Blade Runner 2049 és una seqüela impressionant del clàssic de ciència ficció de 1982. Dirigida per Denis Villeneuve, la pel·lícula reprèn la història 30 anys després dels esdeveniments de l’original. Ryan Gosling interpreta K, un blade runner que descobreix un secret enterrat que podria sumir la societat al caos. La seva investigació el porta a buscar Rick Deckard (Harrison Ford), un antic blade runner desaparegut.

Visualment, la pel·lícula és un festí per als ulls. La fotografia de Roger Deakins és simplement espectacular, amb paisatges urbans distòpics i desolats que capturen perfectament el to ombrívol del futur. La banda sonora, composta per Hans Zimmer i Benjamin Wallfisch, augmenta l’atmosfera amb els seus tons inquietants i malenconiós a un nivell estratosfèric. El guió escrit per Hampton Fancher i Michael Green aprofundeix en temes d’identitat, memòria i el que significa ser humà. L’actuació de Gosling és continguda però poderosa, mentre que Ford aporta una profunditat emocional significativa al personatge. Ana de Armas, Sylvia Hoeks i Jared Leto també ofereixen actuacions destacades. Tot i que la pel·lícula és més llarga del que és habitual, amb una durada de 163 minuts, cada escena està acuradament elaborada per mantenir l’espectador immers en aquest món futurista. La narrativa és complexa i requereix atenció però recompensa amb una experiència cinematogràfica rica i reflexiva. En resum, Blade Runner 2049 és una seqüela digna que no només honora el llegat de la seva predecessora, sinó que també estableix la pròpia identitat. És una obra mestra visual i narrativa que convida a la reflexió sobre la naturalesa de la humanitat i el futur de la tecnologia.

Per Jaume Ribot

Falling Down, que es va traduir com “Un dia de fúria”, és un thriller dirigit per Joel Schumacher i protagonitzat per Michael Douglas i Robert Duvall. La pel·lícula, estrenada el 1993, segueix la història de William Foster, un home comú que, després d’un dia particularment calorós i estressant a Los Angeles, s’embarca en una espiral de violència i desesperació.

Michael Douglas ofereix una actuació magistral com Foster, un personatge que reflecteix la frustració i l’alienació de la vida moderna. La seva interpretació captura la fragilitat i la determinació d’un home a un pas del col·lapse, fent que l’espectador senti empatia per la seva situació, encara que les seves accions siguin moralment qüestionables. Robert Duvall, per la seva banda, interpreta un policia proper a la jubilació que intenta aturar Foster, aportant una perspectiva humana i equilibrada a la narrativa.

La direcció de Schumacher és efectiva en transmetre la tensió i el caos de la ciutat. La pel·lícula utilitza la calor abrasadora de Los Angeles com un personatge més, intensificant la sensació d’angoixa i desesperació. El guió, escrit per Ebbe Roe Smith, és incisiu i crític, abordant temes com la desigualtat social, la violència i el col·lapse del somni americà.
Un dels punts més destacats de la pel·lícula és la seva capacitat per mantenir l’espectador en un constant estira-i-arronsa emocional. Tot i que Foster és clarament un home pertorbat, els seus enfrontaments amb situacions quotidianes i abusives fan que les seves reaccions, encara que extremes, siguin comprensibles en cert nivell. L’escena a l’hamburgueseria, per exemple, ha esdevingut un moment icònic del cinema, mostrant la barreja d’humor negre i crítica social que caracteritza la pel·lícula.
Un dia de fúria és un retrat poderós i pertorbador d’un home que no pot suportar més les pressions de la vida moderna. Amb actuacions excel·lents i una direcció hàbil, la pel·lícula continua sent rellevant i provocadora, convidant a la reflexió sobre els límits de la paciència humana i les falles de la societat contemporània.

Per Jaume Ribot

Total Recall és una pel·lícula de ciència ficció i acció dirigida per Paul Verhoeven i protagonitzada per Arnold Schwarzenegger, Rachel Ticotin i Sharon Stone. Estrenada el 1990, la pel·lícula està basada en el relat curt “Podem recordar-ho per vostè a l’engròs” de Philip K. Dick. La història segueix Douglas Quaid (Schwarzenegger), un obrer de la construcció l’any 2084 que somia visitar Mart. Per satisfer el desig, va a Rekall, una empresa que implanta records falsos de vacances. Tot i això, durant el procediment, alguna cosa surt malament i Quaid descobreix que la seva vida és una mentida i que en realitat és un agent secret amb una missió a Mart.

La direcció de Verhoeven és magistral, combinant acció frenètica amb una narrativa intrigant que manté l’espectador a un pas del seu seient. Els efectes especials, que van guanyar un Oscar, són impressionants per a la seva època i contribueixen a crear un món futurista convincent i detallat. La música de Jerry Goldsmith afegeix una capa addicional de tensió i emoció a la pel·lícula. Arnold Schwarzenegger ofereix una actuació sòlida com Quaid, equilibrant el seu carisma habitual amb una vulnerabilitat que fa que el personatge sigui més humà i accessible. Sharon Stone i Rachel Ticotin també destaquen en els seus rols, aportant profunditat i dinamisme a la trama.

Un dels aspectes més fascinants de Desafiament Total és la seva exploració de la realitat i la memòria. La pel·lícula planteja preguntes sobre la naturalesa de la identitat i la percepció, i deixa l’espectador qüestionant què és real i què és fabricat. Aquesta ambigüitat és un dels punts forts del guió, escrit per Ronald Shusett, Dan O’Bannon i Gary Goldman. En resum, Desafiament Total és un clàssic de la ciència ficció que combina acció, suspens i una narrativa intel·ligent. Amb actuacions memorables i una direcció hàbil, la pel·lícula continua sent rellevant i entretinguda més de tres dècades després de la seva estrena.

Per Jaume Ribot

Un diferent film dirigit per Ari Aster, un terror psicològic i “folk horror” que s’endinsa a les profunditats de la ment humana i les tradicions més ancestrals que tota cultura adquireix en el temps. La història segueix Dani (increïble Florence Pugh), una noia que travessa una complexa crisi emocional després d’una tragèdia familiar. En un intent per escapar del seu dolor, s’uneix amb la seva parella, Christian (Jack Reynor) i els seus amics en un viatge a un poble suec remot per participar en un festival d’estiu que passa cada 90 anys.

El que comença com una escapada aparentment idíl·lica es transforma ràpidament en un malson, sobretot quan el grup descobreix els inquietants i pertorbadors costums de la gent del poble. Aster utilitza la llum del dia i la bellesa bucòlica de l’entorn per crear una atmosfera de terror que desafia les regles bàsiques del gènere, allunyant-se dels ensurts tradicionals i submergint l’espectador en una experiència incòmoda i inquietants.

La pel·lícula destaca per la seva impressionant cinematografia i l’ús de colors vibrants que contrasten amb la foscor de la trama. Les actuacions són excel·lents, especialment la de Florence Pugh, que transmet de manera convincent el dolor i la desesperació del seu personatge. La narrativa explora temes profunds com ara el dol, la pèrdua i la recerca de pertinença, mentre que les escenes de rituals i els sacrificis humans afegeixen una capa d’horror visceral.

Midsommar no és una pel·lícula de terror convencional; és una exploració turbulenta de la ment humana i les tradicions culturals que ens envolten. És una obra que deixa una impressió duradora, convidant l’espectador a reflexionar sobre què ha vist molt després que els crèdits hagin acabat.

Per Jaume Ribot