TRILOGIA DE L’EXISTÈNCIA HUMANA

Roy Andersson, amb la seva trilogia formada per Songs from the Second Floor (2000), You, the Living (2007) i A Pigeon Sat on a Branch Reflecting on Existence (2014), ha configurat una obra de filosofia visual devastadora i, alhora, insospitadament lírica. L’espectador que s’hi acosta amb la pretensió de trobar-hi un relat o una narrativitat convencional, sortirà frustrat: Andersson no narra, sinó que dissecciona, embalsama, fossilitza l’existència humana en el que podríem anomenar una fenomenologia grotesca de la vida moderna. El seu cinema és un estudi de cossos sense projecte, de vides desactivades, de subjectivitats atrapades en una repetició mecànica que ha perdut qualsevol vincle amb la transcendència. Els seus personatges no viuen; es mantenen dempeus en una mena de purgatori laic, absents de voluntat i, tanmateix, absolutament humans. Hi ha en aquesta trilogia una espiritualitat invertida: tot sembla el resultat d’una caiguda ontològica, però sense déu, sense culpa i sense redempció possible.

El to general de l’obra és d’una tristesa silenciosa, disfressada de comèdia absurda. Però no és exactament humor, sinó una ironia fosca i clínicament calibrada, com si la realitat hagués estat reduïda a una sèrie d’episodis clínics observats des d’un quiròfan estètic. Els decorats són tan meticulosament artificials que evoquen la pintura flamenca més precisa, però privada de qualsevol vitalitat. L’estatisme dels plans i la frontalitat amb què es presenten les escenes converteixen el cinema en una mena d’altar secular on es consagra la ruïna de l’ésser modern. El món, tal com l’entén Andersson, no és ja l’escenari del progrés ni el teatre de la llibertat humana, sinó un gran embús ontològic: una realitat col·lapsada sobre ella mateixa, en què la història ha deixat de moure’s i només resta la reiteració del ridícul, la banalitat institucionalitzada, la desconnexió emocional portada a l’extrem.

És per això que molts han vist en la seva obra una extensió visual de la crítica adorniana a la raó instrumental: no hi ha ni reconciliació ni bellesa possible quan tot ha estat colonitzat per la lògica burocràtica, pel desencant sistemàtic, pel desencís com a forma de vida. Els personatges d’Andersson són l’expressió última de l’individu tardomodern, aquell que ja no pot ni tan sols articular el seu patiment, sinó que el viu com un estat de fons, un ambient atmosfèric de tristesa líquida. Són éssers que han estat desactivats, però no destruïts: resten, funcionen, però ja no poden estimar ni ser estimats. La seva solitud és estructural, i no pas anecdòtica. Aquesta és, potser, la dimensió més inquietant de la trilogia: que darrere cada gag, cada escena absurda, cada situació surrealista, hi ha una pregunta metafísica sense resposta, una invocació muda a un sentit que mai no arribarà.

El colom del títol final no reflexiona pas sobre res, com tampoc ho fan els homes que l’observen. El colom simplement és, contempla, presideix un món en descomposició moral, sense indignació ni esperança. Aquest és el gest més radical de Roy Andersson: no denuncia, no plora, no proclama. Simplement mostra. I, en mostrar, fa visible allò que ja no pot ser dit. Així, la seva trilogia no només constitueix una de les intervencions més singulars i filosòficament denses del cinema contemporani, sinó que configura una nova forma de pensament visual, on l’ontologia de la decadència esdevé alhora denúncia muda i èpica discreta del fracàs. No hi ha final feliç ni apocalipsi, només l’etern retorn d’una humanitat que ha oblidat el perquè de tot plegat, i que, precisament per això, continua.