El silenci que canta seria la clau de Deliver Me From Nowhere

Hi ha pel·lícules que no criden, sinó que murmuren. Deliver Me From Nowhere, dirigida per Scott Cooper, és una d’aquestes. El film s’endinsa en el procés creatiu de Bruce Springsteen durant la gestació de Nebraska (1982), un àlbum que va desafiar les regles del rock per abraçar la cruesa de la solitud.

Jeremy Allen White, conegut per la seva intensitat a The Bear, es transforma en un Springsteen introspectiu, allunyat dels estadis i de la grandesa escènica. Aquí no hi ha himnes ni guitarres rugents, sinó gravacions casolanes, cintes de cassete i una veu que sembla sortir d’un desert emocional. White no imita: interpreta. I en aquest gest, troba la veritat.

La direcció de Cooper és continguda, gairebé reverencial. La càmera observa més que narra, deixant espai al silenci, a les mirades perdudes, als paisatges buits que reflecteixen l’estat d’ànim del protagonista. La fotografia de Masanobu Takayanagi reforça aquesta sensació de buit, amb tons apagats i una llum que sembla sempre a punt de desaparèixer.

La música, evidentment, és el cor de la pel·lícula. Els temes de Nebraska no només acompanyen l’acció, sinó que la defineixen. Cada cançó és una confessió, una ferida oberta, una pregunta sense resposta. La banda sonora, complementada per composicions de Jeremiah Fraites, crea un diàleg entre el Bruce d’abans, i el Bruce que avui recordem.

Deliver Me From Nowhere no és un biopic convencional. No busca explicar-ho tot ni glorificar res. És una pel·lícula sobre el dubte, sobre el pes de la creativitat, sobre el moment en què un artista decideix despullar-se i cantar des de l’abisme. I en aquest abisme, trobem una bellesa que no necessita escenaris ni aplaudiments.