Hi ha pel·lícules que semblen arribar quan el món ja ha oblidat el sentit del perill. “Una
batalla rere l’altra” (EUA, 2025), el nou film de Paul Thomas Anderson, arriba així: com un
recordatori que la revolució no és una paraula vella ni una fantasia universitària, sinó un
gest de tendresa contra la indiferència. La veu de Gil Scott-Heron, que ressona als crèdits
finals advertint que “the revolution will not be televised”, podria ser la consigna de tot el film. Però Anderson, fidel al seu estil, converteix aquesta proclama en una forma de poesia
moral.

Adaptant lliurement Vineland de Thomas Pynchon, Anderson construeix una pel·lícula
desbordant, caòtica i lúcida, que s’alimenta de tots els gèneres per dinamitar-los. Hi ha
persecucions impossibles filmades amb una serenor hipnòtica, erotisme plebeu que sembla
sortit d’una comèdia dels setanta, i escenes d’una dolçor domèstica que recorden Licorice
Pizza. Però sota el carnaval d’imatges i sons —il·luminat pel treball febril i espiritual de
Johnny Greenwood— batega una pregunta senzilla i per això devastadora: com es continua
estimant un país que ha deixat d’estimar el seu poble?

Perfidia Beverly Hills (Teyana Taylor) i Bob Ferguson (Leonardo DiCaprio) encarnen dos
exrevolucionaris esgotats, dos supervivents d’una època en què creure encara no era
ingenu. Quan una acció fallida destrueix el moviment que els sostenia, ella desapareix i ell,
enfonsat en un exili de marihuana i desmemòria, cria sol la seva filla Willa (Chase Infiniti).
Setze anys després, el passat torna en forma de persecució, i Anderson, amb la seva ironia
compassiva, converteix la fugida en una road movie espiritual: el viatge d’un pare que ja no
sap lluitar i d’una filla que no pot evitar fer-ho.

El coronel Lockjaw (Sean Penn), caricatura grotesca del poder armat, persegueix aquest
pare i aquesta filla amb la mateixa devoció amb què el sistema persegueix la seva pròpia
culpa. Però el que Anderson filma no és la lluita política —o no només—, sinó la resistència
del vincle humà dins l’engranatge de la violència. Si Kubrick desmuntava el militarisme amb sarcasme, Anderson el desactiva amb afecte. Els seus personatges no derroquen l’Estat:
derroquen la distància, la fredor, el cinisme.

En un temps en què fins i tot la revolta s’ha convertit en merchandising, “Una batalla rere
l’altra” proposa una moral de la perseverança: cal continuar lluitant, però també cal saber
passar el relleu. Anderson sembla dir-nos que la revolució no consisteix a imposar un nou
ordre, sinó a mantenir viva la capacitat de preocupar-se pels altres. Que aixecar-se del sofà
no és només un gest polític, sinó una forma d’abraçar.

El film, com gairebé tota la seva obra, oscil·la entre la nostàlgia i la lucidesa. Però aquí la
nostàlgia ja no és per un passat idealitzat, sinó per un futur que encara no ha estat robat del
tot. Davant del nihilisme que domina el cinema contemporani, Anderson s’atreveix a ser
ingenu. I aquesta ingenuïtat, tan poc de moda, és el seu acte més radical.

“Una batalla rere l’altra” és una pel·lícula que creu en la joventut sense idealitzar-la, en la
lluita sense glorificar-la, i en l’amor sense purificar-lo. És, potser, la seva obra més política;
però també, paradoxalment, la més íntima. Anderson, que ha filmat la culpa, el desig i la
redempció amb la paciència d’un místic, signa aquí un film que no busca convèncer sinó
contagiar. Al final, quan Gil Scott-Heron ens recorda que la revolució no serà televisada, ja
ho sabem: tampoc serà filmada. Serà viscuda.