“Amadeus” és molt més que una recreació històrica sobre la vida de Mozart; és una meditació profunda sobre la mediocritat, la gelosia i la naturalesa del geni. Miloš Forman construeix la història des de la mirada d’Antonio Salieri, un músic respectable però conscient de les seves limitacions, i és precisament aquesta consciència el que el condemna. La pel·lícula esdevé així una tragèdia existencial: Salieri no pateix perquè sigui dolent, sinó perquè és prou bo per entendre fins a quin punt Mozart és millor. La seva vida queda marcada per aquesta revelació dolorosa, que converteix la mediocritat en una mena de càstig diví.

La gelosia que sent Salieri no és superficial ni competitiva; és una gelosia espiritual. Ell havia dedicat la seva vida a Déu, convençut que la disciplina i la devoció li serien recompensades amb el talent. Quan descobreix que el do suprem ha estat concedit a un jove irreverent, vulgar i aparentment irresponsable, la seva fe es trenca. La pel·lícula retrata aquesta fractura amb una intensitat gairebé religiosa: Salieri no només enveja Mozart, sinó que l’admira amb una profunditat que el destrueix. Cada obra que escolta és una prova de la grandesa de l’altre i, alhora, de la seva pròpia insignificança. L’enveja es converteix en una forma perversa de devoció, un amor que fa mal perquè revela una veritat que no pot suportar.

Mozart, per la seva banda, és presentat com un geni caòtic, espontani i amoral. No és un artista torturat ni un savi; és un nen brillant, incapaç de comprendre la magnitud del seu talent. Aquesta caracterització trenca el mite romàntic del geni com a figura profunda i atormentada. A “Amadeus”, el geni és una força natural, gairebé una possessió divina, que no té res a veure amb el mèrit personal. Mozart crea sense esforç, sense consciència, com si la música li brollés de manera inevitable. Aquesta facilitat és el que més tortura Salieri: ell treballa, s’esforça, resa… i mai no arriba ni a la sola de la sabata del seu rival.

La música es converteix en el veritable llenguatge de la divinitat. Per Salieri, cada composició de Mozart és una prova que Déu existeix, però també que l’ha abandonat. La pel·lícula utilitza aquesta tensió per construir un drama teològic: Mozart és el canal de la voluntat divina, mentre que Salieri és el seu intèrpret frustrat, condemnat a entendre la bellesa sense poder crear-la. Aquesta paradoxa és el cor emocional del film i explica per què la relació entre els dos músics és tan intensa i destructiva.

La confessió de Salieri, que estructura tota la narració, és un altre element clau. No es tracta d’una confessió per obtenir perdó, sinó d’un acte de vanitat i desesperació. Salieri vol que algú escolti la seva història, que algú reconegui que ell va ser testimoni privilegiat del miracle i que aquesta experiència el va condemnar. La confessió és el seu últim intent de donar sentit a una vida marcada per la frustració, i alhora és l’únic moment en què parla amb absoluta sinceritat.

La mort de Mozart, tal com la presenta la pel·lícula, no és un fet històric, sinó un mite. El Requiem que escriuen plegats es converteix en un ritual simbòlic: Salieri, incapaç de crear música divina, ajuda Mozart a donar forma a la seva última obra, com si fos un sacerdot negatiu que acompanya el geni cap a la mort. És un moment carregat de significat, que culmina la relació tòxica i fascinant entre els dos personatges.

El final, amb Salieri lluny de redimir-se, accepta la seva mediocritat i la converteix en identitat. És un final irònic i profund, que desmunta el mite de l’heroi i reivindica la condició humana en tota la seva limitació. Amadeus acaba així com ha començat: no parlant de Mozart, sinó de Salieri, i de la tragèdia universal de reconèixer la bellesa sense poder assolir-la.