Arribar a una setena temporada de crítica cinematogràfica no és una mera qüestió temporal, sinó una forma de persistència. Escriure durant set cicles consecutius sobre cinema equival a insistir que les imatges, en la seva fragilitat, saturació, bellesa i abjecció contemporània, continuen essent objecte de pensament. Si cada temporada precedent ha tingut un aire propi, aquesta setena vol assumir un fil conductor explícit, tractar el cinema com a cartografia de l’ara. Això significa centrar la mirada en estrenes i festivals com a espais privilegiats on la contemporaneïtat s’expressa en estat cru. No es tracta de seleccionar només el “millor” o el “més destacat”, sinó de llegir les pel·lícules com a sismogrames del temps present, com a manifestacions de les tensions polítiques, afectives i estètiques que travessen el nostre moment històric. Cada film ressenyat no serà, doncs, un objecte aïllat, sinó una peça d’un mapa més ampli, que progressivament es desplegarà al llarg de la temporada.

Obrim aquesta nova temporada amb Romería, la nova delícia visual de Carla Simón, una directora àmpliament reconeguda i consolidada per a plasmar a la pantalla gran allò que sembla resistir-se a ser filmat: la densitat de la quotidianitat, la persistència de les comunitats rurals, la fragilitat de la memòria col·lectiva. A Romería, la directora no només reprèn els camins traçats a Estiu 1993 i Alcarràs, sinó que tanca la trilogia abordant ara la memòria del costat paternal a través de la figura de la Marina, una jove adoptada que viatja a Vigo per descobrir la història del seu pare biològic, mort de SIDA, i el pes del tabú familiar sobre l’heroïna i l’estigma que subjau, tot ambientat a la Galícia dels anys vuitanta.

Amb aquesta premissa que funciona autònomament, Carla Simón imposa una estètica que mescla un realisme sensible amb incursions oníriques i poètiques. D’una banda, retrata amb naturalitat i empatia la fragilitat humana; de l’altra, introdueix flashbacks en Súper-8 i al·lucinacions que desplacen la quotidianitat cap a la dimensió somiada. Així, produeix una combinació que obre un espai kairològic, on el temps narratiu es dilata i es fragmenta, un gest que remet a la filosofia del temps com a llocs de significat, en contraposició al temps homogeni i lineal.

La pel·lícula es desenvolupa com un ritual de recuperació, com un retorn a l’arrel mínimament documentada, una excavació de silencis i absències. Des d’una perspectiva filosòfica, Romería problematitza la memòria col·lectiva com allò que es resisteix al record, un “espai negre” que només es pot pensar des del testimoniatge fragmentari i la remembrança poètica (un gest que pot recordar Hannah Arendt o Paul Ricœur).

Carla Simón duu a terme un film excel·lent amb una actuació magistral en poder de l’actriu protagonista, una oda audiovisual que funciona com a clam desesperat per la recuperació d’una història que ha quedat soterrada per una societat que cuida més l’aparença que el contingut, el sarcòfag que el cadàver. En definitiva, una pel·lícula que esdevé, alhora, una apologia a la humanitat, a la preservació del relat social i a l’autodescoberta d’una mateixa.

Inaugurar aquesta setena temporada amb Romería és llavors coherent amb la nostra cartografia de l’ara: la pel·lícula és un punt dens sobre el mapa de l’actualitat: un lloc on emergeix la por, la memòria colpejada i, sobretot, la possibilitat de sanar simbòlicament. Ens recorda que el present no és només el lloc de la novetat, sinó també l’espai de la repetició, del reveniment de vides que no van ser, i del testimoniatge que nega l’oblit. És així com, a través d’estrenes com aquesta, teixim una geografia del present que ens exigeix pensar, sentir i estar en el món.