S’acosten els premis de l’Acadèmia del 2026 i, com cada any, la industria tornarà a desplegar el seu ritual. Trobo pertinent revisar algunes de les obres que, en el passat, han estat distingides amb l’Oscar a millor pel·lícula i que, més enllà del consens institucional, han consolidat una veritable densitat estètica i moral dins la història del setè art. Comencem amb una de les més incisives: The Apartment, dirigida per Billy Wilder.

Estrenada el 1960, la pel·lícula de Wilder s’inscriu en una modernitat cinematogràfica que ja no pot sostenir l’optimisme naïf del classicisme. I és que, sota l’aparença d’una comèdia romàntica s’hi desplega una anàlisi severa de la moral corporativa nord-americana i de la progressiva colonització de l’esfera íntima per la lògica instrumental del capital. Fou, sens dubte, una pel·lícula clàssica amb una pinzellada de modernitat que ens arriba fins avui, als nostres dies. C.C. Baxter, el personatge principal, és un individu amb ambició professional, que es desplega sempre com un subjecte configurat per una estructura que exigeix la disponibilitat absoluta del cos i de l’espai privat. L’apartament que dóna títol al film pot interpretar-se com una metàfora operativa. La seva cessió sistemàtica als superiors perquè hi consumin les seves aventures extramatrimonials constitueix un dispositiu de promoció laboral entremaliat i divertit. La transacció no és sexual en sentit estricte, però sí profundament eròtica en el sentit foucaultià del terme: el poder circula a través dels cossos, reorganitza el desig, administra la intimitat. Wilder articula aquesta crítica amb una posada en escena d’una precisió geomètrica, marca de la casa. L’individu es dilueix en la repetició, esdevé una peça intercanviable. En aquest marc, l’ascens social de Baxter no apareix com a èxit, sinó com a progressiva alienació. La relació amb Fran Kubelik introdueix un element de fractura. Tractant-se d’alguna cosa més que una història d’amor, potser d’un conflicte entre dues formes d’instrumentalització: la del cos femení utilitzat pel poder masculí i la del subjecte masculí que es deixa instrumentalitzar pel sistema.

Wilder evita qualsevol romanticisme redemptor. La vulnerabilitat d’en Fran —especialment en la seqüència del suïcidi frustrat— és filmada sense patetisme, amb una contenció que reforça la seva dimensión tràgica. L’humor no desapareix; esdevé una forma de lucidesa. Allò que distingeix The Apartment no és únicament la seva intel·ligència narrativa, sinó la seva radicalitat moral. El gest final no promet una felicitat garantida, sinó la possibilitat d’una dignitat. En un univers regit per la lògica de l’intercanvi, la decisió de no negociar-ho tot adquireix una força subversiva. Que l’Acadèmia premiés aquesta obra no deixa de ser significatiu. Poques
vegades el reconeixement institucional ha coincidit amb una crítica tan incisiva de l’ordre que el sosté. The Apartment roman, encara avui, com un text fílmic que interroga la relació entre ambició, desig i integritat amb una modernitat que no ha perdut vigència.