El que Mankiewicz construeix sempre ha ressonat a una meditació sobre la identitat com a fenomen escènic. Eve Harrington s’ha interpretat, normalment, una intrusa que irromp en un ordre estable; però pot veure’s també com la conseqüència lògica d’un món on existir equival a ser reconegut. El teatre, aquí, és el paradigma ontològic. Tots actuen, tots negocien la seva imatge, tots depenen de la mirada aliena per sostenir-se.

Formalment, el film s’inscriu en el classicisme nord-americà, cert, malgrat en tensiona els límits. La posada en escena és aparentment continguda, una teringa d’enquadraments equilibrats, composicions sòbries, un ús mesurat del moviment de càmera. Tanmateix, aquesta estabilitat visual contrasta amb la violència simbòlica dels diàlegs. El text és dens, irònic, mil·limètricament construït i, en conjunt, es converteix en l’espai real del conflicte. Cada frase redefineix jerarquies. 

La Margo Channing encarna la consciència tràgica del temps. El film no cau en la sentimentalització. L’envelliment no és una injustícia, sinó una condició estructural d’un sistema que exigeix novetat constant. L’Eve, en canvi, representa la plasticitat absoluta: adopta gestos, modulacions, discursos. És una identitat sense nucli fix, pura adaptabilitat. I és precisament aquesta capacitat mimètica la que la fa irresistible i inquietant.

La dimensió més pertorbadora del film rau en la irrupció d’una nova aspirant revela que el drama no era excepcional, sinó estructural. Sempre hi haurà una nova figura disposada a ocupar el lloc central, i sempre hi haurà algú que descobrirà, massa tard, que el seu regnat era provisional. El mirall, en l’últim pla, no multiplica només una imatge; multiplica una lògica.

All About Eve és, en aquest sentit, una obra profundament moderna. Desactiva qualsevol il·lusió d’autenticitat plena i exposa la subjectivitat com a construcció dependent de circuits de validació. 
Que l’Acadèmia premiés una pel·lícula tan lúcida sobre la precarietat del prestigi no deixa de tenir una ironia subtil. Mankiewicz no condemna ni exalça; observa amb una intel·ligència implacable. I en aquesta mirada, el cinema es fa art, es fa pensament i gnoseologia.