pertorbadora com bella.

Per Jaume Ribot

El Festival de Cannes ha vibrat tumultuosament amb una de les grans sorpreses cinematogràfiques de l’any 2024: “The Substance”.

Dirigida per la cineasta francesa Coralie Fargeat, el film irromp a l’escena cinematogràfica amb una força inusitada, configurant-se com una de les propostes més audaces, dantesques i viscerals dels últims anys. La pel·lícula segueix Elisabeth Sparkle, interpretada per una fascinant Demi Moore, una icona del món del fitness televisiu que, davant la decadència de la seva joventut i la imminent pèrdua de la seva fama, es veu empesa a sotmetre’s a un obscur tractament anomenat ‘The Substance’.

En aquest film, Fargeat s’endinsa en un univers on la cosificació del cos femení esdevé el centre d’una crítica social implacable. La directora, en la seva primera metitat, fa servir la càmara com una incursió a l’ull de l’home arcaic, des d’una perspectiva deshumanitzadira (desplaçant la figura femenina a la qualitat d’objecte) mostra i erotitza el cos femení, com si d’una cinta pornogràfica es tractés. El canvi de perspectiva esdevé quan aquest procediment homònim al film, que promet una versió millorada d’un mateix, obre la porta a una tràgica metamorfosi, al més pur estil del body horror més grotesc i ultraviolent, donant lloc a una nova entitat, Sue (Margaret Qualley), la qual substituirà l’Elisabeth en l’imaginari col·lectiu i es convertirà en el nou objecte de desig i admiració.

El que destaca poderosament en ‘The Substance’ és la seva dramatúrgia, una obra que s’erigeix sobre una base narrativa sòlida, però que troba la seva veritable expressió en una posada en escena d’un virtuosisme tècnic i estètic indiscutible. Els decorats són claustrofòbics, amb espais que semblen expandir-se i contraure’s al ritme de les pulsions internes dels personatges. Les línies geomètriques dels escenaris i els seus colors saturats, que oscil·len entre el neó brillant i el blanc clínic, no només recorden l’estètica de ‘The Neon Demon’ de Nicolas Winding Refn, sinó que van més enllà, evocant l’estranya bellesa dels films de Dario Argento, on l’horror esdevé gairebé operístic.

És cert que la influència de David Cronenberg en la representació del cos en transformació és innegable i sovint referenciada en moltes obres de terror corporal. No obstant això, situar ‘The Substance’ dins del context del cinema de Cronenberg podria ser una simplificació, ja que la pel·lícula de Coralie Fargeat sembla més alineada amb una nova onada de cinema europeu, especialment del nou cinema hardcore francès i del moviment gore feminista que ha emergit en els darrers anys, establint un diàleg amb films contemporanis que, tot i l’oceà que els separa, es pot establir un diàleg coherent entre les obres i l’impacte que generaren.

‘The Substance’ és més una continuació d’aquest diàleg visual i temàtic establert per cineastes com Winding Refn i Ducournau que no pas una obra tributària de Cronenberg. La pel·lícula de Fargeat esdevé així una poderosa al·legoria moderna sobre la cosificació del cos femení, inscrita en un corrent cinematogràfic que utilitza el gore i l’horror per qüestionar i desafiar les narratives patriarcals que tradicionalment han dominat el cinema de terror. Amb una posada en escena provocativa i una estètica visual que alterna entre el glamur i l’horror més visceral, ‘The Substance’ s’alinea amb aquesta nova onada de cinema que explora la relació entre cos, identitat i poder des d’una perspectiva radicalment feminista. Sens dubte una cinta que no deixa indiferent, alhora que una de les millors pel·lícules de l’any.

Per Jaume Ribot

Blade Runner 2049 és una seqüela impressionant del clàssic de ciència ficció de 1982. Dirigida per Denis Villeneuve, la pel·lícula reprèn la història 30 anys després dels esdeveniments de l’original. Ryan Gosling interpreta K, un blade runner que descobreix un secret enterrat que podria sumir la societat al caos. La seva investigació el porta a buscar Rick Deckard (Harrison Ford), un antic blade runner desaparegut.

