Hem atrapat un altre conte!
Avui, diumenge, 30 d’agost:
LA FÀBRICA DE LES PARAULES
Autora: Agnès de Lestrade
Il.lustradora: Valeria Docampo
Editorial: Tramuntana
Cliqueu per veure el vídeo:
Si vols saber com acaba el conte, hauràs de venir a enxampar-lo a la llibreria!
El director manxec presenta al Festival de Venècia l'enlluernador curtmetratge de 'The Human Voice', protagonitzat per la gran Tilda Swinton.
El cinema ha estat dels últims grans arts en arribar i, com a tal, s’ha nodrit en gran manera de les històries que ja feia segles que circulaven de mà d’un altre gran art, la literatura. Ens atreviríem a dir que la majoria de pel·lícules poden ser categoritzades com a adaptacions literàries en més o menys mesura: des d’aquelles que prenen una sola idea d’un llibre poc conegut i la duen més enllà fins a les que tenen com a principal objectiu dur una novel·la d’èxit a la pantalla. És fàcil pensar en exemples del segon cas: tothom és conscient que sagues com Harry Potter, El senyor dels anells o Els jocs de la fam provenen de sagues literàries, i que pel·lícules com Mujercitas, Matar a un ruiseñor o Madame Bovary sorgeixen dels llibres homònims. Però sabíeu que Forrest Gump o Psycho també són adaptacions de novel·les? També ho són Shrek, Scarface o Million Dollar Baby. Alguns directors han fonamentat la seva carrera en detectar idees interessants en novel·les no especialment reconegudes i desenvolupar-les fins a crear una obra d’art autònoma, com és el cas de Stanley Kubrick i el seu bon ull a l’hora de trobar material per a nous guions. “2001: Una odissea a l’espai” o “La taronja mecànica”, grans pel·lícules en la història del cinema, tenen origen en un relat curt d’Arthur C. Clarke i una novel·la d’Anthony Burgess respectivament que, tot i ser grans peces literàries, mai van aconseguir l’èxit de les seves adaptacions. Fins i tot aquells que anomenem genis necessiten observar als qui han vingut abans en la seva creació.
La llibreria obre les seves portes amb moltes ganes de seguir oferint-vos aquelles històries que més us captiven, de recomanar-vos títols i autors, i d’aconseguir aquells llibres que tant us costa trobar. Tot això dins del marc de l’art que tant estimem i que compartim amb vosaltres mitjançant exposicions de fotografia, pintura, dibuix…
I pel que fa a les activitats culturals que caracteritzaven el nostre espai, ja us anirem informant.
Recordeu que podeu visitar-nos a facebook, instagram i al web de la llibreria.
Salut i molta cultura!
Hem atrapat un altre conte!
(La llibreria tanca uns dies, però sabem que a l’interior un munt de llibres voladors xiuxiuejaran les seves històries.
Cada diumenge n’atraparem un i us explicarem el principi de l’aventura que amaga entre les seves pàgines.
Però us volem deixar intrigats, així que per conèixer el final…
Sereu vosaltres qui haureu d’atrapar el conte sencer!
A partir del dilluns 24 d’agost us espera a casa nostra.)
Avui, diumenge, 23 d’agost:
ON ÉS LA LLUNA?
Autor: Jordi Amenós
Il·lustrador: Albert Arrayás
Editorial: AKIARA books
Cliqueu per veure el vídeo:
Preu: 20,90€ Col·lecció: Narratives, núm. 116
Nombre de Pàgines: 480 Mides: 13,8 x 21,3 cm
Enquadernació: Rústica amb solapes
És estiu a La Platja d’Aro i Mònica Mir té una idea: si el seu padrastre s’emboliqués amb la tal Midoissa, la seva mare tindria una preocupació real, deixaria d’estar a sobre d’ella i guanyaria llibertat. La Mònica és una jove segura d’ella mateixa, que es mou amb confiança entre amics, amants i família. Però coneixerà en Lucas, component de Solidaris Transversals, un grup que denuncia el capitalisme, i la novel·la, que el lector podia entendre com una comèdia lleugera, derivarà cap a una intriga al voltant de la corrupció i les identitats diferents que som capaços d’adoptar per estimar, trair o simplement sobreviure.
Mònica Mir és la novel·la més personal de Miquel de Palol, la que apunta, amb la pluralitat de gèneres d’El Jardí dels Set Crepuscles, a temes com la traïció, la corrupció, els abusos de poder i la indispensable reflexió de què vol dir fer la revolució avui dia.
