“I’m Thinking of Ending Things” de Charlie Kaufman

“I’m Thinking of Ending Things” (2020), de Charlie Kaufman, és una obra que traspua les fronteres del cinema convencional per endinsar-se en els terrenys pantanosos de la ment humana, on la realitat i la ficció produeixen una mescla homogènica per tal d’esdevenir un flux indistingible. No és només una pel·lícula; s’alça com un laberint existencial, un mirall fracturat que reflecteix les múltiples capes de la consciència i la inconsciència (i la preconsciència, en un sentit freudià). Kaufman, d’habitual mestria, construeix una narració que és alhora una apologia dignificadora sobre la identitat, la memòria i la solitud, franquejant amb elegància les convencions narratives clàssiques.

El film sembla la punta de l’iceberg d’una congregació gèlida immensa que, en el subterfugi, amaga una teranyina intel·lectualoide d’una solidesa eixordadora, que evoca aquella qüestió essencial antropològica sobre la naturalesa del jo i la impossibilitat de definir-nos d’una manera estable. La fluïdesa identitària dels personatges, especialment de Lucy (Jessie Buckley), que canvia de nom, de professió i fins i tot de personalitat, és una al·legoria reveladora de la fragilitat de la identitat humana. Kaufman suggereix que el jo no és una entitat fixa sinó una construcció fràgil, un collage de memòries, desitjos i pors que es destrueixen i construeixen constantment. Aquesta idea sembla casar-se amb la construcció de la subjectivitat lacaniana, que altres filòsofs i cineastes ja han explorat excel·lentment com Slavoj Zízek.

La pel·lícula també s’endinsa en el terreny de la memòria i la seva relació amb la realitat. Kaufman planteja que la memòria no és un arxiu objectiu sinó una narració subjectiva, una ficció que s’escriu per atorgar un sentit a les nostres vides. Aquesta idea es reflecteix en l’estructura no lineal de la pel·lícula, on les escenes se superposen i es contradiuen, creant una sensació de desorientació i incertesa. La memòria, com la realitat, es revela com una construcció fràgil i inestable, susceptible de ser distorsionada pels nostres desitjos i pors.

La solitud és un altre tema capital en la pel·lícula. El personatge del conserge escolar, interpretat per Guy Boyd, és una figura tràgica que encapsula la desesperança i l’aïllament de l’ésser humà. La seva existència grisa i insignificant és un recordatori de la condició humana, marcada per la fugacitat i la manca de sentit. Kaufman explora aquesta solitud no només com a fenomen individual sinó com a condició universal, una conseqüència inevitable de la nostra incapacitat per connectar veritablement amb els altres. La relació entre Lucy i Jake, plena de malentesos i tensions no resoltes, és un reflex d’aquesta incomunicabilitat essencial.

El film aborda la qüestió de l’art i la seva relació amb la vida, temàtica íntimament lligada a la professió del director i guionista. Lucy, com a poeta, pintora i crítica de cinema, representa la cerca de sentit a través de la creació artística. Tanmateix, Kaufman sembla qüestionar la capacitat de l’art per transcendir la condició humana. Les obres d’art que apareixen a la pel·lícula —des del poema “Bone Dog” fins a les pintures de Ralph Albert Blakelock— són productes d’una ment fragmentada, intentes fallits de capturar alguna cosa que sempre s’escapa. L’art, com la memòria, es revela com una construcció fràgil, una mentida necessària que ens ajuda a enfrontar-nos al buit existencial.

Cal advertir, però, que “I’m Thinking of Ending Things” és una reflexió sobre la mortalitat i la inevitabilitat de la fi, en última instància. La pel·lícula està impregnada d’una sensació de pèrdua i decadència, des del paisatge nevat i desolat fins als cossos congelats dels xais a la granja. Kaufman suggereix que la vida és un procés de descomposició constant, on la mort i la vida estan inextricablement lligades. Aquesta visió pessimista es contraposa, però, amb una comprensió profunda i compassiva de la condició humana. Malgrat la seva desolació, la pel·lícula és un acte d’empatia, un reconeixement de la nostra vulnerabilitat compartida.