Visualment, la pel·lícula és un festí per als ulls. La fotografia de Roger Deakins és simplement espectacular, amb paisatges urbans distòpics i desolats que capturen perfectament el to ombrívol del futur. La banda sonora, composta per Hans Zimmer i Benjamin Wallfisch, augmenta l’atmosfera amb els seus tons inquietants i malenconiós a un nivell estratosfèric. El guió escrit per Hampton Fancher i Michael Green aprofundeix en temes d’identitat, memòria i el que significa ser humà. L’actuació de Gosling és continguda però poderosa, mentre que Ford aporta una profunditat emocional significativa al personatge. Ana de Armas, Sylvia Hoeks i Jared Leto també ofereixen actuacions destacades. Tot i que la pel·lícula és més llarga del que és habitual, amb una durada de 163 minuts, cada escena està acuradament elaborada per mantenir l’espectador immers en aquest món futurista. La narrativa és complexa i requereix atenció però recompensa amb una experiència cinematogràfica rica i reflexiva. En resum, Blade Runner 2049 és una seqüela digna que no només honora el llegat de la seva predecessora, sinó que també estableix la pròpia identitat. És una obra mestra visual i narrativa que convida a la reflexió sobre la naturalesa de la humanitat i el futur de la tecnologia.

Per Jaume Ribot

Falling Down, que es va traduir com “Un dia de fúria”, és un thriller dirigit per Joel Schumacher i protagonitzat per Michael Douglas i Robert Duvall. La pel·lícula, estrenada el 1993, segueix la història de William Foster, un home comú que, després d’un dia particularment calorós i estressant a Los Angeles, s’embarca en una espiral de violència i desesperació.

Michael Douglas ofereix una actuació magistral com Foster, un personatge que reflecteix la frustració i l’alienació de la vida moderna. La seva interpretació captura la fragilitat i la determinació d’un home a un pas del col·lapse, fent que l’espectador senti empatia per la seva situació, encara que les seves accions siguin moralment qüestionables. Robert Duvall, per la seva banda, interpreta un policia proper a la jubilació que intenta aturar Foster, aportant una perspectiva humana i equilibrada a la narrativa.

La direcció de Schumacher és efectiva en transmetre la tensió i el caos de la ciutat. La pel·lícula utilitza la calor abrasadora de Los Angeles com un personatge més, intensificant la sensació d’angoixa i desesperació. El guió, escrit per Ebbe Roe Smith, és incisiu i crític, abordant temes com la desigualtat social, la violència i el col·lapse del somni americà.
Un dels punts més destacats de la pel·lícula és la seva capacitat per mantenir l’espectador en un constant estira-i-arronsa emocional. Tot i que Foster és clarament un home pertorbat, els seus enfrontaments amb situacions quotidianes i abusives fan que les seves reaccions, encara que extremes, siguin comprensibles en cert nivell. L’escena a l’hamburgueseria, per exemple, ha esdevingut un moment icònic del cinema, mostrant la barreja d’humor negre i crítica social que caracteritza la pel·lícula.
Un dia de fúria és un retrat poderós i pertorbador d’un home que no pot suportar més les pressions de la vida moderna. Amb actuacions excel·lents i una direcció hàbil, la pel·lícula continua sent rellevant i provocadora, convidant a la reflexió sobre els límits de la paciència humana i les falles de la societat contemporània.

Per Jaume Ribot

Total Recall és una pel·lícula de ciència ficció i acció dirigida per Paul Verhoeven i protagonitzada per Arnold Schwarzenegger, Rachel Ticotin i Sharon Stone. Estrenada el 1990, la pel·lícula està basada en el relat curt “Podem recordar-ho per vostè a l’engròs” de Philip K. Dick. La història segueix Douglas Quaid (Schwarzenegger), un obrer de la construcció l’any 2084 que somia visitar Mart. Per satisfer el desig, va a Rekall, una empresa que implanta records falsos de vacances. Tot i això, durant el procediment, alguna cosa surt malament i Quaid descobreix que la seva vida és una mentida i que en realitat és un agent secret amb una missió a Mart.