Miquel de Palol És autor, entre d’altres, de les novel·les El Jardí dels Set Crepuscles (1989), Ígur Neblí (1994), El Legislador (1997), El Quincorn (1999), El Troiacord (2001), Gallifa (2006), Un Home Vulgar (2006), El Testament d’Alcestis (2009) i Angèlica i Rafel (2019); dels assajos La Poesia en el Boudoir (2003), Dos Poetes (2006), Meditacions des de Catalunya (2011) i El Llac dels Signes (2013); dels llibres de poesia Delta (1973), Salamó (1981), El Porxo de les Mirades (1983), Indiferència (1986), Nocturns (2002) i Dos Cors per una Bèstia (2015); i dels d’aforismes Els Proverbis (2003) i Invocacions (2007, amb Valentí Gómez Oliver). Col·labora regularment en premsa, i ha obtingut diversos premis literaris.
De Què! n’han dit:
«La mala bava que gasta –brillant, digressiva– i l’escàndol sensacional que provoca en el lector posa en evidència la tebior que s’ha instal·lat en la sensibilitat general de la literatura catalana.» — Borja Bagunyà
«La prosa de Palol és càustica, satírica i escatològica.» — Jordi Sanuy
«No en tingueu cap dubte: és un gran llibre.» — Isabel-Clara Simó
Hem atrapat un altre conte!
(La llibreria tanca uns dies, però sabem que a l’interior un munt de llibres voladors xiuxiuejaran les seves històries.
Cada diumenge n’atraparem un i us explicarem el principi de l’aventura que amaga entre les seves pàgines.
Però us volem deixar intrigats, així que per conèixer el final…
Sereu vosaltres qui haureu d’atrapar el conte sencer!
A partir del dilluns 24 d’agost us espera a casa nostra.)
Avui, diumenge, 16 d’agost:
MAI FACIS PESSIGOLLES AL TIGRE
Autora: Pamela Butchart
Il·lustrador: Marc Boutavant
Editorial: Libros del zorro rojo
Cliqueu per veure el vídeo:
Silvia Colomé i Delphine Labedan (il·lustracs.)
36 pgs. Pvp:16€
En una cova profunda i fosca, molt fosca, hi viu una estalactita. No sap per què, però no pot parar mai de plorar, encara que estigui la mar de contenta! Fins i tot ha provat de tancar els ulls ben fort perquè no en surtin més llàgrimes, però no hi ha res a fer…, sempre plora, i per això els seus amics i amigues, que en té molts, l’anomenen Ploramiques. La seva vida, però, canviarà per sempre més quan rebi una visita inesperada. Com per art de màgia, l’obscuritat es convertirà en llum.
Encara que en les il·lustracions predominen el blanc i el negre i és prou fosc per fer-nos sentir en una cova, no és un llibre ombrívol. La lluminositat arriba a les pàgines a través de les rialles, del plaer, de l’alegria…que sent
l’estalactita amb tots i cadascun dels amics (les aranyes, la serp, el ratpenat, les cuques de llum) que desfilan davant d’ella. Fins que al final descobreix que les seves llàgrimes han servit per alguna cosa més que per guanyar-se el renom de ploramiques.
En la seva primera incursió en la literatura infantil, Silvia Colomé (redactora en cap de Cultura a la Vanguardia), aborda la temàtica des d’una òptica molt diferent: a través d’una solitària estalactita que es passa el dia plorant en una cova fosca.
La llibreria tanca uns dies, però sabem que a l’interior un munt de llibres voladors xiuxiuejaran les seves històries.
Cada diumenge n’atraparem un i us explicarem el principi de l’aventura que amaga entre les seves pàgines.
Però us volem deixar intrigats, així que per conèixer el final…
Sereu vosaltres qui haureu d’atrapar el conte sencer!
A partir del dilluns 24 d’agost us espera a casa nostra.
Avui, diumenge, 9 d’agost:
R-BOOT ❤
Autor: Joan Turu
Editorial: El cep i la Nansa
Cliqueu per veure el vídeo:
En 1947, John Haines (1924-2011) se instala en una cabaña aislada cerca de Richardson, en Alaska, donde permaneció durante más de veinte años llevando una existencia áspera y solitaria. En este libro, publicado en 1977, relata su experiencia: «Aquellos días en el campo, aquellas caminatas con los perros sobre la nieve y la hierba, las largas jornadas de caza, la matanza de los animales y todo lo demás formaban parte de la experiencia más profunda del ser humano en este planeta».
Su condición de poeta tal vez justifique la forma tan vívida en la que están escritas estas memorias. Sin embargo, aunque hay espacio para la reflexión y cierta dosis de melancolía, Haines se centra en capturar la esencia de lo que es vivir aislado en el corazón de la Alaska más salvaje. Según New York Newsday, «si Alaska no hubiera existido, Haines podría haberla inventado».
Una vida así quizá ya no sea posible. Por eso es una suerte que un escritor con la excepcional mirada y la elocuencia poética de John Haines la haya vivido y, mejor aún, la haya compartido.
NEW YORK TIMES BOOK REVIEW
Rtca. con solapas. 14×21 cms. Pvp: 21,00€ 248 pgs.
