ANIMAL

En el panorama cinematogràfic contemporani, també hi ha lloc per a comèdies, sèries d’entreteniment que no perden fuel davant grans peces del setè art modern. En aquest sentit, n’hi ha que fan riure, sense massa complexitat, i d’altres que et fan pensar per què rius. “Animal” pertany a aquesta segona espècie, més atípica, dantesca i, sobretot, més viva. Dirigida amb un pols fi i sostinguda pel carisma de Luis Zahera, la sèrie de Netflix s’endinsa en el xoc entre dos mons —el rural i l’urbà, el pràctic i l’emocional— de forma lúcida, punyent però sempre tendra.

L’Antón, el veterinari de poble que encarna Zahera, és un home que ve d’un món de fang i bèsties, on l’animal és company de feina, no pas un fill substitutiu. Quan la seva neboda Uxía (en una interpretació molt notable de Lucía Caraballo) li ofereix treballar en una botiga de mascotes “de disseny”, s’hi endinsa com qui travessa una frontera invisible: la d’un temps nou on els gossos tenen ansietat, els gats enganyen i els conills necessiten teràpia. El resultat és una successió d’escenes tan absurdes com reveladores, on el sentit comú de l’Antón actua com a mirall incòmode d’una societat que ha substituït la natura per la seva caricatura afectiva.

La sèrie funciona perquè no menysté cap dels seus mons. Ni ridiculitza el rural com a espai de retràs, ni glorifica la sensibilitat urbana. En lloc d’això, mostra amb humor i melancolia la incomunicació entre dues maneres d’entendre el vincle amb els animals (i, és clar, amb la moralina evident de com aquests ens fan d’espill als humans). L’Antón de Zahera és una meravella rude, cansada i dolça sense saber-ho, capaç de fer riure mentre et deixa amb una estranya sensació de tristesa al fons de la gola. Caraballo, pel seu costat, dona a Uxía una ingenuïtat moderna que mai no cau en el tòpic. Entre tots dos hi ha una química natural, feta de burles i d’afecte, que sosté tota la temporada.

“Animal” també brilla en el seu retrat visual. Els capítols alternen la llum càlida i quieta del camp amb els neons artificials de la botiga Kawanda, com si la sèrie volgués recordar-nos que la modernitat brilla, però no escalfa. Aquest contrast, lluny de ser només estètic, marca el to moral de la història, que ens recorda que allò autèntic pot ser brut, i allò net pot ser buit.

Potser algunes trames secundàries s’allarguen més del necessari, però Animal sap mantenir la coherència entre la seva sàtira i el seu cor. El seu humor no és de gags, sinó de situacions humanes, d’aquelles que et fan riure mentre reconeixes la teva pròpia absurditat. En definitiva, és una sèrie que parla dels animals per parlar de nosaltres, de com intentem domesticar-ho tot —fins i tot els sentiments— i del ridícul que fem quan oblidem que també som bèsties.

Sense grans pretensions, “Animal” acaba convertint-se en una comèdia d’una veritat inesperada, la d’un home desplaçat que troba, entre lladrucs, un sentit a seguir endavant. I això, enmig de tanta ficció calculada, ja és molt més del que sembla.