Un viatge decadent cap als confins del desig i la descomposició

A Queer, Luca Guadagnino desplega una obra de notable complexitat i densitat estètica, on la narrativa cinematogràfica es converteix en una via privilegiada per escorcollar els plecs més foscos i crepusculars del desig homosexual. Si a “Call Me by Your Name (2017)” el director italià componia un fresc solar i nostàlgic del despertar d’una sensibilitat gai, en aquesta ocasió, inspirat per la novel·la homònima de William Burroughs, Guadagnino ens condueix pels tortuosos camins d’una vellesa corcada per la decadència física i emocional.
Així, l’ardor innocent del primer amor cedeix el seu lloc a una meditació ombrívola sobre la ruïna existencial que acompanya el pas del temps, el desgast dels cossos i la desintegració
de l’esperit.

El film avança com un collage fragmentari d’escenes que orbiten al voltant de la figura de William Lee, encarnat magistralment per un Daniel Craig irreconeixible, que es despulla de tota la seva aura de distinció atlètica per abraçar la corporeïtat trencada d’un home devorat pels excessos. Lee, alter ego de Burroughs, se’ns presenta com una figura patètica i romàntica, caminar del qual pels baixos fons mexicans, entre bars de mala mort i nits tenyides de fum i excessos, ressona amb la desolació d’una vida desgastada. Tanmateix, Guadagnino aborda el vincle capital romàntic del film amb una notable delicadesa visual, regalant-nos moments d’una plasticitat gairebé pictòrica, com la seqüència a càmera lenta on Lee camina pels carrers d’aquest Mèxic imaginari al compàs de “Come As You Are” de Nirvana, evocant amb això la melangiosa silueta de Tony Leung a “In the Mood for Love”, de la qual ja n’hem fet una ressenya. El cinema es converteix aquí en un mirall que distorsiona i embelleix la realitat, accentuant la naturalesa espectral dels personatges.
Queer, en la seva fidelitat a l’esperit de Burroughs, no segueix una estructura narrativa convencional, sinó que es desplega com un conjunt de situacions que oscil·len entre el plaer i la destrucció, entre l’excés i la recerca de sentit. La pel·lícula troba la seva culminació en un rampell líric quan Lee pronuncia l’enigmàtica frase: “No soc queer, soc incorpori”. Aquest estrany lema vertebra la reflexió subjacent en l’obra, on Guadagnino teixeix una dialèctica entre el corpori i l’eteri, entre el material i l’espiritual, culminant en un viatge a Sud-amèrica que sembla ressonar amb els ecos d’Apocalypse Now de Coppola. No podem oblidar que Queer és una pel·lícula que resplendeix en la seva contradicció: d’una banda, ens submergeix en un univers de llibertinatge indòmit i excessiu, però, al mateix temps, Guadagnino ens convida a explorar les profunditats d’una intimitat corca pel pas del temps i el desgast dels cossos. El film, transgressor en la seva proposta formal i narrativa, no només desafia les convencions cinematogràfiques, sinó que també s’erigeix en un testimoni fulgurant de la bellesa que subjau en la decadència, en els marges de l’existència. Queer és, sens dubte, una de les obres més agosarades i líricament devastadores de Guadagnino, un film que combina l’artifici visual amb la cruesa del desig, oferint-nos una experiència cinematogràfica tant pertorbadora com bella.

Per Jaume Ribot

El Festival de Cannes ha vibrat tumultuosament amb una de les grans sorpreses cinematogràfiques de l’any 2024: “The Substance”.

Dirigida per la cineasta francesa Coralie Fargeat, el film irromp a l’escena cinematogràfica amb una força inusitada, configurant-se com una de les propostes més audaces, dantesques i viscerals dels últims anys. La pel·lícula segueix Elisabeth Sparkle, interpretada per una fascinant Demi Moore, una icona del món del fitness televisiu que, davant la decadència de la seva joventut i la imminent pèrdua de la seva fama, es veu empesa a sotmetre’s a un obscur tractament anomenat ‘The Substance’.

En aquest film, Fargeat s’endinsa en un univers on la cosificació del cos femení esdevé el centre d’una crítica social implacable. La directora, en la seva primera metitat, fa servir la càmara com una incursió a l’ull de l’home arcaic, des d’una perspectiva deshumanitzadira (desplaçant la figura femenina a la qualitat d’objecte) mostra i erotitza el cos femení, com si d’una cinta pornogràfica es tractés. El canvi de perspectiva esdevé quan aquest procediment homònim al film, que promet una versió millorada d’un mateix, obre la porta a una tràgica metamorfosi, al més pur estil del body horror més grotesc i ultraviolent, donant lloc a una nova entitat, Sue (Margaret Qualley), la qual substituirà l’Elisabeth en l’imaginari col·lectiu i es convertirà en el nou objecte de desig i admiració.

El que destaca poderosament en ‘The Substance’ és la seva dramatúrgia, una obra que s’erigeix sobre una base narrativa sòlida, però que troba la seva veritable expressió en una posada en escena d’un virtuosisme tècnic i estètic indiscutible. Els decorats són claustrofòbics, amb espais que semblen expandir-se i contraure’s al ritme de les pulsions internes dels personatges. Les línies geomètriques dels escenaris i els seus colors saturats, que oscil·len entre el neó brillant i el blanc clínic, no només recorden l’estètica de ‘The Neon Demon’ de Nicolas Winding Refn, sinó que van més enllà, evocant l’estranya bellesa dels films de Dario Argento, on l’horror esdevé gairebé operístic.

És cert que la influència de David Cronenberg en la representació del cos en transformació és innegable i sovint referenciada en moltes obres de terror corporal. No obstant això, situar ‘The Substance’ dins del context del cinema de Cronenberg podria ser una simplificació, ja que la pel·lícula de Coralie Fargeat sembla més alineada amb una nova onada de cinema europeu, especialment del nou cinema hardcore francès i del moviment gore feminista que ha emergit en els darrers anys, establint un diàleg amb films contemporanis que, tot i l’oceà que els separa, es pot establir un diàleg coherent entre les obres i l’impacte que generaren.

‘The Substance’ és més una continuació d’aquest diàleg visual i temàtic establert per cineastes com Winding Refn i Ducournau que no pas una obra tributària de Cronenberg. La pel·lícula de Fargeat esdevé així una poderosa al·legoria moderna sobre la cosificació del cos femení, inscrita en un corrent cinematogràfic que utilitza el gore i l’horror per qüestionar i desafiar les narratives patriarcals que tradicionalment han dominat el cinema de terror. Amb una posada en escena provocativa i una estètica visual que alterna entre el glamur i l’horror més visceral, ‘The Substance’ s’alinea amb aquesta nova onada de cinema que explora la relació entre cos, identitat i poder des d’una perspectiva radicalment feminista. Sens dubte una cinta que no deixa indiferent, alhora que una de les millors pel·lícules de l’any.

Per Jaume Ribot