Mes: Mai de 2025

“The Last Waltz” de Martin Scorsese

On Per llibreriadelaimatgeIn CINEMADeixa un comentari

Un comiat memorable.

Martin Scorsese transforma “The Last Waltz” en molt més que un documental musical: és una elegia a una era i un testimoni cinematogràfic d’un moment irrepetible. Més enllà de ser la filmació del concert de comiat de The Band, la pel·lícula esdevé una celebració grandiosa de la música, la camaraderia i la fi d’un cicle dins del rock clàssic.

El 25 de novembre de 1976, el Winterland Ballroom de San Francisco es va convertir en l’escenari d’un esdeveniment mític, on The Band va reunir alguns dels grans noms de la música per acomiadar-se amb magnificència. La pel·lícula ens ofereix actuacions inoblidables de Bob Dylan, Eric Clapton, Joni Mitchell, Van Morrison i molts altres artistes que van definir tota una generació. Cada peça musical és una finestra a la passió i la intensitat d’aquells anys, on el rock es vivia amb autenticitat i sense artificis.

Scorsese, conegut per la seva habilitat per capturar l’energia de la música, no es limita a filmar el concert: eleva l’experiència amb una direcció meticulosa i un ús magistral de la llum i la càmera. Cada enquadrament transmet la intimitat d’aquells moments, la nostàlgia dels records compartits i l’explosió d’emoció que acompanya cada nota. Les entrevistes als membres de The Band aporten una nova capa de profunditat, revelant les tensions, les alegries i la complexitat de la vida en la carretera, donant a entendre que aquest comiat no era només un final professional, sinó també personal.

Més enllà de la música, “The Last Waltz” es pot interpretar com el final d’una era. A mitjans dels anys setanta, la indústria musical ja començava a transformar-se cap a una producció més comercial, i aquest concert simbolitza l’adeu a la puresa del rock que havia marcat els anys anteriors. Scorsese, amb el seu talent narratiu, construeix una pel·lícula que no només captura una nit extraordinària, sinó que la converteix en una icona de la memòria col·lectiva.

El documental, considerat un dels millors films musicals de la història, transcendeix la simple filmació d’un concert. És un testament visual a la música, a la passió d’aquells que la creen i a la inoblidable sensació de veure una generació acomiadar-se entre acords i emocions. “The Last Waltz” no només celebra The Band, sinó tot el que el rock havia representat fins aleshores, convertint-se en una obra imprescindible per als amants de la música i del bon cinema.

“Killers of the Flower Moon” de Martin Scorsese

On Per llibreriadelaimatgeIn CINEMADeixa un comentari

Hi ha pel·lícules que narren una història, i n’hi ha que interroguen l’estructura mateixa del
relat. Killers of the Flower Moon, de Martin Scorsese, pertany a aquest segon ordre. Més
enllà del seu revestiment de western tardà i thriller històric, el film proposa una meditació
amarga sobre la memòria, la veritat i el pacte fundacional de la violència que sosté els
Estats Units. Adaptant el llibre de David Grann, Scorsese no filma una crònica criminal sinó
una èpica negativa del naixement de la nació, una genealogia fosca a la manera de Nietzsche o Foucault, en què la veritat no emergeix com llum sinó com trauma.


El relat se situa a la dècada de 1920, a la nació Osage, on els habitants indígenes s’han
convertit en els individus més rics del país gràcies al petroli. La paradoxa, però, és
devastadora: aquesta riquesa, lluny de generar emancipació, esdevé la causa de la seva
aniquilació. El film traça la seqüència sistemàtica dels assassinats dels Osage per part
d’homes blancs, encarnada en la figura d’un Ernest Burkhart (Leonardo DiCaprio) que
oscil·la entre l’amor, la submissió i la traïció.


Scorsese, lluny de qualsevol forma d’exotització o d’heroisme postcolonial, opta per una
posada en escena d’una lucidesa moral despietada. La càmera, sovint contemplativa i
pesada com un ull que no pot deixar de mirar, observa l’horror com qui documenta la ruïna d’una època. L’absència de redempció no és una impostura nihilista, sinó una afirmació sobirana de la història com lloc sense redreçament. En aquest sentit, el film manté una afinitat secreta amb la crítica adorniana de la cultura: allò que es presenta com progrés o racionalitat (la justícia, l’amor, la família, el negoci) és precisament el rostre civilitzat de la barbàrie.


D’un punt de vista filosòfic, el film és una exploració sobre la condició de testimoni. La veritat no pertany als qui expliquen la història, sinó als qui ja no poden fer-ho. Com en Primo Levi o Walter Benjamin, l’autenticitat del relat rau en la seva impossibilitat. La sobrietat amb què
Lily Gladstone encarna Mollie Burkhart no és una absència expressiva, sinó una forma de
resistència ontològica. Ella és, podríem dir, una figura derridiana: un cos que porta la memòria sense poder-la articular. No parla; persisteix. I en la seva presència muda, el film
accedeix a la seva veritat més inquietant.


El final, amb l’epíleg radiofònic que dramatitza la història com un entreteniment —banalitzat, blanc, purgat de dolor— és un cop de geni. És aquí on Scorsese es juga tot: un moment meta-cinematogràfic on el cineasta es fa present per confessar, literalment, la seva
impotència i el seu deute. Aquest gest d’autoinculpació no és una forma de penitència
cristiana, sinó un acte polític: denunciar l’estructura colonial del relat, fins i tot quan aquest
pretén ser just. És una confessió que apel·la, com diria Judith Butler, a una ètica de la
responsabilitat que mai no es pot tancar del tot.


Scorsese signa, així, el seu film més despullat i més greu. Un testament cinematogràfic que,
com tota gran obra moderna, no proposa un sentit, sinó una ferida. I en aquest tall —entre la història i el seu relat, entre l’amor i la traïció, entre el cos viu i el cos expropiat— hi descansa una veritat que només el cinema, quan renuncia a ser espectacle, pot arribar a tocar.

Per Jaume Ribot