En suma, I’m Thinking of Ending Things és una obra que desafia i commou, una exploració audaç dels abismes de la ment humana i les qüestions fonamentals de l’existència. Kaufman no ofereix respostes fàcils ni resolucions reconfortants; en canvi, ens convida a confrontar les nostres pròpies incerteses i por. La pel·lícula és un recordatori que, com diu Lucy, “tota memòria és ficció”, i que la nostra comprensió del món i de nosaltres mateixos és sempre provisional i incompleta.

Per Jaume Ribot

“Embryo, Larva, Butterfly” de Kyros Papavassiliou

“Embryo, Larva, Butterfly” és una obra cinematogràfica que s’endinsa en les profunditats de la condició humana a través d’una premissa tan potent com intrèpida: la vivència arbitrària del temps en un univers paral·lel. Kyros Papavassiliou, director i autor de la peça, amb una audàcia conceptual que desafia les convencions narratives, proposa un film que oscil·la entre el minimalisme estètic i una dosi hiperbòlica de qüestionament existencial, tot explorant les fractures i les simbiosis de les relacions humanes en un context on el temps no és una línia, sinó un laberint de records, presents i futurs que es barregen i es contradiuen.

La pel·lícula parteix d’una idea força suggerent: en un món on el temps es manifesta de manera no lineal i impredictible, una parella es veu obligada a enfrontar-se no només als canvis constants de la seva realitat, sinó també a la inestabilitat dels seus propis records i emocions. Aquesta premissa, que podria haver donat lloc a una explosió dramàtica i visual, es desenvolupa amb un to de contenció que, tot i ser revelador en la seva posada en escena, acaba essent insuficient davant els camins de possibilitats que l’univers dramàtic suggereix. Papavassiliou planteja un debat dantesc, atreviria a denominar kafkià, sobre la naturalesa del temps, la memòria i la identitat, però opta per no oferir respostes concloents, deixant el públic en un estat de reflexió oberta, que, en aquest cas, és eufemisme de la frustració que pot ocasionar.

La pel·lícula es mou en un terreny tragicòmic, on l’angoixa existencialista fa de teló de fons per a situacions que oscil·len entre el patètic i l’absurd. Aquest contrast, però, no sempre aconsegueix impactar amb la força que cabria esperar. Tot i que hi ha moments d’una nitidesa conceptual admirable, el conjunt del film es caracteritza per una asèpsia formal que, encara que coherent amb el seu estil experimental, no arriba a accelerar dramàticament les situacions que planteja. Així, la progressió dramàtica es queda, en certa manera, a mig gas, desaprofitant un material narratiu i visual que, sense dubte, tenia el potencial per transcendir encara més.

No obstant això, “Embryo, Larva, Butterfly” és una proposta que mereix ser visionada pel seu atreviment i per la seva capacitat per deixar entre línies més del que mostra. La pel·lícula és un exercici de cinema contemplatiu, on l’estètica i l’absurd existencialista que acostaria al terreny intel·lectual de Nagel, es troben en un diàleg constant. La posada en escena, amb una sensibilitat gairebé pictòrica, revela una mirada única i un domini del llenguatge visual que situa Papavassiliou com un dels noms amb més potencial (pendent de manifestar) del cinema grec contemporani experimental. Les seves imatges, carregades de simbolisme, conviden a una reflexió profunda sobre la fragilitat de les relacions humanes i la nostra relació amb el temps, però també deixen una sensació d’incompletud, com si la pel·lícula fos només l’embrió d’una idea que mai arriba a eclosionar del tot. Heus aquí la màgia que empresona el film; seqüències com l’eròtica al llit del matrimoni o la construcció visual i temàtica del cinema que mostra la cinta, són exemples de la capacitat del seu creador. L’analogia és evident, però allò que ens permet copsar el grec és un embrió del que, en un futur, ens podrà oferir.

En definitiva, “Embryo, Larva, Butterfly” és una obra que, malgrat les seves limitacions,
representa una proposta original i suggestiva. És un film que, encara que no exploti tot el seu potencial, ofereix una experiència visual i intel·lectual que desafia i commou, situant-se com una peça clau per entendre les direccions audaces que el cinema experimental pot prendre en el futur.

Per Jaume Ribot