La direcció de Verhoeven és magistral, combinant acció frenètica amb una narrativa intrigant que manté l’espectador a un pas del seu seient. Els efectes especials, que van guanyar un Oscar, són impressionants per a la seva època i contribueixen a crear un món futurista convincent i detallat. La música de Jerry Goldsmith afegeix una capa addicional de tensió i emoció a la pel·lícula. Arnold Schwarzenegger ofereix una actuació sòlida com Quaid, equilibrant el seu carisma habitual amb una vulnerabilitat que fa que el personatge sigui més humà i accessible. Sharon Stone i Rachel Ticotin també destaquen en els seus rols, aportant profunditat i dinamisme a la trama.

Un dels aspectes més fascinants de Desafiament Total és la seva exploració de la realitat i la memòria. La pel·lícula planteja preguntes sobre la naturalesa de la identitat i la percepció, i deixa l’espectador qüestionant què és real i què és fabricat. Aquesta ambigüitat és un dels punts forts del guió, escrit per Ronald Shusett, Dan O’Bannon i Gary Goldman. En resum, Desafiament Total és un clàssic de la ciència ficció que combina acció, suspens i una narrativa intel·ligent. Amb actuacions memorables i una direcció hàbil, la pel·lícula continua sent rellevant i entretinguda més de tres dècades després de la seva estrena.

Per Jaume Ribot

Un diferent film dirigit per Ari Aster, un terror psicològic i “folk horror” que s’endinsa a les profunditats de la ment humana i les tradicions més ancestrals que tota cultura adquireix en el temps. La història segueix Dani (increïble Florence Pugh), una noia que travessa una complexa crisi emocional després d’una tragèdia familiar. En un intent per escapar del seu dolor, s’uneix amb la seva parella, Christian (Jack Reynor) i els seus amics en un viatge a un poble suec remot per participar en un festival d’estiu que passa cada 90 anys.

El que comença com una escapada aparentment idíl·lica es transforma ràpidament en un malson, sobretot quan el grup descobreix els inquietants i pertorbadors costums de la gent del poble. Aster utilitza la llum del dia i la bellesa bucòlica de l’entorn per crear una atmosfera de terror que desafia les regles bàsiques del gènere, allunyant-se dels ensurts tradicionals i submergint l’espectador en una experiència incòmoda i inquietants.

La pel·lícula destaca per la seva impressionant cinematografia i l’ús de colors vibrants que contrasten amb la foscor de la trama. Les actuacions són excel·lents, especialment la de Florence Pugh, que transmet de manera convincent el dolor i la desesperació del seu personatge. La narrativa explora temes profunds com ara el dol, la pèrdua i la recerca de pertinença, mentre que les escenes de rituals i els sacrificis humans afegeixen una capa d’horror visceral.

Midsommar no és una pel·lícula de terror convencional; és una exploració turbulenta de la ment humana i les tradicions culturals que ens envolten. És una obra que deixa una impressió duradora, convidant l’espectador a reflexionar sobre què ha vist molt després que els crèdits hagin acabat.

Per Jaume Ribot

El film “Canino” (2009), dirigit per Yorgos Lanthimos, emergeix com una obra d’art inquietant i profundament evocadora, que desafia les convencions narratives i estètiques del cinema contemporani. Amb una mirada incisiva i una direcció implacable, Lanthimos dissecciona les estructures del poder i el control familiar, creant un univers tancat on la realitat es redefineix a cada instant, oferint una reflexió descarnada sobre la condició humana i les seves limitacions autoimposades.

La dramatúrgia de “Canino” es desplega amb una precisió quirúrgica, construint una narrativa claustrofòbica que atrapa l’espectador des del primer fotograma. La trama segueix una família aïllada del món exterior, on els pares mantenen els seus fills sota un règim de control extrem, privant-los de qualsevol contacte amb la realitat externa. Aquest aïllament forçat i l’educació distorsionada que reben els joves donen lloc a una sèrie de situacions absurdes i violentes que, tot i la seva aparent irrealitat, reflecteixen profundes veritats sobre la manipulació i la submissió. El guió esdevé una mena de paràbola moderna, plena de simbolisme i de girs narratius que desconcerten i fascinen per igual.

