BEFORE SUNSET

Richard Linklater, a Before Sunset, construeix una proposta cinematogràfica que, sota una aparença de lleugeresa romàntica, articula una ontologia del temps afectiu i una ètica de la sinceritat intersubjectiva que remeten a l’estructura fenomenològica de l’existència. Situada nou anys després de l’efímera trobada de Before Sunrise, aquesta segona entrega converteix la conversa entre en Jesse i la Céline en una dialèctica de la pèrdua, del desig i de la responsabilitat, amb una precisió dramatúrgica que beu de la millor tradició existencial europea: de Kierkegaard a Merleau-Ponty, passant per Lévinas i el primer Sartre.

La pel·lícula es desenvolupa en temps real, amb una estructura narrativa que elimina qualsevol artifici clàssic. D’aquesta manera, no hi ha girs dramàtics, ni muntatge intrusiu, ni diàlegs subordinats a una acció externa. Tot es redueix al moviment dels cossos i de la paraula mentre transiten per una París plena de llum crepuscular. Aquesta tria formal revela una tesi radical sobre la temporalitat: el film no representa el temps, sinó que el fa emergir com a experiència viva. En aquest sentit, Before Sunset és una exploració cinematogràfica del kairos: aquell instant d’oportunitat incerta en què el subjecte pot alterar el seu destí.

El diàleg entre els protagonistes esdevé un espai hermenèutic en què la memòria i la possibilitat xoquen amb la realitat biogràfica. En Jesse, casat i amb un fill, i la Céline, immersa en una militància ecològica i sentimentalment escèptica, es descobreixen com a éssers escindits entre la fidelitat al que podrien haver estat i la submissió als imperatius del que són. Aquest desencaix existencial —ni plenament present, ni encara passat— constitueix una forma de melancolia fenomenològica: no és tant una nostàlgia, sinó la consciència aguda d’una bifurcació que encara supura possibilitat.

Des d’una perspectiva foucaultiana, la pel·lícula també pot llegir-se com una crítica subtil a les formes de normalització de la vida amorosa i familiar. En Jesse, tot i haver seguit el guió social de l’home de família i l’autor respectable, revela —mitjançant la conversa amb la Céline— la fragilitat d’aquesta identitat com a invenció performativa sostinguda pel discurs social. L’escletxa que s’obre durant la tarda parisenca no és només romàntica, sinó també política, tractant-se d’una resistència al règim crononormatiu que imposa ritmes, rols i trajectòries de vida.

El cinema de Linklater no proposa una ontologia de l’amor com a essència eterna, sinó com a efecte de la conversa i del record, com una construcció contingent que només pot sostenir-se en la fràgil i reiterada interpel·lació de l’altre.

El final del film —obert, suspès en un “t’enduràs l’avió?”— és una perfecta síntesi de la tesi filosòfica del film: no hi ha resolució definitiva, sinó una aposta pel present com a única realitat ontològicament disponible. Això no és una renúncia a l’amor, sinó la seva condició de possibilitat: només si el desig no s’esgota en la captura de l’altre pot mantenir-se viu.

Before Sunset és, doncs, una obra filosòficament lúcida, que pensa el temps, l’amor i la identitat no com a substàncies sinó com a processos oberts, reversibles, vulnerables. Una fenomenologia de la trobada que només pot fer-se cinema perquè, com el pensament autèntic, rebutja la tesi definitiva.