La tecnología y el fin del futuro.
320 pgs. Rtca. con solapas (15×23). PVP: 21,90 €
Entre tanto dato no contrastado, posverdad y fake news, este libro nos alerta y nos empuja a vislumbrar la verdad en esta nueva edad oscura de la información.
Cuanto más aumenta la complejidad del mundo tecnológico, más disminuye nuestra comprensión de la realidad: la información que recibimos a diario está plagada de datos no contrastados, de posverdad, de teorías conspirativas…
Todo esto nos convierte, cada vez más, en náufragos perdidos en un mar de especulación. James Bridle, el mediático tecnólogo y autor de estas páginas, nos advierte ante un futuro en el que la promesa contemporánea de un conocimiento.
brindado por la tecnología puede traernos justo lo contrario: una era de incertidumbre, algoritmos predictivos y minuciosos sistemas de vigilancia.
Un libro magistral y aterrador que nos adentra en la inquietante tormenta que acecha el debate de las maravillas del mundo digital.
Reseñas:
«Espero los lectores no disfruten esta perceptiva y sugerente obra, sino que, más bien, sientan pavor.»
Will Self, The Guardian
«Bridle es un artista y escritor que debate sobre la relación entre tecnología, cultura y conciencia y cuya fama aumenta por momentos. Entre los temas alrededor de los cuales gira su arte están los drones y los coches automatizados. Su nuevo y ambicioso libro presenta cómo la era digital está modificando radicalmente los paradigmas de la experiencia humana.»
The Guardian
172 pgs. Pvp;16,90
En este recuento perspicaz de La Ilíada, una joven maestra griega recurre al poder duradero del mito para ayudar a sus estudiantes a sobrellevar los terrores de la ocupación nazi.
Las bombas caen sobre un pueblo griego durante la Segunda Guerra Mundial, y una maestra lleva a sus alumnos a una cueva para refugiarse. Allí les cuenta sobre otra guerra, cuando los griegos sitiaron a Troya. Día tras día, cuenta cómo los griegos sufren de sed, calor y nostalgia, y cómo se enfrentan los oponentes: ejército contra ejército, hombre contra hombre. Los cascos se cortan, las cabezas
vuelan, la sangre fluye. Ahora son otros los que invaden
Grecia, el ejército de la Alemania nazi. Pero los horrores
son los mismos miles de años después.
Theodor Kallifatides proporciona una notable visión
psicológica en su versión moderna de La Ilíada,
minimizando el papel de los dioses y profundizando en la
mentalidad de sus héroes mortales. La epopeya de Homero cobra vida con una urgencia renovada que nos permite experimentar los eventos como si fueran de primera mano, y revela verdades eternas sobre la insensatez de la guerra y lo que significa ser humano.
El guió cinematogràfic és considerat majoritàriament una eina, un text d’impàs cap a la producció d’una pel·lícula, però cada vegada trobem a les llibreries més col·leccions dedicades a la publicació de guions en format llibre. I és que no és fàcil dir on acaba el guió i comença la literatura. No podem obviar que tot i que el guionista pensa necessàriament en imatges, la matèria del guió, allò del que està fet, són les paraules. Segons l’ús que es faci d’aquestes podem distingir dos grans direccions en les que pot treballar un guió: mostrar (majoritàriament associat al cinema) i explicar (majoritàriament associat a la literatura). Tot i que els manuals de guió segueixen animant a seguir la primera ometent elements que la càmera no pugi enregistrar (sentiments, metàfores, comparacions), molts grans guions se serveixen d’un estil més aviat literari per a emfatitzar trets essencials de la pel·lícula. És el cas, no casualment, de molts directors que són els seus propis guionistes. Així, per exemple, trobem que al guió de Barton Fink els germans Coen introdueixen el protagonista com a “odiós però intel·lectual” o que Werner Herzog planteja en la primera escena d’Aguirre que “les muntanyes s’eleven com catedrals”. Aquesta indefinició dels límits entre guió i literatura és recíproca: de la mateixa manera que els cineastes han estat influïts durant dècades per les grans narracions, des que l’audiovisual ha entrat a les nostres vides ha influït la nostra forma d’expressar-nos, pensar i, és clar, escriure. Un llibre de ficció pot decidir si explicar o mostrar, també; doncs és diferent escriure “La Carla estava trista” a “La Carla va entrar a la sala capcota”. De la proporció entre ambdós estils en dependrà el ritme i atmosfera de la història. Guions que es poden llegir com novel·les i novel·les que passen com pel·lícules: els formats s’encreuen i contagien donant lloc a noves maneres de gaudir del cinema i de la literatura.
Llibres de tots els gèneres, literatura intantil, un sorteig i…
…Autors signant llibres! No t’ho perdis!
Ens veiem a la llibreria!
LLIBRERIA DE LA IMATGE 