Estèticament, “Canino” es caracteritza per una austeritat formal que accentua el seu caràcter opressiu. La fotografia utilitza una paleta de colors neutres i una il·luminació natural que reforça la sensació de reclusió i de quotidianitat estranya. Els enquadraments són sovint estàtics i simètrics, creant una sensació de rigidesa i d’inhumanitat que subratlla la manca de llibertat dels personatges. Aquesta estilització visual, combinada amb una banda sonora mínima, amplifica el sentiment d’incomoditat i de tensió latent que impregna tota la pel·lícula.

La posada en escena de Lanthimos és d’una meticulositat impressionant. Cada moviment, cada gest dels actors sembla calculat per transmetre la fragilitat i la distorsió de les seves existències. Les escenes domèstiques, aparentment banals, esdevenen espais de terror subtil, on les normes familiars absurdes es despleguen amb una lògica interna implacable. La casa, convertida en un microcosmos de l’aïllament i del control, esdevé un personatge més, amb la seva arquitectura asèptica i els seus límits invisibles però insuperables.

Les interpretacions dels actors són un dels punts més destacats de “Canino”. Christos Stergioglou i Michelle Valley, en els papers dels pares, ofereixen actuacions inquietants, plenes de fredor i d’una autoritat esgarrifosa. Els fills, interpretats per Angeliki Papoulia, Mary Tsoni i Christos Passalis, transmeten amb gran eficàcia la confusió, la innocència pertorbada i la rebel·lió soterrada que defineixen els seus personatges. La seva interacció és el nucli emocional del film, reflectint les tensions i les contradiccions d’un sistema familiar que ha perdut tot contacte amb la realitat.

En conclusió, “Canino” de Yorgos Lanthimos és una obra cinematogràfica que transcendeix les seves premisses per oferir una exploració profunda i provocadora de les dinàmiques de poder i de control. La seva combinació de dramatúrgia precisa, estètica austera i direcció meticulosa la converteixen en un referent ineludible del cinema contemporani. Lanthimos, amb aquesta obra, no només desafia les expectatives narratives, sinó que també obliga l’espectador a confrontar les zones més obscures de la naturalesa humana, oferint una experiència cinematogràfica tan incòmoda com reveladora.

Per Jaume Ribot

“Alien, el 8è passatger” és una pel·lícula icònica que combina ciència-ficció i terror des de una perspectiva magistral. Va ser estrenada el 1979, fa gairebé 40 anys, en una època molt diferent de l’actual, però encara és un referent del gènere, on aconsegueix un gran magnetisme i donant gran credibilitat; crea una essència de realisme potent i una estètica única, provocant que els espectadors es puguin creure qualsevol cosa que succeeixi durant la pel·lícula. El seu diretor, Ridley Scott, va fer un canvi important que va generar un abans i un després amb els personatges principals (en aquella època històrica tots els herois eren homes) va fer que el personatge principal fos una dona, la genuïna Sigourney Weaver, on es va convertir amb la primera heroïna real i una icona a seguir a partir del seu personatge estrella, la tinent Ripley.

El film ens ha situa dins la “Nostromo”, una nau que transporta una refineria cap a la Terra, amb només set tripulants en hibernació, i una “embrionària IA” del segle passat de la immensa nau, activa l’ordinador principal, “MARE”, informant d’una senyal rebuda i d’origen desconegut provinent d’un planeta remot. Seguint la normativa de la companyia “Weylan”, que és investigar qualsevol senyal d’aquest tipus desconegut, fent que el seu destí es vegi interromput i hagin d’anar a descobrir i trobar més informació. El que no saben és que trobaran alguna cosa que els desconcertarà totalment, portant-los a viure un calvari inimaginable.

“Alien” es distingeix per la seva fantàstica posada en escena i la creació d’un univers tan real com la vida mateixa. La tripulació, formada per simples peons davant d’una situació nova, ofereix naturalitat, ironia i credibilitat. Tot això fa que es converteixi en una obra mestra que mereix estar al podi de les millors pel·lícules de ciència-ficció i terror. Scott va fer una feina única, creant una experiència cinematogràfica que segueix intrigant i generant tensió molts anys després i creant una franquícia brutal, amb un munt de pel·lícules i material divers, sempre lligat amb el “xenomorf” més famós del cinema.

Per Jaume Ribot