El silenci que canta seria la clau de Deliver Me From Nowhere

Hi ha pel·lícules que no criden, sinó que murmuren. Deliver Me From Nowhere, dirigida per Scott Cooper, és una d’aquestes. El film s’endinsa en el procés creatiu de Bruce Springsteen durant la gestació de Nebraska (1982), un àlbum que va desafiar les regles del rock per abraçar la cruesa de la solitud.

Jeremy Allen White, conegut per la seva intensitat a The Bear, es transforma en un Springsteen introspectiu, allunyat dels estadis i de la grandesa escènica. Aquí no hi ha himnes ni guitarres rugents, sinó gravacions casolanes, cintes de cassete i una veu que sembla sortir d’un desert emocional. White no imita: interpreta. I en aquest gest, troba la veritat.

La direcció de Cooper és continguda, gairebé reverencial. La càmera observa més que narra, deixant espai al silenci, a les mirades perdudes, als paisatges buits que reflecteixen l’estat d’ànim del protagonista. La fotografia de Masanobu Takayanagi reforça aquesta sensació de buit, amb tons apagats i una llum que sembla sempre a punt de desaparèixer.

La música, evidentment, és el cor de la pel·lícula. Els temes de Nebraska no només acompanyen l’acció, sinó que la defineixen. Cada cançó és una confessió, una ferida oberta, una pregunta sense resposta. La banda sonora, complementada per composicions de Jeremiah Fraites, crea un diàleg entre el Bruce d’abans, i el Bruce que avui recordem.

Deliver Me From Nowhere no és un biopic convencional. No busca explicar-ho tot ni glorificar res. És una pel·lícula sobre el dubte, sobre el pes de la creativitat, sobre el moment en què un artista decideix despullar-se i cantar des de l’abisme. I en aquest abisme, trobem una bellesa que no necessita escenaris ni aplaudiments.

ANIMAL

En el panorama cinematogràfic contemporani, també hi ha lloc per a comèdies, sèries d’entreteniment que no perden fuel davant grans peces del setè art modern. En aquest sentit, n’hi ha que fan riure, sense massa complexitat, i d’altres que et fan pensar per què rius. “Animal” pertany a aquesta segona espècie, més atípica, dantesca i, sobretot, més viva. Dirigida amb un pols fi i sostinguda pel carisma de Luis Zahera, la sèrie de Netflix s’endinsa en el xoc entre dos mons —el rural i l’urbà, el pràctic i l’emocional— de forma lúcida, punyent però sempre tendra.

L’Antón, el veterinari de poble que encarna Zahera, és un home que ve d’un món de fang i bèsties, on l’animal és company de feina, no pas un fill substitutiu. Quan la seva neboda Uxía (en una interpretació molt notable de Lucía Caraballo) li ofereix treballar en una botiga de mascotes “de disseny”, s’hi endinsa com qui travessa una frontera invisible: la d’un temps nou on els gossos tenen ansietat, els gats enganyen i els conills necessiten teràpia. El resultat és una successió d’escenes tan absurdes com reveladores, on el sentit comú de l’Antón actua com a mirall incòmode d’una societat que ha substituït la natura per la seva caricatura afectiva.

La sèrie funciona perquè no menysté cap dels seus mons. Ni ridiculitza el rural com a espai de retràs, ni glorifica la sensibilitat urbana. En lloc d’això, mostra amb humor i melancolia la incomunicació entre dues maneres d’entendre el vincle amb els animals (i, és clar, amb la moralina evident de com aquests ens fan d’espill als humans). L’Antón de Zahera és una meravella rude, cansada i dolça sense saber-ho, capaç de fer riure mentre et deixa amb una estranya sensació de tristesa al fons de la gola. Caraballo, pel seu costat, dona a Uxía una ingenuïtat moderna que mai no cau en el tòpic. Entre tots dos hi ha una química natural, feta de burles i d’afecte, que sosté tota la temporada.

“Animal” també brilla en el seu retrat visual. Els capítols alternen la llum càlida i quieta del camp amb els neons artificials de la botiga Kawanda, com si la sèrie volgués recordar-nos que la modernitat brilla, però no escalfa. Aquest contrast, lluny de ser només estètic, marca el to moral de la història, que ens recorda que allò autèntic pot ser brut, i allò net pot ser buit.

