Un viatge decadent cap als confins del desig i la descomposició

A Queer, Luca Guadagnino desplega una obra de notable complexitat i densitat estètica, on la narrativa cinematogràfica es converteix en una via privilegiada per escorcollar els plecs més foscos i crepusculars del desig homosexual. Si a “Call Me by Your Name (2017)” el director italià componia un fresc solar i nostàlgic del despertar d’una sensibilitat gai, en aquesta ocasió, inspirat per la novel·la homònima de William Burroughs, Guadagnino ens condueix pels tortuosos camins d’una vellesa corcada per la decadència física i emocional.
Així, l’ardor innocent del primer amor cedeix el seu lloc a una meditació ombrívola sobre la ruïna existencial que acompanya el pas del temps, el desgast dels cossos i la desintegració
de l’esperit.

El film avança com un collage fragmentari d’escenes que orbiten al voltant de la figura de William Lee, encarnat magistralment per un Daniel Craig irreconeixible, que es despulla de tota la seva aura de distinció atlètica per abraçar la corporeïtat trencada d’un home devorat pels excessos. Lee, alter ego de Burroughs, se’ns presenta com una figura patètica i romàntica, caminar del qual pels baixos fons mexicans, entre bars de mala mort i nits tenyides de fum i excessos, ressona amb la desolació d’una vida desgastada. Tanmateix, Guadagnino aborda el vincle capital romàntic del film amb una notable delicadesa visual, regalant-nos moments d’una plasticitat gairebé pictòrica, com la seqüència a càmera lenta on Lee camina pels carrers d’aquest Mèxic imaginari al compàs de “Come As You Are” de Nirvana, evocant amb això la melangiosa silueta de Tony Leung a “In the Mood for Love”, de la qual ja n’hem fet una ressenya. El cinema es converteix aquí en un mirall que distorsiona i embelleix la realitat, accentuant la naturalesa espectral dels personatges.
Queer, en la seva fidelitat a l’esperit de Burroughs, no segueix una estructura narrativa convencional, sinó que es desplega com un conjunt de situacions que oscil·len entre el plaer i la destrucció, entre l’excés i la recerca de sentit. La pel·lícula troba la seva culminació en un rampell líric quan Lee pronuncia l’enigmàtica frase: “No soc queer, soc incorpori”. Aquest estrany lema vertebra la reflexió subjacent en l’obra, on Guadagnino teixeix una dialèctica entre el corpori i l’eteri, entre el material i l’espiritual, culminant en un viatge a Sud-amèrica que sembla ressonar amb els ecos d’Apocalypse Now de Coppola. No podem oblidar que Queer és una pel·lícula que resplendeix en la seva contradicció: d’una banda, ens submergeix en un univers de llibertinatge indòmit i excessiu, però, al mateix temps, Guadagnino ens convida a explorar les profunditats d’una intimitat corca pel pas del temps i el desgast dels cossos. El film, transgressor en la seva proposta formal i narrativa, no només desafia les convencions cinematogràfiques, sinó que també s’erigeix en un testimoni fulgurant de la bellesa que subjau en la decadència, en els marges de l’existència. Queer és, sens dubte, una de les obres més agosarades i líricament devastadores de Guadagnino, un film que combina l’artifici visual amb la cruesa del desig, oferint-nos una experiència cinematogràfica tant pertorbadora com bella.

Per Jaume Ribot