“Embryo, Larva, Butterfly” és una obra cinematogràfica que s’endinsa en les profunditats de la condició humana a través d’una premissa tan potent com intrèpida: la vivència arbitrària del temps en un univers paral·lel. Kyros Papavassiliou, director i autor de la peça, amb una audàcia conceptual que desafia les convencions narratives, proposa un film que oscil·la entre el minimalisme estètic i una dosi hiperbòlica de qüestionament existencial, tot explorant les fractures i les simbiosis de les relacions humanes en un context on el temps no és una línia, sinó un laberint de records, presents i futurs que es barregen i es contradiuen.

La pel·lícula parteix d’una idea força suggerent: en un món on el temps es manifesta de manera no lineal i impredictible, una parella es veu obligada a enfrontar-se no només als canvis constants de la seva realitat, sinó també a la inestabilitat dels seus propis records i emocions. Aquesta premissa, que podria haver donat lloc a una explosió dramàtica i visual, es desenvolupa amb un to de contenció que, tot i ser revelador en la seva posada en escena, acaba essent insuficient davant els camins de possibilitats que l’univers dramàtic suggereix. Papavassiliou planteja un debat dantesc, atreviria a denominar kafkià, sobre la naturalesa del temps, la memòria i la identitat, però opta per no oferir respostes concloents, deixant el públic en un estat de reflexió oberta, que, en aquest cas, és eufemisme de la frustració que pot ocasionar.

La pel·lícula es mou en un terreny tragicòmic, on l’angoixa existencialista fa de teló de fons per a situacions que oscil·len entre el patètic i l’absurd. Aquest contrast, però, no sempre aconsegueix impactar amb la força que cabria esperar. Tot i que hi ha moments d’una nitidesa conceptual admirable, el conjunt del film es caracteritza per una asèpsia formal que, encara que coherent amb el seu estil experimental, no arriba a accelerar dramàticament les situacions que planteja. Així, la progressió dramàtica es queda, en certa manera, a mig gas, desaprofitant un material narratiu i visual que, sense dubte, tenia el potencial per transcendir encara més.

No obstant això, “Embryo, Larva, Butterfly” és una proposta que mereix ser visionada pel seu atreviment i per la seva capacitat per deixar entre línies més del que mostra. La pel·lícula és un exercici de cinema contemplatiu, on l’estètica i l’absurd existencialista que acostaria al terreny intel·lectual de Nagel, es troben en un diàleg constant. La posada en escena, amb una sensibilitat gairebé pictòrica, revela una mirada única i un domini del llenguatge visual que situa Papavassiliou com un dels noms amb més potencial (pendent de manifestar) del cinema grec contemporani experimental. Les seves imatges, carregades de simbolisme, conviden a una reflexió profunda sobre la fragilitat de les relacions humanes i la nostra relació amb el temps, però també deixen una sensació d’incompletud, com si la pel·lícula fos només l’embrió d’una idea que mai arriba a eclosionar del tot. Heus aquí la màgia que empresona el film; seqüències com l’eròtica al llit del matrimoni o la construcció visual i temàtica del cinema que mostra la cinta, són exemples de la capacitat del seu creador. L’analogia és evident, però allò que ens permet copsar el grec és un embrió del que, en un futur, ens podrà oferir.

En definitiva, “Embryo, Larva, Butterfly” és una obra que, malgrat les seves limitacions,
representa una proposta original i suggestiva. És un film que, encara que no exploti tot el seu potencial, ofereix una experiència visual i intel·lectual que desafia i commou, situant-se com una peça clau per entendre les direccions audaces que el cinema experimental pot prendre en el futur.

Per Jaume Ribot