Potser algunes trames secundàries s’allarguen més del necessari, però Animal sap mantenir la coherència entre la seva sàtira i el seu cor. El seu humor no és de gags, sinó de situacions humanes, d’aquelles que et fan riure mentre reconeixes la teva pròpia absurditat. En definitiva, és una sèrie que parla dels animals per parlar de nosaltres, de com intentem domesticar-ho tot —fins i tot els sentiments— i del ridícul que fem quan oblidem que també som bèsties.

Sense grans pretensions, “Animal” acaba convertint-se en una comèdia d’una veritat inesperada, la d’un home desplaçat que troba, entre lladrucs, un sentit a seguir endavant. I això, enmig de tanta ficció calculada, ja és molt més del que sembla.

Hi ha pel·lícules que semblen arribar quan el món ja ha oblidat el sentit del perill. “Una
batalla rere l’altra” (EUA, 2025), el nou film de Paul Thomas Anderson, arriba així: com un
recordatori que la revolució no és una paraula vella ni una fantasia universitària, sinó un
gest de tendresa contra la indiferència. La veu de Gil Scott-Heron, que ressona als crèdits
finals advertint que “the revolution will not be televised”, podria ser la consigna de tot el film. Però Anderson, fidel al seu estil, converteix aquesta proclama en una forma de poesia
moral.

Adaptant lliurement Vineland de Thomas Pynchon, Anderson construeix una pel·lícula
desbordant, caòtica i lúcida, que s’alimenta de tots els gèneres per dinamitar-los. Hi ha
persecucions impossibles filmades amb una serenor hipnòtica, erotisme plebeu que sembla
sortit d’una comèdia dels setanta, i escenes d’una dolçor domèstica que recorden Licorice
Pizza. Però sota el carnaval d’imatges i sons —il·luminat pel treball febril i espiritual de
Johnny Greenwood— batega una pregunta senzilla i per això devastadora: com es continua
estimant un país que ha deixat d’estimar el seu poble?

Perfidia Beverly Hills (Teyana Taylor) i Bob Ferguson (Leonardo DiCaprio) encarnen dos
exrevolucionaris esgotats, dos supervivents d’una època en què creure encara no era
ingenu. Quan una acció fallida destrueix el moviment que els sostenia, ella desapareix i ell,
enfonsat en un exili de marihuana i desmemòria, cria sol la seva filla Willa (Chase Infiniti).
Setze anys després, el passat torna en forma de persecució, i Anderson, amb la seva ironia
compassiva, converteix la fugida en una road movie espiritual: el viatge d’un pare que ja no
sap lluitar i d’una filla que no pot evitar fer-ho.

El coronel Lockjaw (Sean Penn), caricatura grotesca del poder armat, persegueix aquest
pare i aquesta filla amb la mateixa devoció amb què el sistema persegueix la seva pròpia
culpa. Però el que Anderson filma no és la lluita política —o no només—, sinó la resistència
del vincle humà dins l’engranatge de la violència. Si Kubrick desmuntava el militarisme amb sarcasme, Anderson el desactiva amb afecte. Els seus personatges no derroquen l’Estat:
derroquen la distància, la fredor, el cinisme.

En un temps en què fins i tot la revolta s’ha convertit en merchandising, “Una batalla rere
l’altra” proposa una moral de la perseverança: cal continuar lluitant, però també cal saber
passar el relleu. Anderson sembla dir-nos que la revolució no consisteix a imposar un nou
ordre, sinó a mantenir viva la capacitat de preocupar-se pels altres. Que aixecar-se del sofà
no és només un gest polític, sinó una forma d’abraçar.

El film, com gairebé tota la seva obra, oscil·la entre la nostàlgia i la lucidesa. Però aquí la
nostàlgia ja no és per un passat idealitzat, sinó per un futur que encara no ha estat robat del
tot. Davant del nihilisme que domina el cinema contemporani, Anderson s’atreveix a ser
ingenu. I aquesta ingenuïtat, tan poc de moda, és el seu acte més radical.

“Una batalla rere l’altra” és una pel·lícula que creu en la joventut sense idealitzar-la, en la
lluita sense glorificar-la, i en l’amor sense purificar-lo. És, potser, la seva obra més política;
però també, paradoxalment, la més íntima. Anderson, que ha filmat la culpa, el desig i la
redempció amb la paciència d’un místic, signa aquí un film que no busca convèncer sinó
contagiar. Al final, quan Gil Scott-Heron ens recorda que la revolució no serà televisada, ja
ho sabem: tampoc serà filmada. Serà viscuda.